AIDA
de G. Verdi

AIDA

Giuseppe Verdi
28/04/2021 – 09/05/2021

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català)

Text d’Antonio Ghislanzoni, extret de l’argument esbossat per Auguste Mariette Bey

Estrenada en el Teatre de l’Òpera d’El Caire el 24 de desembre de 1871

DESCARREGA EL PROGRAMA

ENTRADES

ABRIL

Sabadell, Teatre La Faràndula

Dimecres 28, a les 20:00 h

Divendres 30, a les 20:00 h

MAIG

Sabadell, Teatre La Faràndula

Diumenge 2, a les 18:00 h

Manresa, Teatre Kursaal

Dimecres 5, a les 20:00 h

Girona, Teatre Municipal

Divendres 7, a les 18:00 h

Vic, Teatre L'Atlàntida

Diumenge 9, a les 18:00 h

Reus, Teatre Fortuny

Dimarts 11, a les 20:30 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori

Divendres 14, a les 20:30 h

Granollers, Teatre Auditori

Diumenge 16, a les 18:00 h

FITXA ARTÍSTICA

Aida Maite Alberola Ramfis Jeroboám Tejera
Radamès _ Il re Alejandro Baliñas
Amneris Laura Vila Sacerdotessa Eugenia Montenegro
Amonasro Carles Daza Messaggiero _

Direcció musical Daniel Gil de Tejada Escenografia Jordi Galobart
Director d’escena i vestuari Carles Ortiz Il.luminació Nani Valls
Assistent de la direcció d’escena Anna Ponces Vestuari AAOS
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell Orquestra Simfònica del Vallès

Sala del Palau Reial, a Memfis

Ramfis, cap dels sacerdots egipcis, explica al guerrer Radamès que els etíops han envaït la terra d’Egipte (Sè: corre voce che l’Etiope). Afegeix que la deessa Isis ja ha designat qui ha de ser el cap de l’exèrcit que serà enviat contra els invasors. Un cop sol, Radamès expressa el seu desig de ser ell l’escollit, per poder tornar triomfant i així poder obtenir la mà d’Aida, l’esclava etíop de qui està enamorat (Se quel guerrier io fossi!… Celeste Aida). Els seus somnis són interromputs per l’arribada d’Amneris, la filla del rei d’Egipte, que interroga Radamès sobre el seu estat d’alegria (Quale insolita gioia). La princesa està enamorada de Radamès, però té por que aquest estimi una altra dona. L’arribada d’Aida i l’intercanvi de mirades entre aquesta i Radmès fa sospitar a la princesa qui és l’objecte de l’amor del jove guerrer (Ei si turba…). Amneirs dissimula davant la seva gelosia tot fent grans demostracions d’amistat a Aida, la qual s’entristeix davant la perspectiva d’una nova guerra entre els egipcis i el seu propi poble.

El rei d’Egipte arriba amb tots els dignataris de la cort (Alta cagion v’aduna). Entra un missatger portant noves de la invasió (Il sacro suolo dell’Egitto è invaso). Tothom es deixa portar per l’ardor bèl.lic i demana l’extermini dels etíops. El rei anuncia que Isis ha assenyalat Radamès com a cap de l’exèrcit. Aquest, enmig d’una immensa joia, és exhortat a la victòria i rep l’estendard reial (Su! del Nilo al sacro lido). Tots, fins i tot Aida, li desitgen que retorni vencedor. Tothom surt i Aida es queda sola. Aquesta manifesta la contradicció entre els seus desigs de glòria per a Radamès i la preocupació pel destí del seu propi poble i acaba implorant la pietat divina (Ritorna vincitor!…).

El Temple de Ptah, a Memfis

Els sacerdots i les sacerdotesses invoquen la protecció del déu Ptah (Possente, possente Fthà) i aquestes executen una dansa ritual. Ramfis procedeix a la consagració de Radamès com a cap de l’exèrcit (Mortal, diletto ai Numi) i li lliura les armes sagrades. L’escena acaba amb una invocació al déu per part de tots els presents (Immenso Fthà!).

