Vés al contingut
ROMEU I JULIETA
de Charles Gounod

Romeu i Julieta de Gounod és una de les obres cabdals de l’òpera romàntica francesa, amb la seva música inspirada i carregada de lirisme, i és considerada arreu del món com una de les millors reproduccions musicals del relat shakespearià.

Basada en el clàssic inoblidable de Shakespeare, l’argument de l’òpera segueix la tràgica història d’amor entre Romeu i Julieta. Els dos protagonistes provenen de famílies enemigues de Verona, els Montaigu i els Capulet, però s’enamoren apassionadament tot i saber que el seu és un amor impossible. Amb l’ajuda de Frère Laurent, un frare amic, decideixen casar-se en secret. Malauradament, les circumstàncies es compliquen i acaben, com és ben sabut, en una sèrie de tràgics malentesos que porten a la mort de tots dos amants.

Romeu i Julieta és una història que s’ha convertit en atemporal, un autèntic cant a la vida i l’amor per davant de qualsevol entrebanc, tal com clama Julieta en la famosa ària “Je veux vivre” del primer acte.

ROMEU I JULIETA

Charles Gounod (1818-1893)
18/10/2023 – 10/11/2023

Òpera en cinc actes (Sobretitulada en català).

Text de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia del mateix nom de William Shakespeare.

Estrenada al Théâtre Lyrique de París el 27 d’abril de 1867. A Catalunya s’estrenà al Teatre Principal de Barcelona el 10 de juny de 1876.

Durada aproximada: 3 h 15 min.

Actes 1, 2 i 3: 1h 45 min.
Descans 25 min.
Actes 4 i 5: 1 h 5 min.

REPARTIMENT

Gonzalo Ruiz

Frère Laurent

Pau Camero

Mercutio

Marc Sala

Tybalt

Cristòfol Romaguera

Le Comte Pâris

Jeroboám Tejera

Le Duc de Vérone

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalDaniel Gil de TejadaVestuariFOC/Cornejo
Direcció d’escena Pau MonterdeMestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli Rodríguez / Viviana Salisi / Víctor Martínez
Assistent de direcció d’escenaMiquel GorrizTraducció sobretitulatJordi Torrents
CoreògrafAgustí RosAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Assistent de coreògrafAndrea de SienaRegidor d’escenariJordi Galobart
EsgrimaRubèn JordanRealització escenografiaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografiaElisabet CastellsRealització vestuariM. Carmen Muñoz / Eva Selma
Disseny de vestuariMontse FiguerasMaquillatgeAmparo López González
Adjunt de vestuariCarles OrtizPerruqueriaJúlia Ramírez / Nerea Fernández
Il·luminacióDavid BofarullProducció i organitzacióFundació Òpera Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

OCTUBRE 2023

Sabadell, Teatre La Faràndula Dimecres 18 octubre, 20 h

Dijous 19 octubre, 20 h
(Escola d’Òpera)

Divendres 20 octubre, 20 h

Dissabte 21 octubre, 18 h
(Escola d’Òpera)

Diumenge 22 octubre, 18 h

Reus, Teatre Fortuny
Dimarts 24 octubre, 20:30 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Divendres 27 octubre, 19 h

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 29 octubre, 18 h

NOVEMBRE 2023

Manresa, Teatre Kursaal
Dimecres 1 novembre, 18 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Divendres 3 novembre, 20 h

Figueres, Teatre Municipal El Jardí
Diumenge 5 novembre, 18h

Lleida, Teatre de la Llotja
Divendres 10 novembre, 20 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: L'Argument

Càpsula 2: La música I

Càpsula 4: La música III

Galeria d'imatges

Albert Casals

Nascut a Barcelona, va estudiar a l’Escolania de Montserrat, i després va fer cant amb Mariella Devia, Viorica Cortez, Carlos Chausson i Dalmau González. Va iniciar l’etapa professional cantant al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Com a solista ha actuat al Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real de Madrid, L’Auditori i el Palau de la Música de Barcelona, l’Auditorio Nacional de Madrid i diverses ciutats italianes, entre altres.

Marga Cloquell

Nascuda a Mallorca, va estudiar a Viena i al Conservatori Superior del Liceu. A més de les grans obres del repertori simfònico-coral, en l’àmbit operístic destaca el seu debut com a Lucia a Lucia di Lammermoor a l’Òpera de Sabadell. També ha cantat al Theatre du Capitole de Tolosa, al Teatre Principal de Palma i al Palau de la Música Catalana, on ha interpretat la Violetta de La traviata, la Micaela de Carmen i la Mimi de La bohème.

