Saltar al contenido
MANON LESCAUT

de Giacomo Puccini

Manon Lescaut representó el primer gran éxito de Puccini, convertido en una obra poderosa y conmovedora que sigue captivando la audiencia hoy en día.

Ambientada en la época histórica conocida como ‘la Regencia’, en Francia (1715-1721), la historia de esta ópera es un fiel reflejo de la hipocresía de una sociedad corrompida a todos los niveles. Manon Lescaut es una joven a quien su familia ha decidido encerrar en un convento, pero antes de llegar conoce a Des Grieux. Se enamoran i se escapan. Pero en el segundo acto vemos a la chica como mantenida del rico Geronte di Ravoir, que le da la vida lujosa que a ella le gusta. De nuevo decide huir con Des Grieux, su amor genuino, pero es arrestada antes de poderlo hacer. Es condenada a ser deportada a Louisiana, donde acaba muriendo en pleno desierto al lado de su amor, con uno de los finales más llenos de dramatismo de todo el repertorio.

Manon Lescaut explora temas como el amor, la ambición y la influencia corruptora de la riqueza y el lujo. Una historia sobre la vanidad humana que contiene momentos de gran belleza y dramatismo como las arias de Manon “In quelle trine morbide” y “Sola, perduta, abbandonata”.

MANON LESCAUT

Giacomo Puccini (1858-1924)
21/02/2024 – 24/03/2024

Ópera en cuatro actos (Sobretitulada en catalán).

Texto escrito por un equipo de redacción convocado por el editor Giulio Ricordi, que se basó en la novela del abad Prévost del mismo título.

Estrenada en el Teatro Regio de Turín el 1 de febrero de 1893. En Catalunya se estrenó en el Gran Teatro del Liceu el 5 de abril de 1896.

Durada aproximada: 3 h.

Acto 1: 40 min.
Descanso 20 min.
Acto 2: 45 min.
Descanso 15 min.
Acto 3 y 4*: 60 min.

* Entre los actos 3 y 4 habrá una pausa de 6 min. por cambio de decorado.

REPARTO

Enrique Ferrer

Des Grieux

Carles Ortiz

Maestro di ballo

Oriol Luque

Un lampionaio

Lluís Vergés

Comandante

FICHA ARTÍSTICA

Dirección musicalElio OrciuoloAdaptación sobretituladoGlòria Nogué
Dirección de escena y vestuarioCarles OrtizRegidor de escenarioJordi Galobart
Asistente de dirección de escenaJaume SangràRealización escenografíaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis y Berta Vidal)
Diseño de escenografíaJordi GalobartRealización vestuarioM. Carmen Muñoz / Eva Selma
IluminaciónDavid GálvezMaquillajeAmparo López González
VestuarioFundació Òpera a CatalunyaPeluqueríaJúlia Ramírez / Nerea Rodríguez
Maestros asistentes musicalesAndrea Álvarez / Juli RodríguezProducción y organizacióFundació Òpera Catalunya
Traducción sobretituladoJordi Torrents  
    
    

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber más

sala de prensa

funciones

FEBRERO 2024

Sabadell, Teatro La Faràndula Miércoles 21 febrero, 20 h

Viernes 23 febrero, 20 h

Domingo 25 febrero, 18 h

MARZO 2024

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Viernes 1 marzo, 20 h

Granollers, Teatre Auditori
Domingo 3 marzo, 18 h

Tarragona, Teatro Tarragona
Domingo 10 marzo, 18 h

Manresa, Teatro Kursaal
Miércoles 13 marzo, 18 h

Girona, Teatro Municipal
Viernes 15 marzo, 19 h

Lleida, Teatro de la Llotja
Domingo 17 marzo, 18 h

Cornellà de Llobregat, Auditorio
Domingo 24 marzo, 18 h

Playlist

ópera en construcción

Cápsula 1: Argumento

Cápsula 2: Música

Cápsula 3: Protagonistas

Cápsula 4: Escena

Galería de imágenes

Carmen Solís

Empezó los estudios de canto con la soprano Maria Coronada Herrera en su ciudad natal, Badajoz. Ha ganado premios en concursos como el Operalia, el Tenor Viñas o Manuel Ausensi. Se ha dedicado tanto a la ópera —hizo el debut de Liù de Turandot en L’Auditori de Barcelona con la OBC— como la zarzuela —es solista habitual en el Teatro de la Zarzuela—. Ha grabado los discos Nana (Brilliant Classics, 2005) y La seduzione (IBS Classical, 2019).