Apartaments d’Amneris, a Tebes

Els etíops han estat derrotats. Amneris s’està preparant per a la rebuda del victoriós Radamès, envoltada per les seves esclaves (Chi mai fra gl’inni e i plausi). Té lloc una petita dansa executada per nens esclaus.

Arriba Aida. Amneris i ella es queden soles i la princesa, disposada a saber tota la veritat dels amors d’Aida, li comunica que Radamès ha mort (Fu la sorte dell’armi). L’esclava no té més remei que revelar els seus sentiments. Un cop descoberta, l’altiva Amneris li diu que no és veritat, que és viu i que ella, la filla del faraó, és la rival de la pobra esclava. Aida, que, per bé que ningú no ho sap, en realitat és la filla d’Amonasro, el derrotat rei d’Etiòpia, comença a reaccionar amb orgull, però es frena a temps i es dirigeix a Amneris amb submissió. Aquesta, per mortificar-la, l’obliga a assistir a l’arribada de Radamès, que tindrà lloc a continuació.

Davant les portes de Tebes

El poble aclama les tropes vencedores (Gloria all’Egitto), que desfilen davant el rei mentre sona una marxa triomfal. Finalment, arriba Radamès (Vieni, o guerriero vindice). El rei el saluda i Amneris el corona com a vencedor (Salvator della patria, io ti saluto). El monarca diu a Radamès que li demani el que vulgui, que no li serà negat. El jove capità comença fent portar els presoners etíops (Concedi in pria que innanzi a te). Entre aquests es troba Amonasro, vestit com un simple oficial. Aida reconeix el seu pare i corre a abraçar-lo (Che veggo!… Egli?… Mio padre!). Amonasro li demana que no el descobreixi com a rei i, dirigint-se al faraó, explica que el rei etíop ha mort en la batalla i demana clemència (Quest’assisa ch’io vesto). Radamès s’uneix a la petició (O Re, pei sacri Numi), contra la ferotge oposició de Ramfis i els sacerdots. El rei, obligat per la seva promesa, allibera tots els presoners, excepte Amonasro. A més, concedeix a Rdamès la mà d’Amneris. L’escena acaba amb un gran concertant on, a les lloances del poble i el rei (Gloria all’Egitto), s’uneixen els diferents personatges expressant cadascú els seus sentiments: Aida, desesperada perquè perd el seu amor (Qual speme omai più restami?); Radamès, desconcertat, no vol canviar Aida pel tron d’Egipte (D’avverso Nume il folgore); Amneris, boja d’alegria (Dall’inatteso giubilo); Amonasro, amb desigs de venjança (Fa cor: della tua patria); Rambis, desitjant que tot vagi bé a Egipte (Preghiam che i fati arridano).

A la vora del Nil

Se sent el cor de sacerdotesses d’Isis que invoquen la deessa en el seu temple (O tu che sei d’Osiride). Arriben Ramfis i Amneris, la qual vol pregar a la deessa abans del seu casament. Immediatament entra Aida, que s’ha citat en secret amb Radamès. Els seus tristos pensaments la porten a recordar el seu país (Qui Radamès verrà… O patria mia). Les seves divagacions són interrompudes per l’arribada del seu pare. Aquest li explica que s’ha tornat a encendre la flama de la guerra i ara seran els egipcis els qui envairan Etiòpia. Pressionant psicològicament la seva filla (Rivedrai le foreste imbalsamate) i manipulant hàbilment els seus sentiments, vol aconseguir d’aquesta que Radamès li confessi el punt per on pensa envair Etiòpia. Aida s’hi oposa, però finalment cedeix a la voluntat del pare. Radamès arriba i Amonasro s’amaga. Aida rep el seu estimat amb fredor (Pur ti riveggo) i li retreu el seu casament amb Amneris. Radamès pensa ingènuament que una nova victòria li permetrà demanar al rei la mà d’Aida (Nel fiero anelito), però aquesta li diu que només els resta fugir (Fuggiam gli ardori inospiti). Radamès no ho vol, però finalment ho accepta. Aida li pregunt per on fugiran i Radamès li respon que l’únic camí que hi haurà lliure és el que l’endemà utilitzarà l’exèrcit per envair Etiòpia. En anomenar-lo, Amonasro surt del seu amagatall i, davant l’horror de Radamès, confessa que és el rei dels etíops (Di Napata le gole!). radamès es veu com un traïdor i ni Aida ni el seu pare poden calmar-lo. Els crits fan sortir Amneris i Ramfis del temple. Radamès és detingut, mentre Aida i Amonasro aconsegueixen fugir.