 

Yulia Merkudinova

Nascuda a Crimea i actualment establerta a Itàlia, va graduar-se en cant clàssic a l’Acadèmia Nacional de Música de Kíiv. Posteriorment s’ha anat perfeccionant amb diversos mestres, especialment el director i pianista Leone Magiera, amb el qual col·labora sovint i amb qui enguany ha enregistrat el seu primer àlbum de música de cambra. Ha actuat al Teatro Real de Madrid, el Comunale de Ferrara i la Daegu Opera House, entre altres.

Gonzalo Ruiz

Va començar als 8 anys amb el clarinet al Conservatori de la seva ciutat, Sanlúcar de Barrameda, i posteriorment al Joaquín Villatoro de Jerez de la Frontera. Als 23 anys va dedicar-se a la formació vocal de la mà del baix Francisco Crespo, amb qui es continua perfeccionant. Al Musikverein (Glass Hall) de Viena va interpretar el rol de Guglielmo de l’òpera de Mozart Così fan tutte amb la Vienna Opera Academy, sota la direcció de Toby Purser.

Enric Martínez-Castignani

Ha estudiat cant i direcció orquestral a la
Musikhochschule Heidelberg-Mannheim, i d’ençà del seu debut a La bohème a Budapest ha cantat en grans teatres internacionals. Les seves interpretacions de Lescaut, Don Pasquale, Bartolo, Dulcamara, Don Magnifico,
Leporello, Don Alfonso i Dr. Kolenaty, entre altres, han estat lloades tant per les qualitats vocals i interpretatives com pels dots com a actor. També és considerat un dels liederistes espanyols més destacats.

Rocío Faus

Violinista i cantant granadina, va llicenciar-se al Conservatori Victoria Eugenia de Granada i l’Escola Superior de Cant de Madrid, i va ampliar els estudis a Florència. El 2020 va debutar com a Pamina a La flauta màgica, al Palacio Bauer de Madrid. Entre els darrers projectes destaca la participació en un recital al Teatro Real i diverses ciutats italianes, on va interpretar Armida al Rinaldo de Handel i Miss Jessel a The Turn of the Screw de Benjamin Britten.

 

Rosa Maria Abella

Nascuda a Barcelona l’any 1996, des de petita ha après i conegut la música des de diferents àmbits: amb el violí i el cant com estudi principal i com a complement, des del piano, l’orgue, la composició, la direcció coral i la dansa. Actualment continua la seva formació com a soprano amb Francesca Roig i Marta Pujol. Ha estat guanyadora de diversos premis: Premi Camerata Nadal, Premi I Festival Conxita Badia i Premi C. L. A. Pepe Fizaga al Concurso Internacional de Canto de Logroño, a més d’haver estat becada l’any 2019 en el Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

Gemma Coma-Alabert

La mezzosoprano gironina va obtenir el primer premi al Conservatori Nacional de París, i va perfeccionar-se a la Guildhall School of Music de Londres i a l’òpera Estudi de l’Òpera Nacional de Lió. Posteriorment ha treballat als Estats Units amb Susanne Mentzer i Delores Ziegler. El seu repertori ha inclòs papers de Carmen, Ottavia (Poppea), Suzuki (Madama Butterfly), Dorabella (Così fan tutte), Isaura (Tancredi) i Teresa (La sonnambula), entre altres.

Tamára Abraão dos Santos

Va començar els seus estudis de cant
als 16 anys al Conservatori Nacional de
Lisboa. Va obtenir el Grau Superior en
Història, especialitat en Estudis Africans,
a la Universitat de Lisboa. El 2016 va
iniciar els estudis de cant al Conservatori
Superior del Liceu i va obtenir el Grau
Superior de Cant el 2020. També ha rebut
classes de cant de Sónia Alcobaça, Elvira
Ferreira i Dolora Zajick. És guanyadora
del XXVII Concurs Mirna Lacambra.

Pau Camero

Baríton nascut a Terrassa, on va començar cant amb Maria Mateu. Després va passar al Conservatori del Liceu. Ha interpretat el Fiorello a Il barbiere di Siviglia amb la gira de la Fundació Òpera Catalunya, el Comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro i el Guglielmo de Così fan tutte al màster d’òpera del Conservatori del Liceu. A l’Escola d’Òpera de Sabadell va debutar en el rol de Don Giovanni, així com amb Wladislaw a l’estrena absoluta de L’Arxiduc, d’Antoni Parera Fons.

