Vés al contingut

Subscriu-te:

TOSCA
de Giacomo Puccini

Una de les òperes més representatives del verisme italià que va suposar per a Puccini el seu reconeixement absolut com el màxim compositor d’òpera del seu temps i l’hereu natural de Verdi al capdavant de l’escola italiana.

Tosca és una òpera de passions incontrolables, gelosia, venjança, odi i amor suïcida ambientada en el context històric de l’Europa del 1800, durant la invasió napoleònica d’Itàlia. La trama gira al voltant d’una heroïna, la cantant Floria Tosca, que ha d’enfrontar-se al lasciu i corrupte baró Scarpia, cap de la policia romana, per tal de salvar el seu amant, el pintor d’idees revolucionàries Mario Cavaradossi, en un complot polític que denuncia el control que el poder intenta exercir sobre l’art.

L’òpera barreja la política i l’amor, amb la impactant ària Vissi d’arte, en què Tosca reflexiona sobre la seva pròpia virtut enmig dels esdeveniments tràgics. Un autèntic melodrama de rivalitats polítiques i passions amb un final dramàtic.

TOSCA

Giacomo Puccini (1858-1924) 
29/11/2024 – 07/12/2024

Òpera en tres actes (Sobretitulada en català).

Text de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, segons l’obra La Tosca de Victorien Sardou.

Estrenada al Teatre Costanzi de Roma el 14 de gener de 1900. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 30 de març de 1902.

Durada aproximada: 2 h 45 min.

Acte 1: 50 min.
Descans 20 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 20 min.
Acte 3: 30 min.

La funció del dissabte 7 de desembre al Palau de la Música Catalana només tindrà un descans entre els actes I i II. La durada total d’aquesta representació serà de 2h 25 min.

REPARTIMENT

Carmen Solís

Floria Tosca

Enrique Ferrer

Mario Cavaradossi

Luis Cansino (29 de novembre i 1 de desembre) / Manuel Mas (3 i 7 de desembre)

Barone Scarpia

Juan Carlos Esteve

Cesare Angelotti

Pau Armengol

Il Sagrestano

Jorge Juan Morata

Spoletta

Laura Obradors

Un pastore

Quim Cornet

Sciarrone

Lluís Vergés

Un carceriere

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalSergi Roca BruAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Direcció d’escena i vestuariCarles OrtizRegidor d’escenariJordi Galobart
Assistent de direcció d’escenaJaume SangràRealització escenografia i maquinàriaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografia Jordi GalobartRealització vestuariM. Carmen Muñoz / Eva Selma
Il·luminacióDavid Gálvez / Javier PalmerCoordinació caracteritzacióNani Bellmunt
VestuariFundació Òpera a CatalunyaMaquillatge i perruqueriaAmparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Mestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli RodríguezProducció i organitzacióFundació Òpera a Catalunya
Traducció sobretitulatJordi Torrents  

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

NOVEMBRE 2024

Sabadell, Teatre La Faràndula

Divendres 29 novembre, 20 h

DESEMBRE 2024

Sabadell, Teatre La Faràndula

Diumenge 1 desembre, 18 h

Dimarts 3 desembre, 20 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 7 desembre, 18.30 h

Playlist

PÒDCAST

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

òpera en construcció

Càpsula 1: L'Argument

Càpsula 2: Motius musicals

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Caracterització

Càpsula 3: La gira

Galeria d'imatges

TOSCA

L’acció es desenvolupa a Roma, el juny de 1800

 

ACTE PRIMER

Església de Sant’Andrea della Valle

L’església es troba deserta. Entra, tot corrent, Angelotti (Ah! Finalmente), antic cònsol de la República Romana, qui ha aconseguit fugir de Castel Sant’Angelo. La seva germana, la marquesa Attavanti, li ha fet arribar un missatge segons el qual trobarà en aquesta església, a la capella privada que posseeix en ella la família, una disfressa de dona per sortir de la ciutat. Angelotti busca nerviosament la clau de la capella als peus d’una imatge de la Verge. La troba, obre la tanca i s’amaga dintre.

Poc després entra el sagristà, un homenet nerviós i rondinaire (E sempre lava!). Ha cregut escoltar passes i ha suposat que era el pintor que, en un angle de l’església, està acabant un quadre que representa la Magdalena. Però no hi ha ningú. Per a estar-ne segur, el sagristà examina la cistella del menjar del pintor i veu amb satisfacció que està intacta: amb una mica de sort, podrà aviat apropiar-se del seu contingut.

