Vés al contingut
MANON LESCAUT
de Giacomo Puccini

Manon Lescaut representà el primer gran èxit de Puccini, convertit en una obra poderosa i commovedora que continua captivant l’audiència avui en dia.

Ambientada en l’època històrica coneguda com ‘la Regència’, a França (1715-1721), la història d’aquesta òpera és un fidel reflex de la hipocresia d’una societat corrompuda a tots els nivells. Manon Lescaut és una jove a qui la seva família ha decidit tancar en un convent, però abans d’arribar-hi coneix Des Grieux. S’enamoren i fugen. Però en el segon acte veiem la noia com a mantinguda del ric Geronte di Ravoir, que li dona la vida luxosa que a ella li agrada. De nou decideix fugir amb Des Grieux, el seu amor genuí, però és arrestada abans de poder-ho fer. És condemnada a ser deportada a Louisiana, on acaba morint en ple desert al costat del seu amor, amb un dels finals més plens de dramatisme de tot el repertori.


Manon Lescaut explora temes com l’amor, l’ambició i la influència corruptora de la riquesa i el luxe. Una història sobre la vanitat humana que conté moments de gran bellesa i dramatisme com les àries de Manon “In quelle trine morbide” i “Sola, perduta, abbandonata”.

MANON LESCAUT

Giacomo Puccini (1858-1924)
21/02/2024 – 24/03/2024

Òpera en quatre actes (Sobretitulada en català).

Text escrit per Ruggero Leoncavallo, Domenico Oliva, Marco Praga, Giuseppe Giacosa, Luigi Illica, l’editor Giulio Ricordi i el mateix Giacomo Puccini, que es va basar en la novel·la de l’abat Prévost del mateix títol.

Estrenada al Teatre Regio de Torí l’1 de febrer de 1893. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 5 d’abril de 1896.

Durada aproximada: 3 h.

Acte 1: 40 min.
Descans 20 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 15 min.
Acte 3 i 4*: 60 min.

* Entre els actes 3 i 4 hi haurà una pausa de 6 min. per canvi de decorat

REPARTIMENT

Enrique Ferrer

Des Grieux

Juan Carlos Esteve

Geronte di Ravoir

Carles Ortiz

Maestro di ballo

Oriol Luque

Un lampionaio

Lluís Vergés

Comandante

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalElio OrciuoloAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Direcció d’escena i vestuariCarles OrtizRegidor d’escenariJordi Galobart
Assistent de direcció d’escenaJaume SangràRealització escenografiaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografiaJordi GalobartRealització vestuariM. Carmen Muñoz / Eva Selma
Il·luminacióDavid GálvezMaquillatgeAmparo López González
VestuariFundació Òpera a CatalunyaPerruqueriaJúlia Ramírez / Nerea Fernández
Mestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli RodríguezProducció i organitzacióFundació Òpera a Catalunya
Traducció sobretitulatJordi Torrents  

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

FEBRER 2024

Sabadell, Teatre La Faràndula Dimecres 21 febrer, 20 h

Divendres 23 febrer, 20 h

Diumenge 25 febrer, 18 h

MARÇ 2024

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Divendres 1 març, 20 h

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 3 març, 18 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Diumenge 10 març, 18 h

Manresa, Teatre Kursaal
Dimecres 13 març, 18 h

Girona, Teatre Municipal
Divendres 15 març, 19 h

Lleida, Teatre de la Llotja
Diumenge 17 març, 18 h

Cornellà de Llobregat, Auditori
Diumenge 24 març, 18 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Backstage

Càpsula 4: La preparació dels cantants

Galeria d'imatges

Carmen Solís

Va començar els estudis de cant amb la soprano Maria Coronada Herrera a la seva ciutat natal, Badajoz. Ha guanyat premis a concursos com l’Operalia, el Tenor Viñas o el Manuel Ausensi. S’ha dedicat tant a l’òpera —va fer el debut de Liù de Turandot a L’Auditori de Barcelona amb l’OBC— com a la sarsuela —és solista habitual al Teatro de la Zarzuela—. Ha enregistrat els discos Nana (Brilliant Classics, 2005) i La seduzione (IBS Classical, 2019).