Marc Sala

El tenor líric-lleuger barceloní destaca en els rols mozartians i de bel canto romàntic italià. Ha cantat al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L’Auditori de Barcelona, el Festival Grec, el Teatro Campoamor d’Oviedo, l’Ópera de Las Palmas, el Teatro Mario del Monaco de Treviso, el Teatro Comunale di Ferrara i el Festival Rossini de Wildbad, a més de fer diverses temporades amb els Amics de l’Òpera de Sabadell.

Cristòfol Romaguera

Nascut a Palma, començà la seva formació musical estudiant piano. Ha estudiat cant al Conservatori Professional de música i dansa de Mallorca i actualment estudia el Grau Superior de cant al Conservatori del Liceu de Barcelona amb Carlos Chausson i Marta Pujol, becat per la Fundació Ferrer – Salat. Ha realitzat nombrosos concerts o rols d’òpera arreu de les Illes Balears i Catalunya. L’any 2022 fou un dels guanyadors del Concurs Mirna Lacambra, per interpretar el rol de Masetto de Don Giovanni a l’Escola d’Òpera de
Sabadell.

Roberto Redondo

Inicià els estudis musicals de trompeta al Conservatori Professional de Música de Sòria, la seva ciutat natal. El 2019 es traslladà a Amsterdam per reorientar la carrera musical cap al cant i inicià els estudis superiors en l’especialitat de cant al Conservatori d’Utrecht HKU. Recentment s’ha graduat al Conservatori del Liceu de Barcelona sota la tutela de Marta Mathéu i Carlos Chausson. Ha col·laborat amb els cors titulars del Gran Teatre del Liceu i del Teatro Real de Madrid, i és membre del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell des de 2023.

Lluís Vergés

Nascut a Sabadell, va cursar els estudis superiors de cant al Conservatori del Liceu amb la soprano Dolors Aldea i la pianista Marta Pujol.  Ha interpretat rols com Ufficiale (El jove barber de Sevilla, El Petit Liceu), Sprecher i zweiter geharnischter Mann (La flauta màgica) al Cicle d’Òpera del Palau de la Música Catalana i Il notaro Carlotto (Don Pasquale) amb la Fundació Òpera a Catalunya. La temporada 2021-22 interpretà Don Basilio a Il barbiere di Siviglia de G. Rossini dins l’Escola d’Òpera de Sabadell. És membre del Coro dell’Accademia Teatro alla Scala.

Jeroboám Tejera

Natural de Tenerife, es va iniciar en la música amb la guitarra, la bandúrria, el llaüt i el clarinet. Com a cantant s’ha format entre altres amb el tenor Joan Ferrer Serra. També ha fet cursos d’interpretació escènica i expressió corporal. L’any 2007 va guanyar el Concurs Mirna Lacambra, i a l’Escola d’Òpera va interpretar el rol de Don Magnifico de La cenerentola de Rossini. El seu repertori operístic inclou els rols més representatius de la corda de baix-baríton.

Romeu i Julieta

L’acció té lloc a la ciutat de Verona en el segle XIV.

PRÒLEG

Un cor anònim ens parla de les antigues rivalitats que varen enfrontar, a Verona, els Montaigus i els Capulets.

ACTE PRIMER

El palau dels Capulets, a Verona

Se celebra una festa en el palau dels Capulets; entre els assistents es troba Paris, invitat perquè conegui l’esposa que se li ha destinat, Juliette Capulet. Tybalt, cosí de Juliette, li fa els honors. Mentrestant, s’han infiltrat en la festa, com una juvenil aventura i desafiament, Roméo, de la família enemiga dels Montaigus, i els seus amics; Mercutio es burla de Roméo, enamorat d’una tal Rosalia, i li diu que això és culpa de Mab, la reina dels somnis i els enganys (Ballade de la reine Mab). De sobte entra Juliette, que se sent encara massa jove per parlar de casaments i confessa a la seva dida Gertrude que el que ella vol és viure (Ah! Je veux vivre!). Roméo, fascinat per la noia, li parla amb afecte i li besa la mà (Ange adorable…). Passa Tybalt i Roméo es posa la seva màscara, però el cosí de Juliette el reconeix. Tant Roméo com Juliette se sorprenen del fet d’haver parlat amb l’enemic. Encara que Tybalt voldria atacar Roméo, el vell Capulet li ho impedeix; no vol espatllar la festa amb una batalla campal. Tybalt promet venjança. Torna a sonar l’orquestra i tothom reprèn la dansa.