 

Berna Perles

En su carrera destacan los recientes debuts como Norma en Oviedo, Pisa y lo Teatro de la Maestranza, como Manon Lescaut en Pamplona y el Teatro Cervantes de Málaga, Micaela en Jerez y Pamplona o su participación en Entre Sevilla y Triana de Sorozábal en el Teatro de la Zarzuela. Ha actuado también en el Liceo de Barcelona, Teatro Real, Festival de Peralada, Auditorio Parco della Musica de Roma o Opéra Royal de Versailles, entre otros.

Enrique Ferrer

Nacido en Madrid, inició los estudios en el Conservatorio de Getafe y continuó en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid con Pedro Lavirgen, en The Academy of Vocal Artes en Filadelfia y en Milán con Vincenzo Spatola. Desde muy joven ha cantado en los principales teatros españoles, europeos y americanos, donde ha desarrollado un repertorio de ópera, zarzuela y oratorio. También ha participado en el disco de zarzuela Viva Madrid (Deutsche Grammophon, 2010).

Milan Perišić

El barítono serbio estudió composición en Novi Sad, y posteriormente canto en Trieste. Fue uno de los cantantes de la segunda edición del programa de jóvenes artistas Crescendo, en el Teatro Real de Madrid. En su repertorio ha interpretado los papeles de Marcello (La bohème), Don Giovanni, Gonzalo (Maria Manuela) y Vidal (Luisa Fernanda). En 2022 hizo el rol principal de Alonso en la zarzuela El orgullo de quererte, de Javier Carmena, en los Teatros del Canal de Madrid.

Jorge Juan Morata

Nació en Valencia y estudió en el Conservatorio Superior del Liceo de Barcelona, formado en técnica vocal y repertorio con Carlos Chausson. Ha cantado en festivales de Alemania, Bélgica, Eslovenia, Francia, Holanda y el Estado español, y en teatros como el Liceo o el Auditorio Nacional de Madrid. Ha representado Don Giovanni, Le nozze di Figaro, La italiana in Algeri o Il barbiere di Siviglia con directores como Jordi Benácer, Martin Gester y Eduardo López Banzo.

Juan Carlos Esteve

Nació en Barcelona, donde ha estudiado con Concepción Espinosa, Jordi Homs, Francesca Roig, Carlos Chausson y, actualmente, Josep Maria Prat. Además, ha representado varios personajes de zarzuela y ópera como Don Diego de El huésped del sevillano, White de Black, el payaso, Simpson de La tabernera del puerto y Felip de La revoltosa, Don Basilio de Il barbiere di Siviglia, F. Laurent de Romeo y Julieta y Sarastro de La flauta mágica, entre otras.

Carles Ortiz

Inició los estudios de canto en el Conservatorio Profesional de Música de Terrassa y en 1996 formó parte de la primera Escola d’Òpera de Sabadell con los roles de Basilio y Don Curzio de Le nozze di Figaro. Dentro del campo de la ópera ha debutado los roles principales de La flauta mágica, L’elisir d’amore, Il barbiere di Siviglia, NabuccoLa traviata. Paralelamente a su carrera de cantante empieza a desarrollar su faceta de director de escena, a la que se dedica plenamente en la actualidad.

Laura Obradors

Nacida en Sabadell, es licenciada en grado superior de Canto en el Conservatorio del Liceo con los maestros Eduard Giménez i Maria Soler, y en el ámbito del lied con Josep Surinyac. Posteriormente ha ampliado los estudios con Svetla Krasteva y Jaume Aragall. Es miembro del Coro de Amics de l’Òpera de Sabadell desde el año 2001. En 2011 ganó el XVI Concurso Mirna Lacambra, y desde entonces ha interpretado roles solistas en producciones profesionales de los AAOS y de la FOC.

Quim Cornet

Barítono barcelonés, se graduó en Canto Lírico en el Conservatorio del Liceo, siguiendo los estudios con el máster de Lied en la ESMUC y en el Deutsche Liedakademie Trossingen. Después de ganar los XXIV y XXV Concurso Mirna Lacambra, interpretó Papageno en La flauta mágica y Figaro en Il barbiere di Siviglia con la Escola d’Òpera de Sabadell.

Oriol Luque

Nacido en Terrassa, se graduó en piano y pedagogía en el Conservatorio Superior del Liceo y continúa sus estudios con el Máster de Lied “Victoria de los Ángeles” en la ESMUC como pianista repertorista. Interesado por el canto lírico desde entonces, ha estudiado con varios profesores y forma parte del Coro de la Ópera de Sabadell. Es finalista del reciente 27º Concurso Mirna Lacambra, donde ha participado en la Escuela de Ópera con el rol de Benvolio de Romeo y Julieta.