 

Berna Perles

En la seva carrera destaquen els recents debuts com a Norma a Oviedo, Pisa i el Teatro de la Maestranza, com a Manon Lescaut a Pamplona i el Teatro Cervantes de Málaga, Micaela a Jerez i Pamplona o la seva participació en Entre Sevilla i Triana de Sorozábal al Teatro de la Zarzuela. Ha actuat també al Liceu de Barcelona, Teatro Real, Festival de Peralada, Auditorio Parc della Musica de Roma o Opéra Royal de Versailles, entre d’altres.

Enrique Ferrer

Nascut a Madrid, va iniciar els estudis al Conservatorio de Getafe i va continuar al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid amb Pedro Lavirgen, a The Academy of Vocal Arts a Filadèlfia i a Milà amb Vincenzo Spatola. Des de ben jove ha cantat als principals teatres espanyols, europeus i americans, on ha desenvolupat un repertori d’òpera, sarsuela i oratori. També ha participat al disc de sarsuela Viva Madrid (Deutsche Grammophon, 2010).

Milan Perišić

El baríton serbi va estudiar composició a Novi Sad, i posteriorment cant a Trieste. Va ser un dels cantants de la segona edició del programa de joves artistes Crescendo, al Teatro Real de Madrid. En el seu repertori ha interpretat els papers de Marcello (La bohème), Don Giovanni, Gonzalo (Maria Manuela) i Vidal (Luisa Fernanda). El 2022 va fer el rol principal d’Alonso a la sarsuela El orgullo de quererte, de Javier Carmena, als Teatros del Canal de Madrid.

Jorge Juan Morata

Va néixer a València i va estudiar al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, format en tècnica vocal i repertori amb Carlos Chausson. Ha cantat a festivals d’Alemanya, Bèlgica, Eslovènia, França, Holanda i l’Estat espanyol, i a teatres com el Liceu o l’Auditorio Nacional de Madrid. Ha representat Don Giovanni, Le nozze di Figaro, L’italiana in Algeri o Il barbiere di Siviglia amb directors com Jordi Benácer, Martin Gester i Eduardo López Banzo.

Juan Carlos Esteve

Va néixer a Barcelona, on ha estudiat amb Concepción Espinosa, Jordi Homs, Francesca Roig, Carlos Chausson i, actualment, Josep Maria Prat. A més, ha representat diversos personatges de sarsuela i òpera com Don Diego d’El huésped del sevillano, White de Black, el payaso, Simpson de La tavernera del puerto i Felip de La revoltosa, Don Basilio d’Il barbiere di Siviglia, F. Laurent de Romeu i Julieta i Sarastro de La flauta màgica, entre altres.

Carles Ortiz

Inicià els estudis de cant al Conservatori Professional de Música de Terrassa i el 1996 formà part de la primera Escola d’Òpera de Sabadell amb els rols de Basilio i Don Curzio de Le nozze di Figaro. Dins del camp de l’òpera ha debutat els rols principals de La flauta màgica, L’elisir d’amore, Il barbiere di Siviglia, Nabucco i La traviata. Paral·lelament a la seva carrera de cantant comença a desenvolupar la seva faceta de director d’escena, a la qual es dedica plenament en l’actualitat.

Laura Obradors

Nascuda a Sabadell, és llicenciada en grau superior de Cant al Conservatori del Liceu amb els mestres Eduard Giménez i Maria Soler, i en l’àmbit del lied amb Josep Surinyac. Posteriorment ha ampliat els estudis amb Svetla Krasteva i Jaume Aragall. És membre del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell des de l’any 2001. El 2011 va guanyar el XVI Concurs Mirna Lacambra, i des d’aleshores ha interpretat rols solistes en produccions professionals dels AAOS i la FOC.

Quim Cornet

Baríton barceloní, va graduar-se en Cant Líric al Conservatori del Liceu, seguint els estudis amb el màster de Lied a l’ESMUC i al Deutsche Liedakademie Trossingen. Després de guanyar els XXIV i XXV Concurs Mirna Lacambra, va interpretar Papageno a La flauta màgica i Figaro a Il barbiere di Siviglia amb l’Escola d’Òpera de Sabadell.

Oriol Luque

Nascut a Terrassa, va graduar-se en piano i pedagogia al Conservatori Superior del Liceu i continua els seus estudis amb el Màster de Lied “Victoria de los Ángeles” a l’ESMUC com a pianista repertorista. Interessat per el cant líric des de llavors, ha estudiat amb diversos professors i forma part del Cor de l’Òpera de Sabadell. És finalista del recent 27è Concurs Mirna Lacambra, on ha participat en l’Escola d’Òpera amb el rol de Benvolio de Romeo i Julieta.

