Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Fundació Òpera a Catalunya

L’acció a Sevilla, segle XVIII

És de nit. Leporello, criat de Don Giovanni, està esperant el seu amo davant la porta d’un palau, mentre manifesta el seu enuig pel tipus de vida que porta, Notte e giorno faticar. De sobte apareix Don Giovanni seguit per Donna Anna, furiosa, la qual vol saber qui és, Non sperar se non m’uccidi. Arriba el Commendatore, pare de la noia, que desafia el llibertí a un duel. Lluiten i el vell cau mort. Don Giovanni fuig.

Donna Anna, que havia entrat a casa, torna amb el seu promès, Don Ottavio, per ajudar el pare, Ma qual mai s’offre. Troben el cos sense vida del Commendatore i Donna Anna, desesperada, fa jurar a Don Ottavio que venjarà aquest  crim, Fuggi, crudele.

En un indret proper apareix Donna Elvira, buscant un home que li ha estat infidel, Ah, chi mi dice mai. Aquest home no és altre que Don Giovanni. Aquest la sent i, sense reconèixer-la, li ofereix els seus serveis. Quan veu qui és, fuig, deixant Leporello com a encarregat de donar explicacions a la dama. El criat la humilia recitant-li la llista de conquestes de l’amo, Madamina, il catalogo è questo. Donna Elvira, ofesa, se’n va.

Un grup de pagesos celebren les noces de Masetto i Zerlina, Giovinette che fate all’amore. Don Giovanni els troba i, veient la bellesa de la núvia, la pren sota la seva protecció. De passada, fa fora Masetto, que se’n va ple de ràbia, La ci darem la mano. Apareix de sobte Donna Elvira, que arrabassa Zerlina de les mans del seductor, Ah, fuggi il traditor. Arriben també Donna Anna i Don Ottavio, que expliquen a Don Giovanni el que ha passat i li demanen ajuda, cosa que Don Giovanni els promet. Torna Donna Elvira, que posa la parella en guàrdia contra Don Giovanni, mentre aquest els diu que està boja, Non ti fidar. Donna Elvira se’n va, seguida per Don Giovanni. Tot seguit Donna Anna reconeix, per la veu, a aquest com l’assassí del seu pare. Torna a clamar venjança, Don Ottavio, son morta… Or sai chi l’onore. Don Ottavio queda sol i manifesta els seus dubtes pel fet que un gentilhome hagi fet el que la seva promesa diu, però reafirma el seu amor per aquesta, Dalla sua pace.

Torna Don Giovanni, acompanyat per Leporello que explica al patró que tots els pagesos són a casa seva, de festa, i que s’ha tret de sobre Donna Elvira. Don Giovanni, eufòric, pensa ja en una nit plena de conquestes, Fin ch’han dal vino.

Masetto està enfadat amb Zerlina. Aquesta intenta reconciliar-se i li demana que li pegui, Batti, batti… Quan senten arribar Don Giovanni, s’amaguen, però aquest veu la noia i la persegueix. En veure Masetto ho deixa estar i els convida a la festa al seu palau.

Arriben al palau, amb màscares, Donna Elvira, Donna Anna i Don Ottavio amb desigs de venjança, Bisogna aver coraggio.

La festa ha començat i tots ballen. Les tres màscares són convidades a entrar.

Mentre ballen, Don Giovanni s’enduu Zerlina a una altra cambra per seduir-la. La noia crida i tots els presents acuden a ajudar-la. Don Giovanni surt fent veure que l’agressor ha estat Leporello i el vol matar, però les tres màscares el detenen, donant-se a conèixer tot dient que ja saben tota la veritat. Don Giovanni ha estat descobert però, malgrat que tots l’acusen i l’envolten, afirma rotundament que res no li fa por i aconsegueix escapolir-se seguit per Leporello, Trema, trema, o scellerato!.

Leporello no està gens content amb Don Giovanni i el vol deixar, Eh, via buffone!. El patró el convenç del contrari donant-li més diners. Després continua amb el seu pla de seduccions: ara li interessa la donzella de Donna Elvira. Per obtenir-ne els favors, els dos homes canvien els vestits i fan sortir Donna Elvira de casa seva, Ah, taci, ingiusto core!. Aquesta se’n va amb Leporello pensant que és Don Giovanni i aquest canta una serenata a la donzella sota el balcó, Deh vieni alla finestra. És interromput per Masetto i altres pagesos que el busquen per matar-lo. Don Giovanni, fent-se passar per Leporello, fa veure que s’uneix a ells i els fa anar en diferents direccions, quedant ell sol amb Masetto, Metà di voi qua vadano, cosa que aprofita per a clavar-li una bona pallissa. Masetto queda malferit. Apareix, però, Zerlina, que promet cuidar-lo i guarir-lo d’una forma molt especial, Vedrai, carino.