Sala del Palau Reial, a Memfis

Amneris, desesperada, es lamenta pel destí del seu estimat (L’abborrita rivale a me sfuggia). La seva intenció seria salvar-lo, malgrat que ell no l’estima. Com a darrer intent fa portar Radamès a la seva presència (Già i sacerdoti adunansi). La princesa prega a Radamès que es diculpi davant els jutges i així ella podrà fer-ho tot per salvar-lo (Sì, all’amor mio vivrai). El jove guerrer no vol, ja que sense Aida no desitja continuar vivint. Amneris li diu que Aida és viva i ha fugit. Només ha de renunciar a ella i viurà. Radamès s’hi nega i prefereix morir pel seu amor. Els guàrdies se l’emporten al judici.

Amneris, un cop sola, cau a terra desesperada (Ohimè!… morir mi sento…). Ramfis i els sacerdots entren per jutjar Radamès (Spirto del Nume, sovra noi discendi). Mentre la princesa demana als déus que salvin Radamès, se sent l’interrogatori (Radamès! Radamès! Radamès!). Aquest acaba amb la condemna a mort de Radamès: serà enterrat viu. Amneris, en sentir-ho, enfolleix de dolor i, enmig de terribles imprecacions, maleeix la casta sacerdotal (A lui vivo la tomba). 

El Templa de Ptah, a Memfis

Radamès acaba de ser tancat a la tomba (La fatal pietra sobra me si chiuse). Tot d’un descobreix que no és sol. Aida apareix entre les ombres. Aquesta explica que, mort el seu pare u suposant la fi que esperava Radamès, ha decidit acompanyar-lo i morir amb ell (Presago il core della tua condanna). Aquest es desespera: no vol que Aida mori, però la sortida és impossible. En el temple, sobre la cropta, els sacerdots invoquen el déu (Immenso, immenso Fthà), mentre Radamès i Aida s’uneixen en un intens duo en que s’acomiaden del món (O terra, addio). Finalment, Amneris, presa per la més gran desesperació, acut al temple, tot pregant per la salvació del seu estimat Radamès (Pace, t’imploro).

Aida, les primeres passes

Un títol com Aida, tan mitificat com mal comprès tant per aquells que només hi veuen un gran aparador d’efectes espectaculars com per aquells altres que en voldrien fer poc menys que una òpera de cambra de xiuxiuejos amorosos, sempre acaba arrossegant algún secret i sovint malentesos més o menys disculpables Un dels més freqüents és el dels origens de la seva naixença. Podriem parlar-ne una mica.

Són encara molts els qui creeuen que l’òpera Aida fou un encàrrec que va rebre Giuseppe Verdi per celebrar l’obertura del Canal de Suez, i en realitat la cosa no va anar així. Per tal de conmemorar la inauguració d’aquella obra monumental, el Khedive d’Egipte hauria volgut que Verdi, a qui admirava,composés un himne adient a l’ocasió. El músic, però, declinà l’oferiment tot al.legant “el nombre de les meves activitats actuals i la meva poca disposició a escriure “pièces de circonstance” en carta adreçada a Paul Draneht, el director dels teatres del país. Sí, però, hi va ser present d’alguna manera a les celebracions, car a la ianuguració del nou Teatre d’Òpera d’El Cairo, el 1er. de novembre de 1869, hi fou representat el seu Rigoletto sota la dirección d’Emanuele Muzio. En el concert inaugural de la festa d’inauguració, el 17 de noviembre, només s´hi poguè escoltar l”Hymne a les celebrations d’Ismailia” compost per Temistocle Solera, que organitzava les festivitats d’aquells dies.