Alejandro Chelet

Es graduà al Conservatori de Música Mu­nicipal de Barcelona i actualment estudia amb la mezzosoprano Francesca Roig. El 2021 rebé la beca de la Fundació Mirna Lacambra – Xavier Gondolbeu per inter­pretar el rol de Dottor Bartolo (Il barbi­ere di Siviglia). Com a solista, ha debutat com a Ping (Turandot), Il Commissario Imperiale (Madama Butterfly), Barone Douphol (La traviata) i Dancairo (Car­men) al Palau de la Música Catalana.

Lluís Vergés

Nascut a Sabadell, va cursar els estudis superiors de cant al Conservatori del Liceu amb la soprano Dolors Aldea i la pianista Marta Pujol.  Ha interpretat rols com Ufficiale (El jove barber de Sevilla, El Petit Liceu), Sprecher i zweiter geharnischter Mann (La flauta màgica) al Cicle d’Òpera del Palau de la Música Catalana i Il notaro Carlotto (Don Pasquale) amb la Fundació Òpera a Catalunya. La temporada 2021-22 interpretà Don Basilio a Il barbiere di Siviglia de G. Rossini dins l’Escola d’Òpera de Sabadell. És membre del Coro dell’Accademia Teatro alla Scala.

MANON LESCAUT

L’acció transcorre a diverses ciutats de França i a la colònia americana de la Louisiana, als voltants de 1720

ACTE I

Amiens: una plaça davant una fonda

A la plaça es troba reunida una gernació festiva d’estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Edmondo i el Cavaller Des Grieux són dos d’aquests estudiants, però mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra com un cínic davant l’amor (Tra voi, belle, brune e bionde). Arriba la diligència procedent d’Arras de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar.

Des Grieux queda embadalit per Manon i aprofita quan aquesta queda sola per acostar-s’hi i conversar amb ella (Cortese damigella). Manon és loquaç i li explica que marxa l’endemà i que la porten a un convent on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure’s de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol expressa el seu somni d’amor envers la joveneta (Donna non vidi mai).

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d’un canvi en aquest. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en aquest destí i encarrega per al cap d’una hora un carruatge i cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux (La tua Proserpina).

Torna Manon, que sembla correspondre els sentiments de Des Grieux (Vedete? Io son fedele alla parola mia). El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, proposa de fugir plegats. La noia primer es resisteix però aviat canvia de parer, així que pugen al carruatge que Geronte havia demanat i fugen. Edmondo ho explica a Geronte, per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir ja que la bossa d’un estudiant es buida molt de presa (Cavalli pronti avete?).

 

ACTE II

París: la luxosa residència de Geronte di Ravoir

La profecia de Lescaut ha estat encertada. Manon estima el luxe i la riquesa, així que ha abandonat Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència. El teló s’aixeca mentre Manon, en plena toilette, dóna instruccions al seu perruquer (Dispettosetto questo riccio!). Arriba Lescaut que afalaga la seva germana tot lloant la seva bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l’amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux (In quelle trine morbide).

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte (Che ceffi son costor?). La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa (Vi prego signorina). Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat (Oh, sarò la più bella!).

Torna Geronte a qui, lògicament, no agrada gens el que veu. Manon afegeix llenya al foc tot fent burla de l’edat del ric amant que se’n va amenaçador. Manon i Des Grieux decideixen fugir però a Manon, de totes maneres, li agraden massa les riqueses i perd temps per recollir totes les seves joies mentre Des Grieux s’impacienta (Ah, Manon, mi tradisce). Ja és massa tard doncs Geronte apareix acompanyat per la força pública que arresta Manon per robatori.

 

ACTE III

Le Havre: el port

Despunta el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l’esperança de poder-la alliberar (Ansia eterna, crudel). La noia i el seu estimat es poden veure una estona i parlar amorosament de l’esperança d’una nova vida (Manon!… Des Grieux!). El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació que van sortint dels diversos barracons. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa (Il passo m’aprite!). Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux es separi d’ella. Aquest implora el capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica (Come io piango ed imploro). El capità, impressionat pel que veu, el permet anar amb ells.

 

ACTE IV

Una vasta plana deserta a la Louisiana

Manon i Des Grieux han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la (Manon, senti, amor mio!). Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva fatal bellesa, que ha estat la seva perdició (Sola, perduta, abbandonata). Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor en els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades però que el seu amor no morirà mai.