Alejandro Chelet

Se graduó en el Conservatorio de Música Municipal de Barcelona y actualmente estudia con la mezzosoprano Francesca Roig. En 2021 recibió la beca de la Fundación Mirna Lacambra – Xavier Gondolbeu por interpretar el rol de Dottor Bartolo (Il barbiere di Siviglia). Como solista, ha debutado como Ping (Turandot), Il Commissario Imperiale (Madama Butterfly), Barone Douphol (La traviata) y Dancairo (Carmen) en el Palau de la Música Catalana.

Lluís Vergés

Nacido en Sabadell, cursó los estudios superiores de canto en el Conservatorio del Liceo con la soprano Dolors Aldea y la pianista Marta Pujol. Ha interpretado roles como Ufficiale (El joven barbero de Sevilla, El Petit Liceu), Sprecher y zweiter geharnischter Mann (La flauta mágica) en el Ciclo de Ópera del Palau de la Música Catalana o Il notaro Carlotto (Don Pasquale) con la Fundación Òpera a Cataluña. La temporada 2021-22 interpretó Don Basilio en Il barbiere di Siviglia de G. Rossini dentro de la Escuela de Ópera de Sabadell. Es miembro del Coro dell’Accademia Teatro alla Scala.

MANON LESCAUT

L’acció transcorre a diverses ciutats de França i a la colònia americana de la Louisiana, als voltants de 1720

ACTE I

Amiens: una plaça davant una fonda

A la plaça es troba reunida una gernació festiva d’estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Edmondo i el Cavaller Des Grieux són dos d’aquests estudiants, però mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra com un cínic davant l’amor (Tra voi, belle, brune e bionde). Arriba la diligència procedent d’Arras de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar.

Des Grieux queda embadalit per Manon i aprofita quan aquesta queda sola per acostar-s’hi i conversar amb ella (Cortese damigella). Manon és loquaç i li explica que marxa l’endemà i que la porten a un convent on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure’s de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol expressa el seu somni d’amor envers la joveneta (Donna non vidi mai).

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d’un canvi en aquest. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en aquest destí i encarrega per al cap d’una hora un carruatge i cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux (La tua Proserpina).

Torna Manon, que sembla correspondre els sentiments de Des Grieux (Vedete? Io son fedele alla parola mia). El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, proposa de fugir plegats. La noia primer es resisteix però aviat canvia de parer, així que pugen al carruatge que Geronte havia demanat i fugen. Edmondo ho explica a Geronte, per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir ja que la bossa d’un estudiant es buida molt de presa (Cavalli pronti avete?).

 

ACTE II

París: la luxosa residència de Geronte di Ravoir

La profecia de Lescaut ha estat encertada. Manon estima el luxe i la riquesa, així que ha abandonat Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència. El teló s’aixeca mentre Manon, en plena toilette, dóna instruccions al seu perruquer (Dispettosetto questo riccio!). Arriba Lescaut que afalaga la seva germana tot lloant la seva bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l’amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux (In quelle trine morbide).

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte (Che ceffi son costor?). La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa (Vi prego signorina). Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat (Oh, sarò la più bella!).

Torna Geronte a qui, lògicament, no agrada gens el que veu. Manon afegeix llenya al foc tot fent burla de l’edat del ric amant que se’n va amenaçador. Manon i Des Grieux decideixen fugir però a Manon, de totes maneres, li agraden massa les riqueses i perd temps per recollir totes les seves joies mentre Des Grieux s’impacienta (Ah, Manon, mi tradisce). Ja és massa tard doncs Geronte apareix acompanyat per la força pública que arresta Manon per robatori.

 

ACTE III

Le Havre: el port

Despunta el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l’esperança de poder-la alliberar (Ansia eterna, crudel). La noia i el seu estimat es poden veure una estona i parlar amorosament de l’esperança d’una nova vida (Manon!… Des Grieux!). El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació que van sortint dels diversos barracons. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa (Il passo m’aprite!). Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux es separi d’ella. Aquest implora el capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica (Come io piango ed imploro). El capità, impressionat pel que veu, el permet anar amb ells.

 

ACTE IV

Una vasta plana deserta a la Louisiana

Manon i Des Grieux han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la (Manon, senti, amor mio!). Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva fatal bellesa, que ha estat la seva perdició (Sola, perduta, abbandonata). Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor en els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades però que el seu amor no morirà mai.