A ls ptimavera de l’any 1870, però, el llibretista Camille du Locle lliurava a Verdi la sinopsi d’òpera inspirat en una idea de l’egiptòleg Auguste Mariette, amb qui havia connectat l’any anterior al Caire i que, acceptada pel músic, fou transformada en un llibret que Verdi feu traduir a l’italià per Sntonio Ghislanzoni i que, amb les esmenes del propi compositor, acabaría essent el d’Aida. Enllestida lòpera, s’estrenaria al Teatro d’Òpera del Caire el 24 de desembre de 1871 amb dirección de Gioivanni Bottesini. Havia trigat, però encara podría entrar de resquitllada en les celebracions de l’obertura del canal. Més val tard que mai.

 

Marcel Cervelló

Crític d’òpera

AidaMaite Alberola
Radamès _
AmnerisLaura Vila
AmonasroCarles Daza
Messaggiero_
RamfisJeroboám Tejera
Il reAlejandro Baliñas
SacerdotessaEugenia Montenegro

Direcció musicalDaniel Gil de Tejada
Director d’escena i vestuariCarles Ortiz
Assistent de la direcció d’escenaAnna Ponces
EscenografiaJordi Galobart
Il.luminacióNani Valls
VestuariAAOS

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Sala del Palau Reial, a Memfis

Ramfis, cap dels sacerdots egipcis, explica al guerrer Radamès que els etíops han envaït la terra d’Egipte (Sè: corre voce che l’Etiope). Afegeix que la deessa Isis ja ha designat qui ha de ser el cap de l’exèrcit que serà enviat contra els invasors. Un cop sol, Radamès expressa el seu desig de ser ell l’escollit, per poder tornar triomfant i així poder obtenir la mà d’Aida, l’esclava etíop de qui està enamorat (Se quel guerrier io fossi!… Celeste Aida). Els seus somnis són interromputs per l’arribada d’Amneris, la filla del rei d’Egipte, que interroga Radamès sobre el seu estat d’alegria (Quale insolita gioia). La princesa està enamorada de Radamès, però té por que aquest estimi una altra dona. L’arribada d’Aida i l’intercanvi de mirades entre aquesta i Radmès fa sospitar a la princesa qui és l’objecte de l’amor del jove guerrer (Ei si turba…). Amneirs dissimula davant la seva gelosia tot fent grans demostracions d’amistat a Aida, la qual s’entristeix davant la perspectiva d’una nova guerra entre els egipcis i el seu propi poble.

El rei d’Egipte arriba amb tots els dignataris de la cort (Alta cagion v’aduna). Entra un missatger portant noves de la invasió (Il sacro suolo dell’Egitto è invaso). Tothom es deixa portar per l’ardor bèl.lic i demana l’extermini dels etíops. El rei anuncia que Isis ha assenyalat Radamès com a cap de l’exèrcit. Aquest, enmig d’una immensa joia, és exhortat a la victòria i rep l’estendard reial (Su! del Nilo al sacro lido). Tots, fins i tot Aida, li desitgen que retorni vencedor. Tothom surt i Aida es queda sola. Aquesta manifesta la contradicció entre els seus desigs de glòria per a Radamès i la preocupació pel destí del seu propi poble i acaba implorant la pietat divina (Ritorna vincitor!…).

El Temple de Ptah, a Memfis

Els sacerdots i les sacerdotesses invoquen la protecció del déu Ptah (Possente, possente Fthà) i aquestes executen una dansa ritual. Ramfis procedeix a la consagració de Radamès com a cap de l’exèrcit (Mortal, diletto ai Numi) i li lliura les armes sagrades. L’escena acaba amb una invocació al déu per part de tots els presents (Immenso Fthà!).

Apartaments d’Amneris, a Tebes

Els etíops han estat derrotats. Amneris s’està preparant per a la rebuda del victoriós Radamès, envoltada per les seves esclaves (Chi mai fra gl’inni e i plausi). Té lloc una petita dansa executada per nens esclaus.

Arriba Aida. Amneris i ella es queden soles i la princesa, disposada a saber tota la veritat dels amors d’Aida, li comunica que Radamès ha mort (Fu la sorte dell’armi). L’esclava no té més remei que revelar els seus sentiments. Un cop descoberta, l’altiva Amneris li diu que no és veritat, que és viu i que ella, la filla del faraó, és la rival de la pobra esclava. Aida, que, per bé que ningú no ho sap, en realitat és la filla d’Amonasro, el derrotat rei d’Etiòpia, comença a reaccionar amb orgull, però es frena a temps i es dirigeix a Amneris amb submissió. Aquesta, per mortificar-la, l’obliga a assistir a l’arribada de Radamès, que tindrà lloc a continuació.