VARIACIONS SOBRE UN TEMA DE PRÉVOST

L’any 1731 fou publicada la novel·la de l’Abbé Prévost  Histoire du Chevalier des Grieux, et de Manon Lescaut, obra que, en diverses adaptacions, ha estat la base d’unes quantes òperes. La primera d’elles Manon Lescaut, òpera còmica (pels diàlegs parlats) que Daniel-François Auber va estrenar a l’Opéra-Comique de París el 1856, sobre un llibret d’Eugène Scribe. Una de les últimes òperes d’Auber, que ja tenia 74 anys.

El 1884 és el torn de la molt més famosa Manon, de Jules Massenet, de nou una òpera d’estil còmic pels diàlegs i, per tant, estrenada a la Salle Favart, com la d’Auber. Aquest cop el llibret era d’Henri Meilhac i Philippe Gille. Massenet en va fer una seqüela en un acte, poc coneguda, anomenada Le portrait de Manon, estrenada en el mateix teatre, el 1894, on presenta un episodi de la maduresa de Des Grieux.

Puccini va aportar la visió italiana amb, com no podia ser d’altra manera, un afegit de passió que les versions franceses, sempre més superficials, no tenen. Manon Lescaut, estrenada en el Teatro Regio de Torí el 1893, amb una quantitat enorme de llibretistes que ens demostra com de difícil va ser la seva gènesi, fou el primer gran èxit de l’aleshores jove compositor i ha acabat sent la més popular de totes, sens dubte i amb permís de Massenet. I encara hi ha una altra versió, alemanya, que és Boulevard Solitude, de Hans Werner Henze, estrenada el 1952 a Hannover i que és una adaptació de la història de Prévost ambientada en el París de postguerra.

Totes elles, malgrat les diferències entre unes i altres, sobretot en els personatges secundaris, ens expliquen la mateixa història, que acaba, o no, a la Luisiana (per exemple, a Massenet Manon mor en territori francès), ambientada, menys en el cas de Henze, en una època històrica coneguda com “La Regència” (1715-1721), dominada per una manca de moral i un llibertinatge extrems a França, que es veu perfectament reflectida en la història de Manon, una dona que no arriba a ser feliç en bona part per culpa dels homes.

 

Jordi Torrents

Vicepresident de l’AAOS, Presentador, director i guionista de “Parlem d’òpera” a Ràdio Sabadell

PUCCINI ESDEVÉ PUCCINI

Giacomo Puccini tenia clar el seu objectiu: volia triomfar en el món de l’òpera. I tenia una arma infal·lible per aconseguir-ho. Era conscient de la seva habilitat per crear melodies que atrapaven (i atrapen) i sabia que la seva capacitat per emocionar mitjançant la música li obriria totes les portes. El jove compositor va veure la seva oportunitat en descobrir la història de l’ascens i caiguda de Manon, i poc li va importar que Massenet ja hagués estrenat una òpera sobre la malaurada o que l’escriptura del llibret esdevingués una odissea de resultats discutibles. Manon Lescaut seria el seu primer gran èxit i posaria de les bases de l’estil puccinià.

En efecte, no és exagerat afirmar que bona part dels elements “marca de la casa” ja es troba en aquesta partitura: orquestració densa, música que dialoga amb els intèrprets més que limitar-se a acompanyar-los, inspiració wagneriana en l’ús dels leitmotive​n i els primers intents de difuminació dels números tancats, gran varietat en els colors orquestrals… I les irresistibles melodies que, juntament amb la seva afició al melodrama, li valdrien el menyspreu de part de la crítica (“música per a porteres”, deien) però alhora la devoció de legions de melòmans captivats per les intenses emocions que el compositor aconseguia conjurar en escena.

Perquè aquesta és​ precisament la clau. Puccini va ser un compositor sòlid, coneixedor de les darreres tendències, ambiciós i agosarat, però si escoltem fragments tan definitius com Donna non vidi mai, In quelle trine morbide o l’aclaparadora Sola, perduta, abbandonata probablement no ens entretindrem a analitzar-los sinó que ens deixarem endur pel salvatge torrent de sentiments que provoquen. Puccini, el músic de l’emoció més desenfrenada, capaç de sacsejar el públic més circumspecte, va començar a forjar la seva llegenda amb aquesta Manon Lescaut que ara es presenta. Passen els anys però l’efecte Puccini continua vigent.

 

Meritxell Tena Ripollès

Crítica i divulgadora