ACTE SEGON

El jardí del palau dels Capulets

En el jardí de la casa dels Capulets, Roméo s’amaga. Els seus amics es resignen i el deixen sol. Roméo canta una delicada serenata en honor de Juliette (Ah! Lève-toi soleil!). Aquesta surt pretextant que vol prendre la fresca i entreté Gertrude. De sobte els criats, guiats per Grégorio, busquen si hi ha algun intrús; Roméo s’amaga i no el troben. Continua el diàleg amorós amb Juliette, el cèlebre duo d’amor (O nuit divine je t’implore). Aquesta ha decidit casar-se amb Roméo i li diu que si el que sent és amor, una persona de confiança li portarà una nota indicant dia i hora.

ACTE TERCER

Quadre primer: La cel·la de Frère Laurent

Roméo s’ha dirigit al convent on es troba Frère Laurent i li confessa que està enamorat de Juliette i que vol casar-se amb ella. Poc després entra Juliette demanant el sagrament; l’acompanya Gertrude. Mentre la dida vigila, el frare beneeix la unió entre Juliette i Roméo.

Quadre segon: Una plaça de Verona

A la plaça pública, davant del palau dels Capulets, i amb la inconsciència dels seus pocs anys, el patge Stéphano provoca els Capulets, dient en una cançó satírica que algú se’ls ha emportat una colometa (Que fais-tu blanche tourterelle?). Grégorio i diversos criats dels Capulets s’indignen i acudeixen al desafiament. Mercutio arriba just per veure com Stéphano és agredit pels criats i critica que els Capulets ataquin nens per satisfer la seva ira. Apareix Tybalt amb Paris; Mercutio i Tybalt es desafien; arriba Roméo que intenta que hi hagi pau, però la seva actitud es confon amb covardia i Mercutio lluita contra Tybalt. Moments després, ferit per l’espasa d’aquest, Mercutio cau moribund. Roméo, indignat, agafa l’espasa i mata Tybalt. El Comte Capulet, que arriba en aquest moment, recull el moribund en els seus braços. Benvolio insta Roméo perquè fugi, però ell no vol ser maleït per Juliette. Tybalt mor demanant a Capulet que casi Juliette amb Paris.

Entra el Duc de Verona; els Capulets acusen Roméo de l’assassinat de Tybalt, però Roméo respon que abans Tybalt ha mort Mercutio, que encara és a terra. El Duc de Verona es desespera davant aquesta nova escalada de violència. Finalment, dirigint-se a Roméo li diu que encara que el seu crim mereix la mort, com que ha estat provocat, el seu càstig serà l’exili.

ACTE QUART

Quadre primer: La cambra de Juliette

Roméo ha passat la nit en l’habitació de Juliette. Els amants són conscients de llur desgràcia; la noia manifesta el seu perdó per la mort de Tybalt. L’escena és d’una gran bellesa lírica (Nuit d’hyménée… Ô douce nuit d’amour). S’acaba la nit i els amants perllonguen tant com poden el comiat. Finalment Roméo se’n va i entra Gertrude agitadíssima: arriba el pare de Juliette, amb Frère Laurent. Capulet anuncia a la seva filla que, seguint la voluntat de Tybalt, es casarà amb Paris. Quan Capulet se’n va, Juliette es dirigeix, desesperada, al frare, que la tranquil·litza i li dona un beuratge l’efecte del qual simula la mort. Quan Juliette desperti, Roméo estarà al seu costat per fugir. Juliette es pren la poció (Dieu! Quel frisson court dans mes veines?… Amour ranime mon courage).

Quadre segon: Gran saló del palau dels Capulets

En els salons del palau dels Capulets té lloc la cerimònia nupcial. Quan Paris intenta col·locar l’anell a Juliette, aquesta s’esvaeix tot provocant un gran aldarull i cau, aparentment morta.

ACTE CINQUÈ

La tomba de Juliette

Frère Laurent pregunta a un altre frare si es va enviar la carta a Roméo explicant-li tot. El frare li mostra la carta: el patge fou atacat i malferit pels Capulets i la carta no va poder arribar. Frère Laurent tracta d’enviar-la ràpidament.