Davant les portes de Tebes

El poble aclama les tropes vencedores (Gloria all’Egitto), que desfilen davant el rei mentre sona una marxa triomfal. Finalment, arriba Radamès (Vieni, o guerriero vindice). El rei el saluda i Amneris el corona com a vencedor (Salvator della patria, io ti saluto). El monarca diu a Radamès que li demani el que vulgui, que no li serà negat. El jove capità comença fent portar els presoners etíops (Concedi in pria que innanzi a te). Entre aquests es troba Amonasro, vestit com un simple oficial. Aida reconeix el seu pare i corre a abraçar-lo (Che veggo!… Egli?… Mio padre!). Amonasro li demana que no el descobreixi com a rei i, dirigint-se al faraó, explica que el rei etíop ha mort en la batalla i demana clemència (Quest’assisa ch’io vesto). Radamès s’uneix a la petició (O Re, pei sacri Numi), contra la ferotge oposició de Ramfis i els sacerdots. El rei, obligat per la seva promesa, allibera tots els presoners, excepte Amonasro. A més, concedeix a Rdamès la mà d’Amneris. L’escena acaba amb un gran concertant on, a les lloances del poble i el rei (Gloria all’Egitto), s’uneixen els diferents personatges expressant cadascú els seus sentiments: Aida, desesperada perquè perd el seu amor (Qual speme omai più restami?); Radamès, desconcertat, no vol canviar Aida pel tron d’Egipte (D’avverso Nume il folgore); Amneris, boja d’alegria (Dall’inatteso giubilo); Amonasro, amb desigs de venjança (Fa cor: della tua patria); Rambis, desitjant que tot vagi bé a Egipte (Preghiam che i fati arridano).

A la vora del Nil

Se sent el cor de sacerdotesses d’Isis que invoquen la deessa en el seu temple (O tu che sei d’Osiride). Arriben Ramfis i Amneris, la qual vol pregar a la deessa abans del seu casament. Immediatament entra Aida, que s’ha citat en secret amb Radamès. Els seus tristos pensaments la porten a recordar el seu país (Qui Radamès verrà… O patria mia). Les seves divagacions són interrompudes per l’arribada del seu pare. Aquest li explica que s’ha tornat a encendre la flama de la guerra i ara seran els egipcis els qui envairan Etiòpia. Pressionant psicològicament la seva filla (Rivedrai le foreste imbalsamate) i manipulant hàbilment els seus sentiments, vol aconseguir d’aquesta que Radamès li confessi el punt per on pensa envair Etiòpia. Aida s’hi oposa, però finalment cedeix a la voluntat del pare. Radamès arriba i Amonasro s’amaga. Aida rep el seu estimat amb fredor (Pur ti riveggo) i li retreu el seu casament amb Amneris. Radamès pensa ingènuament que una nova victòria li permetrà demanar al rei la mà d’Aida (Nel fiero anelito), però aquesta li diu que només els resta fugir (Fuggiam gli ardori inospiti). Radamès no ho vol, però finalment ho accepta. Aida li pregunt per on fugiran i Radamès li respon que l’únic camí que hi haurà lliure és el que l’endemà utilitzarà l’exèrcit per envair Etiòpia. En anomenar-lo, Amonasro surt del seu amagatall i, davant l’horror de Radamès, confessa que és el rei dels etíops (Di Napata le gole!). radamès es veu com un traïdor i ni Aida ni el seu pare poden calmar-lo. Els crits fan sortir Amneris i Ramfis del temple. Radamès és detingut, mentre Aida i Amonasro aconsegueixen fugir.