En una altra banda trobem Donna Elvira i Leporello, Sola, sola in buio loco. Arriben Donna Anna i Don Ottavio, i també Zerlina i Masetto. Creient tots que Leporello és Don Giovanni, el volen castigar de mala manera, malgrat les súpliques de Donna Elvira. El criat, mort de por, es dóna a conèixer i tots queden estupefactes. Leporello, veient que van per ell, demana pietat, Ah, pietà, signori miei, i finalment s’escapa. Don Ottavio vol fer les coses ben fetes i anuncia que exposarà el cas a la justícia, Il mio tesoro intanto. Donna Elvira, desesperada en veure’s novament burlada per Don Giovanni, de qui està molt enamorada, manifesta el seu contrast de sentiments: venjança i amor a la vegada, In quali eccesi… Mi tradi…

Don Giovanni i Leporello es retroben en el cementiri. Aquell explica al servent amb tota despreocupació totes les conquestes que ha fet d’ençà que s’han deixat. De sobte, una veu d’ultratomba li diu que deixarà de riure abans que es faci de dia. Qui ha parlat no és altre que l’estàtua del Commendatore. Don Giovanni, furiós, ordena a Leporello que convidi l’estàtua a sopar, cosa que el criat aconsegueix fer amb prou feines, ja que està mort de por, O statua gentilissima. L’estàtua accepta la invitació.

A casa de Donna Anna, Don Ottavio li demana  tranquil·litat i que es casin ja. Ella li diu que encara no i que no la pressioni, Crudele!… Non mi dir, bell’idol mio.

Al palau de Don Giovanni tot és a punt per sopar, Già la mensa è preparata. Don Giovanni entra i comença a menjar i Leporello l’imita d’amagat, mentre una petita orquestra toca els temes de moda. Arriba Donna Elvira per fer un últim intent per salvar Don Giovanni, L’ultima prova dell’amor mio. Aquest no en vol saber res i la convida a sopar. La dona, desesperada, fuig. Quan ha sortit fa un xiscle i Don Giovanni envia Leporello a veure què passa. El criat també crida i torna esporuguit: està arribant l’estàtua del Commendatore, que truca a la porta. Leporello s’amaga i Don Giovanni ha d’obrir ell mateix. L’estàtua entra i li diu que ha complert i que ara és ell qui el convida a sopar, Don Giovanni, a cenar teco m’invitasti. El llibertí diu que no és un covard i ho accepta. Es donen la mà i Don Giovanni queda glaçat: és el fred de la mort. L’estàtua i un cor d’esperits infernals l’exhorten al penediment abans que sigui massa tard. Don Giovanni, ferm fins al final, s’hi nega i és engolit per l’infern.

Arriben Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio, Zerlina i Masetto, Ah! Dove è il perfido: vénen a buscar Don Giovanni per portar-lo a la justícia. No el troben i Leporello els explica el que ha passat. Tots manifesten la seva alegria pel càstig del llibertí i acaben tot cantant una estrofa sobre la mala vida:

“Questo è il fin di chi fa mal!

E de’ perfidi la morte

alla vita è sempre ugual!”

(“Heus ací la fi del malvat!

La mort dels pèrfids

sempre és igual a la seva vida”).

Escrita l’any 1787, Don Giovanni pertany a la sèrie de les sis grans òperes compostes per Mozart durant la seva època de maduresa a Viena, és a dir, durant la dècada que va de 1781 a 1791, any de la seva mort. Si exceptuem La clemenza di Tito, òpera exclusivament seriosa, les altres cinc constitueixen el que podríem considerar com un gènere operístic nou. Sens dubte, El rapte del serrall i La flauta màgica provenen del gènere alemany anomenat Singspiel, de natura popular, costumista, llegendària o màgica; i Les noces de Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte provenen de l’òpera bufa italiana, de natura caricaturesca i satírica. Però en totes elles Mozart fa esclatar aquets límits de gènere per crear una obra dramàtica global on la seriositat i la comicitat es fonen, on el món de les emocions humanes revela la realitat de la seva natura profunda i desplega al mateix temps la seva inesgotable diversitat de matisos.

El mite de Don Joan, que tan arrelat estava ja a la cultura europea, va assolir en l’òpera de Mozart la seva materialització més genuïna i universal. Tal com argumenta Kierkegaard a l’assaig titulat L’erotisme musical, la sensualitat no és un fenomen conceptual, i per tant no pot ser expressada en la seva essència per un mitjà conceptual com és el llenguatge, sinó que necessita les qualitats sensitives de la música. Així doncs, les primeres manifestacions d’aquest mite en l’àmbit del teatre parlat (Tirso de Molina, Molière, etc.) van tenir la funció de posar el tema sobre la taula, però la seva condició d’obres exclusivament verbals les va privar de transmetre’n l’essència.