VARIACIONS SOBRE UN TEMA DE PRÉVOST

L’any 1731 fou publicada la novel·la de l’Abbé Prévost  Histoire du Chevalier des Grieux, et de Manon Lescaut, obra que, en diverses adaptacions, ha estat la base d’unes quantes òperes. La primera d’elles Manon Lescaut, òpera còmica (pels diàlegs parlats) que Daniel-François Auber va estrenar a l’Opéra-Comique de París el 1856, sobre un llibret d’Eugène Scribe. Una de les últimes òperes d’Auber, que ja tenia 74 anys.

El 1884 és el torn de la molt més famosa Manon, de Jules Massenet, de nou una òpera d’estil còmic pels diàlegs i, per tant, estrenada a la Salle Favart, com la d’Auber. Aquest cop el llibret era d’Henri Meilhac i Philippe Gille. Massenet en va fer una seqüela en un acte, poc coneguda, anomenada Le portrait de Manon, estrenada en el mateix teatre, el 1894, on presenta un episodi de la maduresa de Des Grieux.

Puccini va aportar la visió italiana amb, com no podia ser d’altra manera, un afegit de passió que les versions franceses, sempre més superficials, no tenen. Manon Lescaut, estrenada en el Teatro Regio de Torí el 1893, amb una quantitat enorme de llibretistes que ens demostra com de difícil va ser la seva gènesi, fou el primer gran èxit de l’aleshores jove compositor i ha acabat sent la més popular de totes, sens dubte i amb permís de Massenet. I encara hi ha una altra versió, alemanya, que és Boulevard Solitude, de Hans Werner Henze, estrenada el 1952 a Hannover i que és una adaptació de la història de Prévost ambientada en el París de postguerra.

Totes elles, malgrat les diferències entre unes i altres, sobretot en els personatges secundaris, ens expliquen la mateixa història, que acaba, o no, a la Luisiana (per exemple, a Massenet Manon mor en territori francès), ambientada, menys en el cas de Henze, en una època històrica coneguda com “La Regència” (1715-1721), dominada per una manca de moral i un llibertinatge extrems a França, que es veu perfectament reflectida en la història de Manon, una dona que no arriba a ser feliç en bona part per culpa dels homes.

 

Jordi Torrents

Vicepresident de l’AAOS, Presentador, director i guionista de “Parlem d’òpera” a Ràdio Sabadell

PUCCINI ESDEVÉ PUCCINI

Giacomo Puccini tenia clar el seu objectiu: volia triomfar en el món de l’òpera. I tenia una arma infal·lible per aconseguir-ho. Era conscient de la seva habilitat per crear melodies que atrapaven (i atrapen) i sabia que la seva capacitat per emocionar mitjançant la música li obriria totes les portes. El jove compositor va veure la seva oportunitat en descobrir la història de l’ascens i caiguda de Manon, i poc li va importar que Massenet ja hagués estrenat una òpera sobre la malaurada o que l’escriptura del llibret esdevingués una odissea de resultats discutibles. Manon Lescaut seria el seu primer gran èxit i posaria de les bases de l’estil puccinià.

En efecte, no és exagerat afirmar que bona part dels elements “marca de la casa” ja es troba en aquesta partitura: orquestració densa, música que dialoga amb els intèrprets més que limitar-se a acompanyar-los, inspiració wagneriana en l’ús dels leitmotive​n i els primers intents de difuminació dels números tancats, gran varietat en els colors orquestrals… I les irresistibles melodies que, juntament amb la seva afició al melodrama, li valdrien el menyspreu de part de la crítica (“música per a porteres”, deien) però alhora la devoció de legions de melòmans captivats per les intenses emocions que el compositor aconseguia conjurar en escena.

Perquè aquesta és​ precisament la clau. Puccini va ser un compositor sòlid, coneixedor de les darreres tendències, ambiciós i agosarat, però si escoltem fragments tan definitius com Donna non vidi mai, In quelle trine morbide o l’aclaparadora Sola, perduta, abbandonata probablement no ens entretindrem a analitzar-los sinó que ens deixarem endur pel salvatge torrent de sentiments que provoquen. Puccini, el músic de l’emoció més desenfrenada, capaç de sacsejar el públic més circumspecte, va començar a forjar la seva llegenda amb aquesta Manon Lescaut que ara es presenta. Passen els anys però l’efecte Puccini continua vigent.

 

Meritxell Tena Ripollès

Crítica i divulgadora