Sala del Palau Reial, a Memfis

Amneris, desesperada, es lamenta pel destí del seu estimat (L’abborrita rivale a me sfuggia). La seva intenció seria salvar-lo, malgrat que ell no l’estima. Com a darrer intent fa portar Radamès a la seva presència (Già i sacerdoti adunansi). La princesa prega a Radamès que es diculpi davant els jutges i així ella podrà fer-ho tot per salvar-lo (Sì, all’amor mio vivrai). El jove guerrer no vol, ja que sense Aida no desitja continuar vivint. Amneris li diu que Aida és viva i ha fugit. Només ha de renunciar a ella i viurà. Radamès s’hi nega i prefereix morir pel seu amor. Els guàrdies se l’emporten al judici.

Amneris, un cop sola, cau a terra desesperada (Ohimè!… morir mi sento…). Ramfis i els sacerdots entren per jutjar Radamès (Spirto del Nume, sovra noi discendi). Mentre la princesa demana als déus que salvin Radamès, se sent l’interrogatori (Radamès! Radamès! Radamès!). Aquest acaba amb la condemna a mort de Radamès: serà enterrat viu. Amneris, en sentir-ho, enfolleix de dolor i, enmig de terribles imprecacions, maleeix la casta sacerdotal (A lui vivo la tomba). 

El Templa de Ptah, a Memfis

Radamès acaba de ser tancat a la tomba (La fatal pietra sobra me si chiuse). Tot d’un descobreix que no és sol. Aida apareix entre les ombres. Aquesta explica que, mort el seu pare u suposant la fi que esperava Radamès, ha decidit acompanyar-lo i morir amb ell (Presago il core della tua condanna). Aquest es desespera: no vol que Aida mori, però la sortida és impossible. En el temple, sobre la cropta, els sacerdots invoquen el déu (Immenso, immenso Fthà), mentre Radamès i Aida s’uneixen en un intens duo en que s’acomiaden del món (O terra, addio). Finalment, Amneris, presa per la més gran desesperació, acut al temple, tot pregant per la salvació del seu estimat Radamès (Pace, t’imploro).

Aida, les primeres passes

Un títol com Aida, tan mitificat com mal comprès tant per aquells que només hi veuen un gran aparador d’efectes espectaculars com per aquells altres que en voldrien fer poc menys que una òpera de cambra de xiuxiuejos amorosos, sempre acaba arrossegant algún secret i sovint malentesos més o menys disculpables Un dels més freqüents és el dels origens de la seva naixença. Podriem parlar-ne una mica.

Són encara molts els qui creeuen que l’òpera Aida fou un encàrrec que va rebre Giuseppe Verdi per celebrar l’obertura del Canal de Suez, i en realitat la cosa no va anar així. Per tal de conmemorar la inauguració d’aquella obra monumental, el Khedive d’Egipte hauria volgut que Verdi, a qui admirava,composés un himne adient a l’ocasió. El músic, però, declinà l’oferiment tot al.legant “el nombre de les meves activitats actuals i la meva poca disposició a escriure “pièces de circonstance” en carta adreçada a Paul Draneht, el director dels teatres del país. Sí, però, hi va ser present d’alguna manera a les celebracions, car a la ianuguració del nou Teatre d’Òpera d’El Cairo, el 1er. de novembre de 1869, hi fou representat el seu Rigoletto sota la dirección d’Emanuele Muzio. En el concert inaugural de la festa d’inauguració, el 17 de noviembre, només s´hi poguè escoltar l”Hymne a les celebrations d’Ismailia” compost per Temistocle Solera, que organitzava les festivitats d’aquells dies.

A ls ptimavera de l’any 1870, però, el llibretista Camille du Locle lliurava a Verdi la sinopsi d’òpera inspirat en una idea de l’egiptòleg Auguste Mariette, amb qui havia connectat l’any anterior al Caire i que, acceptada pel músic, fou transformada en un llibret que Verdi feu traduir a l’italià per Sntonio Ghislanzoni i que, amb les esmenes del propi compositor, acabaría essent el d’Aida. Enllestida lòpera, s’estrenaria al Teatro d’Òpera del Caire el 24 de desembre de 1871 amb dirección de Gioivanni Bottesini. Havia trigat, però encara podría entrar de resquitllada en les celebracions de l’obertura del canal. Més val tard que mai.

 

Marcel Cervelló

Crític d’òpera