En aquest moment s’escolta el toc de l’Àngelus i el sagristà, de genolls, inicia l’oració. Precisament aleshores arriba el pintor, Mario Cavaradossi, i descobreix el quadre que està pintant per a continuar la seva feina. El sagristà es sorprèn en veure que la Magdalena del quadre s’assembla a una dama rossa i devota que fa uns dies va passar una bona estona pregant en aquell lloc (i que no era altra que la marquesa Attavanti, que havia vingut a deixar la disfressa i la clau pel seu germà). El pintor, atret per la seva bellesa, la va utilitzar com a model per al seu quadre. Mario agafa els pinzells i comença a pintar; de sobte es deté per a contrastar el que està fent amb una miniatura de la seva estimada, Floria Tosca, que porta a sobre, reflexionant sobre la curiosa harmonia entre els ulls blaus i els cabells rossos de l’Attavanti, i la que existeix entre el cabell fosc i els ulls negres de Tosca, una consumada actriu i cantant, ídol de Roma (Dammi i colori… Recondita armonia… ). Mentrestant, el sagristà rondina davant el caràcter faldiller del pintor, el qual és, en el seu parer, un volterià enemic del govern papal. Finalment el sagristà se’n va, no sense fer un altre cop d’ull a les provisions.

Angelotti, creient deserta l’església, obre la tanca de la capella. Cavaradossi es gira i el veu (Gente là dentro!); quan el reconeix es mostra disposat a ajudar-lo. Però en aquest moment se sent arribar Tosca i Cavaradossi, tement que ella, per la seva religiositat, pogués acabar delatant Angelotti si algun sacerdot li ho ordenés, prega el fugitiu que es torni a amagar de nou donant-li la cistella per què, mentrestant, mengi i renovi forces. Arriba Tosca (Mario! Mario! Mario!), convençuda d’haver escoltat Cavaradossi parlant amb una dona i quan ell ha aconseguit quasi calmar-la i va per sortir, veu el retrat de la Magdalena (Chi è quella donna bionda lassù?), cosa que torna a encendre la seva gelosia, doncs reconeix, per la seva cabellera rossa, l’Attavanti. De nou el pintor assegura a Tosca que no té motius per a estar gelosa i una altra vegada els dos canten el seu amor. Finalment Tosca admet que els seus gelos són un turment per a Cavaradossi i se’n va, no sense abans quedar amb ell per passar la nit a la casa de camp que el pintor té a les afores de Roma.

Quan Tosca ha marxat reapareix Angelotti (È buona la mia Tosca). Cavaradossi li aconsella que es refugiÏ a la seva casa de camp, des d’on podrà mirar d’abandonar els Estats Pontificis. De sobte, s’escolta el canó de Castel Sant’Angelo: la fuga d’Angelotti ha estat descoberta. Cavaradossi decideix acompanyar ell mateix Angelotti a la casa per prevenir qualsevol problema.

Acaben de marxar quan entra corrent el sagristà: venia a molestar al pintor amb la notícia d’una derrota de Bonaparte per part dels aliats del papa, però s’entristeix en veure que no és allà (Sommo giubilo, Eccellenza!). Entren els nois del cor, contentíssims perquè hi haurà Te Deum d’acció de gràcies i cobraran el doble. Però la seva alegria és interrompuda brutalment per la inesperada arribada del cap de policia, el baró Scarpia, qui els recrimina el poc respecte al lloc sagrat (Un tal baccano in chisea!). Procedeix seguidament, amb els seus esbirros, entre els quals es troba l’agent Spoletta, a registrar la capella Attavanti, que es troba inesperadament oberta, i a interrogar el sagristà. Aquest descobreix amb dolor que la cistella està buida i Scarpia no tarda en relacionar això amb la presència del pintor, amb l’Attavanti retratada com a Magdalena i amb el fugitiu, el seu germà (Or tutto è chiaro).

En aquest moment torna Tosca; amb motiu de la victòria hi haurà festa al Palazzo Farnese i ella haurà de cantar davant l’il·lustre hoste del palau, la reina Maria Carolina de Nàpols. Per això venia a dir a Cavaradossi que acabaria més tard del previst. Scarpia, que coneix bé Tosca, li insinua que el pintor ha marxat amb la dama del quadre i Tosca, furiosa, decideix anar a sorprendre’ls a la casa de camp (Ed io venivo a lui tutta dogliosa). No volia Scarpia una altra cosa i envia Spoletta per què la segueixi i detingui Angelotti si el troba allà (Tre sbirri, una carrozza).

Scarpia queda sol a l’església, a la qual arriben fidels i nens cantors pel Te Deum. Un cardenal inicia la cerimònia, però Scarpia, que planeja no tan sols capturar Angelotti sinó també fer seva Tosca, no es dóna compte fins molt tard que la seva passió per ella li està fent oblidar Déu (Tosca, mi fai dimenticare Iddio!). Aleshores s’agenolla i s’uneix als càntics generals mentre baixa el teló.