Mozart, que tenia la música com a mitjà consubstancial d’expressió, sí que va poder transmetre aquesta essència, però les dimensions de la seva obra no es limiten en absolut a aquest fet. Els autors literaris anteriors i posteriors a ell tracten la figura de Don Joan com la d’un ésser humà individual que acaba a l’infern a causa dels seus excessos, i l’emmarquen en consideracions religioses o sociològiques. Mozart es mostra aliè a aquesta mena de referències i crea, amb la clarivident immediatesa de la música, una figura situada més enllà de la individualitat, una figura que esdevé el principi encarnat de la sensualitat vital. Certament, com a encarnació d’un principi és una força vagament amoral i per tant potencialment destructiva, però en tractar-se en aquest cas del principi de la sensualitat vital, aquesta força resulta alhora magnetitzadorament seductora i abassegadorament resplendent. Fins al punt que, per primer i únic cop en la història de tots els Don Joans, l’espectre del Comanador no ve com a mer representant de la divinitat a aplicar mecànicament un càstig prèviament decidit, sinó que intenta fins a l’extenuació rescatar de les flames aquesta essència tan lluminosa. Naturalment sense èxit, ja que les forces còsmiques no estan proveïdes de res que tingui a veure amb els conceptes de “penediment” o de “consciència”.

Al voltant d’aquests dos titans giren al llarg de l’òpera uns personatges que s’agiten entre els extrems més diametrals de tragèdia i comèdia, és a dir, entre els pols oposats dels quals penja l’atzarosa fragilitat de la condició humana.

Pere-Albert Balcells

Don Giovanni o els límits de la llibertat.

Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart és l’òpera escollida per a inaugurar la trenta-cinquena temporada d’Òpera a Catalunya, fita important d’un projecte que des dels seus orígens té com a objectiu portar arreu de Catalunya produccions professionals d’òpera i esdevenir una escola i planter pels talents lírics emergents, principalment de Catalunya.

Precisament 35 eren els anys que tenia Mozart quan va morir, a Viena, el desembre de 1791 i Don Giovanni (estrenada a Praga el 1787) és considerada una obra de maduresa; escrita ja passada la trentena, una edat que, en aquella època, es considerava de plena maduresa. Aquest és, probablement, un dels primers títols de la història de l’òpera amb un argument moralment força controvertit i amb una temàtica que traspassa fronteres temporals i culturals. Mozart va comptar per al llibret amb la col·laboració de Lorenzo Da Ponte, poeta i dramaturg profundament defensor de les idees il·lustrades. La Il·lustració, moviment cultural i intel·lectual que va tenir com premisses principals la defensa de valors com la llibertat, la igualtat, el coneixement i la raó, va portar en ocasions a l’extrem aquestes idees. Don Giovanni és la viva imatge del llibertí que, fent burla de tot, defensa la llibertat sense límits morals ni socials. No és d’estranyar, donat que el propi Da Ponte tenia una tendència al llibertinatge que fa que puguem descobrir en el personatge de Don Giovanni un pseudo Marquès de Sade.  

L’argument i figura del Don Giovanni de Mozart està inspirat en el drama espanyol de Tirso de Molina, El burlador de Sevilla y convidado de piedra, obra que recull per primer cop el mite espanyol de Don Joan. Tanmateix, son nombroses les versions i els finals de la història de Don Joan, però Mozart i Da Ponte n’escullen un final moralista, plenament d’acord amb el Classicisme en què hem de situar l’òpera de Mozart i potser també per compensar l’escàndol de la representació d’un personatge profundament amoral. Don Giovanni és condemnat als inferns gràcies a la fantasiosa intervenció de l’estàtua del Comanador, personatge assassinat pel propi Don Giovanni quan el primer intentava defensar l’honor de la seva filla enganyada i gairebé violada pel llibertí. Després de la seva desaparició, els damnificats pels reiterats ultratges perpetrats per Don Giovanni apareixen en una última escena per interpretar un número conjunt en què alliçonen el públic amb una moralitat: “Aquest és el final d’aquells que fan el mal: la mort del pecador sempre reflecteix la seva vida”. Un final obviat durant molts anys en les representacions que, en ple Romanticisme, es van fer de l’òpera de Mozart i que ens interpel·la encara avui en dia sobre quins son els límits que mai s’han de creuar en el respecte a la dignitat humana. 

Mercedes Conde Pons

Directora artística adjunta del Palau de la Música Catalana.