Juliette jeu en el panteó, profundament adormida. S’obre la porta del panteó i entra Roméo, a qui Frère Laurent no va poder avisar. Veient la seva estimada esposa morta, Roméo beu un verí i espera la mort. Poc després, Juliette es desperta, amb gran sorpresa de Roméo. Juliette s’alegra en veure el seu espòs, però aquest ha de confessar-li que la mort l’espera; Juliette intenta beure del mateix verí, però no en queda. Agafa el punyal de Roméo i s’immola per morir al costat del seu marit (C’est là! Salut! Tombeau!…)

SHAKESPEARE I L'ÒPERA

L’obra de William Shakespeare ha esdevingut font considerable de creacions líriques, però aquesta relació entre l’òpera i la producció del dramaturg anglès no es consolidà fins al segle XIX amb la irrupció del romanticisme. Prèviament, Shakespeare era venerat a les Illes Britàniques, però relativament conegut a la resta d’Europa fins que el moviment Sturm und Drang alemany, a finals del segle XVIII, reivindicà la seva figura atorgant-li la qualificació de “geni”. És aleshores quan apareixen les primeres versions operístiques notables de les seves obres, sempre en adaptacions poc fidels a l’original com Otello, de Rossini o I Capuletti e i Montecchi, de Bellini. La situació canvià dràsticament al voltant de 1830, quan la companyia de l’actor anglès Charles Kemble es presentà a París, capital cultural del moment, interpretant obres com Hamlet o Romeu i Julieta.

L’impacte d’aquestes representacions entre una intel·lectualitat cosmopolita fou extraordinari i és indissoluble a la irrupció del primer romanticisme. Aquell 1830 s’estrenà a París el drama romàntic fundacional Ernani, de Víctor Hugo, que establí les bases d’una concepció estètica allunyada dels preceptes establerts per la il·lustració. El nou moviment artístic de seguida sacsejà el gènere operístic i finiquità definitivament l’era del bel canto. Rossini diu adeu aquell any als escenaris amb una grand opéra en francès, Guillaume Tell i obre la porta a un nou subgènere que s’imposarà durant gran part del segle XIX.

És en aquest format que sorgiran les primeres grans adaptacions dels drames shakespearians, com Roméo et Juliette (1867), de Gounod o Hamlet (1868), de Thomas o, fins i tot, el Macbeth verdià que, tot i estrenat a Florència el 1847, fou revisat pel compositor per la reestrena a París, en francès, el 1865. A partir d’aquell moment, les adaptacions operístiques de l’obra de Shakespeare no han deixat d’augmentar, des dels gloriosos Otello i Falstaff de Verdi fins a obres tan recents com Antony and Cleopatra, de John Adams.

Antoni Colomer

Divulgador i crític musical d’Ópera Actual i Núvol Digital

EL TRIOMF MUSICAL DE L'AMOR MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Quan Charles Gounod va obrir-se camí en el gènere operístic, França estava sota el règim de Napoleó III, qui havia prohibit la grand opéra per ser el mitjà amb el que els compositors criticaven el sistema polític. La censura va provocar la pèrdua d’interès per la temàtica històrica revolucionària, i va donar espai al desenvolupament del drame lyrique. En aquest context teatral, controlat per un govern autoritari i dirigit a un públic burgès, Gounod  va recórrer a una història que li fascinava: la de Romeu i Julieta.

Musicalment, és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa, on Gounod descriu amb sons la psicologia i emocions dels protagonistes. L’obra comença en la dramàtica tonalitat de re menor, amb els instruments de vent metall marcant un motiu amenaçador que anticipa un final tràgic. Una segona secció, en fugato, i seguint la tradició de les obertures franceses, suggereix el joc d’oposicions entre les famílies dels amants. A continuació, el cor declama el pròleg de Shakespeare, en clara al·lusió a l’antiga tragèdia grega i a la reforma operística de Gluck. El final del pròleg, en re major, anuncia la mort dels amants com a alliberació. La descripció musical de la parella evoluciona paral·lelament als esdeveniments. Juliette es presenta amb una ariette en forma de vals –Je veux vivre-, com un ocell que vol gaudir de la seva llibertat i joventut. Roméo queda fascinat i li dedica un madrigal –Ange adorable-, també a ritme de vals, amb una inestabilitat tonal que transmet el seu nerviosisme. El final del madrigal, amb la parella cantant a duo després d’un joc de seducció, augura la seva unió. L’anacrònica presència del vals -inexistent a l’època de Shakespeare- és una concessió a la Juliette de l’estrena, Caroline Miolan-Carvalho, apassionada pel ball. Gounod va utilitzar la venturosa tonalitat de re major per descriure l’única nit d’amor dels adolescents, ja casats, i presentant-la com a metàfora de la mort; al somni de Julieta, l’estatisme musical mostra l’atmosfera d’irrealitat i engany. La gran scena de Roméo al panteó, transporta als pentagrames la seva agitació creient morta a Juliette. El final, en la tonalitat de mi bemoll major -mig to més aguda que re menor i exempta de dramatisme-, porta un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

 

Verónica Maynés

Musicòloga, crítica musical, investigadora i professora de piano, Història de l’Òpera i Història de la Música. Col·laboradora de la revista Ópera Actual