 

ACTE SEGON

Pis superior del Palau Farnese

És de nit. Scarpia està sopant i reflexionant sobre l’amor (Tosca è un buon falco!). Es reconeix incapaç d’escriure versos o desfullar margarides i vol posseïr Tosca a la força (Ha più forte sapore). Ordena que aquesta es presenti tan bon punt acabi la seva cantata davant la reina. Arriba Spoletta amb la notícia que Angelotti no ha estat trobat i Scarpia s’enfureix amb ell. Per a justificar-se, afirma, però, haver detingut Cavaradossi, el que calma una mica Scarpia. Aquest tracta d’interrogar el pintor amb el mètode clàssic d’alternar duresa amb aparent suavitat i formes educades (Ov’è Angelotti?). El pintor no confessa i Scarpia es disposa a fer-lo torturar quan arriba Tosca. Aquesta, interrogada al seu torn, no triga en cedir en escoltar els crits de dolor del pintor en plena tortura (Nel pozzo, nel giardino!). Angelotti està amagat en el pou qui hi ha al jardí de la casa.

Tosca, amb la seva confessió, aconsegueix que li permetin veure Mario, trobant-lo mig desmaiat. Quan el pintor torna en si, s’indigna davant la confessió de Tosca que Scarpia li ha fet saber amb crueltat (M’hai tradito!). Arriba Sciarrone amb la notícia  que realment Bonaparte ha guanyat els absolutistes a Marengo i Cavaradossi, no podent contenir-se, fa grans exclamacions d’alegria davant la propera fi de la tirania (Vittoria! Vittoria!). Scarpia ordena que el pres sigui preparat immediatament per a l’execució i es queda sol amb Tosca. Fa servir aleshores les seves dots d’amenaça i persuasió per tal que Tosca se li lliuri a canvi de la vida de Cavaradossi. Tosca es resisteix i invoca el Senyor en una amarga i íntima reflexió de caire religiós (Vissi d’arte), però els seus precs i plors son inútils i es veu obligada a cedir: serà seva, però abans exigeix un salconduit per fugir dels Estats Pontificis amb Cavaradossi. Scarpia dóna ordres a Spoletta a fi i efecte que l’execució de Cavaradossi sigui simulada, afegint enigmàticament “com vàrem fer amb el Comte Palmieri“. Spoletta, que ho ha entès, se’n va i Scarpia, segur del seu triomf, es posa a escriure el salconduit (E qual via scegliete?).

Mentre escriu, Tosca, desesperada, s’ha aproximat a la taula on es troben encara les restes del sopar de Scarpia i s’apodera d’un esmolat ganivet. Quan Scarpia, triomfant, se li apropa (Tosca, finalmente mia!), Tosca li clava el ganivet al pit i assisteix, entre horroritzada i exultant, a l’agonia del terrible cap de policia que tota Roma temia. Després de col·locar un canelobre a cada costat del cadàver i un crucifix sobre el seu pit, Tosca s’allunya sigil·losament de la cambra de Scarpia (E avanti a lui tremava tutta Roma!).

 

ACTE TERCER

Terrassa superior de Castel Sant’Angelo

Encara és de nit però s’apropa ja el dia. Se sent el cant d’un pastor (Io de’ sospiri) i, quan comença a clarejar, se senten també campanes de les esglésies de Roma. Cavaradossi, conduit per un escamot de soldats, és entregat al carceller que li comunica que li queda només una hora de vida. El pintor, donant-li un anell com a recompensa, aconsegueix que el carceller li deixi escriure una carta a Tosca; mentre ho fa, recorda emocionat el passat tot acabant amb un commovedor adéu a la vida (E lucevan le stelle).

Spoletta entra amb Tosca i, segons el pactat, li permet assistir a l’execució simulada de Cavaradossi. Els dos amants poden així reunir-se i veure renéixer la seva esperança de viure una vida tranquil·la a l’exili (O dolci mani mansuete e pure). Tosca, que ha explicat a Mario tot el que ha fet, prega el seu amant que actuï amb naturalitat quan fingeixin afusellar-lo. Arriba per fi el moment: un oficial ordena els seus soldats que disparin contra el presoner. Spoletta impedeix que l’oficial doni el tir de gràcia al caigut i tots s’allunyen. Quan es queda sola amb ell, Tosca s’aproxima a Cavaradossi i l’insta que s’aixequi (Presto, su! Mario!), però s’adona amb horror que l’execució no ha estat simulada: el pintor geu mort a terra. És el darrer engany de Scarpia. Encara no ha tingut temps de reaccionar quan s’escolten veus a l’escala: la mort de Scarpia ha estat descoberta i Spoletta torna per detenir Tosca, amb l’ajuda de Sciarrone. Però Tosca no està disposada a caure a les seves mans: ràpidament puja a la muralla del castell i emplaçant Scarpia a trobar-se amb ella davant el tribunal de Déu, es llença al buit davant la sorpresa de tothom (O Scarpia, avanti a Dio!).

TOSCA, UNA ANÀLISI MUSICAL

Amb Tosca, la primera òpera del segle XX, Puccini arribà a la consagració absoluta regalant-nos una obra extraordinària, d’una musicalitat intensa i descriptiva. Amb l’ús del leitmotiv subratlla els pensaments i sentiments dels personatges i genera significats subliminars, alhora que, de manera innovadora, anticipa l’acció futura, una tècnica que s’avança a la música cinematogràfica.

Fidel a l’estil puccinià, Tosca no té obertura. Comença amb tres acords dissonants als metalls, el tríton “diabulus in musica” que representa al diabòlic Baró Scarpia, i un altre símbol de mort, el patró de tres notes curtes i una llarga al timbal. El tema d’Angelotti, en contrast, és sincopat i molt dinàmic, el que assenyala la seva condició de fugitiu, representant les forces antagòniques de la trama.

Al primer acte, aquests leitmotivs se superposen i situen l’espectador en la ment dels protagonistes. El capellà té un motiu lleuger, gairebé humorístic –E sempre lava!…–, mentre que Mario Cavaradossi és melodia pura, amb l’ària Recondita harmonia, una romança brillant i de gran intensitat vocal que evoca l’acte de pintar i ens remet a Debussy i a la pintura impressionista. El tema de Tosca és tot dolçor, amb violins arravatats i el duet d’amor dels protagonistes travessa climes emocionals amb àries subjacents, com la del tenor, Quale occhio al mondo, en un final que presagia la tragèdia. L’aparició d’Scarpia, amb una orquestra més fosca, conclou amb un impactant Te Deum on el cor religiós contrasta amb la fantasia eròtica d’Scarpia, un dels moments més agosarats de la història de la música clàssica.

Al segon acte, centrat en la confrontació entre Scarpia i Tosca, abunda l’estil conversacional que accentua el realisme. Enmig d’aquesta violència, Tosca canta el cèlebre i desesperat Vissi d’arte. Scarpia té escassa línia melòdica mentre darrere reapareixen altres temes finalitzant amb una escena de gran intensitat, Avanti a lui tremava tutta Roma.

La introducció orquestral de l’últim inclou l’apassionada melodia que després interpretarà el tenor en una de les àries més emblemàtiques de l’òpera, E lucevan le stelle. Després del duo d’amor i una mena de marxa al cadafal creixent en tensió, el suïcidi de Tosca tanca l’òpera amb la reminiscència dels motius de Mario i Scarpia que el genial Puccini ja ens havia avançat al principi de l’òpera.

 

Marta Porter

Periodista i crítica musical

VISSI D'ARTE, VISSI D'AMORE

Al reduït Olimp de les òperes que tant se val les vegades que hagis escoltat, sigui una o mil, perquè sempre t’acaben commovent, hi ha d’haver de ben segur un lloc especial per a la Tosca del grandiós Giacomo Puccini (1858-1924), un compositor italià que tot i que no és massa prolífic, té dues obres mestres més que també estarien en aquest parnàs musical: la seva immediatament anterior, La bohème (1896) i la seva immediatament posterior, Madama Butterfly (1904).

Basada en un drama teatral de Victorien Sardou que el propi compositor va veure en escena amb la llegendària Sarah Bernhardt, Puccini va acceptar l’encàrrec de posar-hi partitura després que se li hagués avançat Alberto Franchetti, que es va veure incapaç del projecte, i fins i tot de Giuseppe Verdi, que va refusar després que l’autor no acceptés canviar el final.

Comptant amb els seus llibretistes habituals, Luigi Ilica i Giuseppe Giacosa, Tosca parteix d’un rerefons històric (la convulsa Europa de principis del XIX amb les invasions napoleòniques), i el compositor de Lucca en va realitzar una obra verista, seguint les tendències operístiques post romàntiques sorgides a finals del segle XIX, caracteritzades per trames sòrdides i violentes. Perquè sí, Tosca és una història d’amor, gelosia, lascívia, traïció, desesperació i mort, que compta amb tres de les àries més famoses de tot el repertori: Vissi d’arte, Recondita armonia i E lucevan le stelle.

Estrenada al Teatro Costanzi de Roma el 14 de gener de 1900 enmig d’un clima enrarit per la situació política i social que vivia Itàlia en aquell moment, l’obra va ser rebuda amb disparitat d’opinions: part de la crítica la va lloar incondicionalment i una altra la va considerar massa tèrbola i crua.

El temps, però, que no sempre posa les coses al seu lloc, ha acabat fent justícia, i avui, Tosca no és només un dels títols més representats de tot el repertori, sinó que simbolitza la quintaessencia de la passió pucciniana, aquella que es pot viure de l’art i de l’amor.  

Només a l’escenari, això sí.

Albert Beorlegui i Tous

Periodista cultural