MACBETH

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

L’acció té lloc a Escòcia, durant el segle XI

Llamps i tempesta són la decoració idònia per a la primera escena, en la qual tres bruixes estan entrant en relació amb el sobrenatural; de sobte, se sent un cop de timbal i penetra al cau un noble, acompanyat d’un amic: són Macbeth i Banquo, que interroguen les bruixes; cadascuna d’elles saluda aleshores Macbeth tot proferint sengles profecies segons les quals el noble serà senyor de Glamis, de Cawdor i, aviat, rei d’Escòcia. Banquo, intrigat, demana llur opinió respecte al seu futur; elles li pronostiquen aleshores que la seva descendència serà formada per sobirans; els dos amics queden molt sorpresos per les paraules de les tres dones. El seu astorament queda interromput per l’arribada de missatgers els quals anuncien la mort del senyor de Cawdor, amb la qual cosa el seu títol passa a Macbeth. Aquest, aleshores, comença a capficar-se per la coincidència dels fets i a imaginar, a contracor, la manera de fer realitat el tercer vaticini segons el qual ha d’esdevenir rei.

Lady Macbeth ha estat informada per carta del fet i de la sobtada ascensió del seu marit i, duta per l’ambició, imagina també el millor camí per quedar-se amb la corona escocesa. Un lacai entra i li comunica que el rei ha decidit passar la nit al castell de Macbeth i que ja és a punt la seva arribada acompanyat del seu fill i del propi Macbeth; la dona aleshores continua madurant els mateixos propòsits sanguinaris que, un cop arriba Macbeth, explica al seu espòs; aquest, tot i el seu estat d’ànim favorable, dubta en seguir els seus propòsits però la dona el convenç. Arriba la nit; Macbeth, esporuguit per la magnitud del crim que és a punt de cometre, comença a veure visions: un punyal se li apareix omplint-lo de basarda; finalment, sona l’hora convinguda i penetra a les habitacions del rei; animat per la seva esposa s’acosta al rei i el mata d’un cop. Quan surt, però, de la cambra reial, els remordiments s’han emparat d’ell: va sentir una frase d’un dels endormiscats soldats a la qual no va poder respondre. Lady Macbeth el tranquil·litza com pot i li pren de les mans el punyal assassí, que deixa caure dissimuladament entre la guàrdia per tal de fer recaure en altri el magnicidi i a continuació renta qualsevol taca que pugui aixecar sospites en els amfitrions. Poc després, arriben Banquo i Macduff; el primer s’exclama de la crueltat dels elements que li han impedit descansar; el segon, que tenia l’encàrrec de despertar aviat el rei, torna de la seva cambra esmaperdut pel terrible fet que acaba de descobrir. Tots els habitants del castell es desperten i, a cor, exigeixen que el magnicidi sigui castigat.

Macbeth ha aconseguit, efectivament, fer realitat el tercer vaticini i ha esdevingut rei d’Escòcia, però aquest fet no ha portat la tranquil·litat a la parella, ni comptant amb el fet que la culpabilitat del magnicidi ha recaigut en el príncep Malcolm, que ha fugit a Anglaterra. El preocupa el pronòstic de les bruixes sobre Banquo i la seva reial descendència, que amenaça la seva estabilitat. Decideix, de comú acord amb Lady Macbeth, desfer-se de Banquo i del seu fill en una cadena sanguinària que no sembla arribar a la seva fi.

És de nit; als voltants del castell de Macbeth uns malfactors esperen l’arribada a la festa de Banquo i del seu fill; aquests arriben amb molta precaució per les sospites que tenen de les intencions de Macbeth; amb tot, però, els bandits es llencen sobre ells i maten Banquo; el seu fill Fleance, però, avisat pel pare, aconsegueix fugir. Tots els convidats al banquet de Macbeth arriben i saluden afectuosament llur rei. L’alegria que regna a la Gran Sala no impedeix, però, que els remordiments de Macbeth vagin minant el seu estat d’ànim, sobretot quan un dels malfactors s’hi acosta i li fa saber la mort de Banquo i la fugida del seu fill. Macbeth aleshores s’apropa al setial destinat a Banquo i pretén asseure-s’hi, però la visió del seu fantasma no li ho permet. Els convidats queden molt sorpresos per l’estranya actitud de Macbeth, que la seva esposa intenta alleugerir fent una crida a l’alegria del banquet. Macbeth, però continua veient l’aparició i mostrant un estat d’abatiment que fa despertar sospites sobre la seva actitud en els darrers fets a tots els convidats a la festa. Macduff s’aixeca i decideix abandonar Escòcia tot afirmant que no és el lloc adient per a la gent honrada.

Carregat de remordiments, Macbeth s’acosta novament al cau de les bruixes, decidit a saber el destí que li espera a través de les forces sobrenaturals. En un clima tenebrós i enfervorit apareix d’entre la fumera un cap recobert d’elm que recomana a Macbeth de guardar-se de Macduff; quan el rei vol saber més, la visió s’esvaeix; es presenta aleshores un cap d’infant ple de sang que afirma que Macbeth pot continuar el seu camí sanguinari car cap fill nat de dona no el podrà matar; també aquesta aparició s’esvaeix quan Macbeth intenta saber més; la tercera aparició és un cap de noi coronat i amb una branca a la mà que li comunica que tremoli quan vegi que el bosc de Birnam se li acosta. Macbeth, aleshores, entenent que aquest darrer vaticini és impossible, demana a les bruixes que esbrinin el significat de la suposada estirp reial de Banquo; una tètrica visió sorgeix llavors, vuit reis arrenglerats darrera dels quals camina amb pesantor Banquo el qual porta un mirall. Macbeth, oblidant que es tracta de fantasmes, es llença contra ells i, finalment, perd el coneixement.

Lady Macbeth es presenta a l’indret i, quan el seu marit ha retornat en si, li demana explicacions sobre els auguris de les bruixes; quan Macbeth l’ha informat sobre el destí que els espera; ambdós decideixen aleshores destruir el castell de Macduff i anorrear la seva família i continuar els seus propòsits sanguinaris per tal de mantenir-se al capdavant d’Escòcia.

En un indret apartat i desert a la frontera entre Anglaterra i Escòcia, un estol de refugiats que han hagut d’abandonar llurs cases a causa de la crueltat de la repressió de Macbeth, entonen un cant d’enyorança i de venjança seguit pel crit desesperat de Macduff que ha estat assabentat de la sort que els ha tocat a la seva esposa i fills. Tots esperen amb anhel el moment de destronar el rei sanguinari i retornar la pau al seu país. Un toc militar els fa adonar de l’arribada d’un exèrcit al capdavant del qual va Malcolm, l’hereu de la corona escocesa; aquest demana als refugiats informació sobre l’indret en què es troben. Hom fa saber aleshores al príncep que es troba al bosc de Birnam; Malcolm, doncs, ordena que els seus soldats trenquin branques dels arbres per tal de protegir-se en la marxa vers el castell; aquest explica als refugiats que es dirigeix al palau per tal de prendre venjança sobre Macbeth; Macduff hi és convidat, però aquest afirma que difícilment podrà venjar la destrucció de que ha estat objecte; tot i així, tots els presents es disposen a marxar contra el castell.

El metge reial ha estat cridat per la dama d’honor de la reina per tal que ell mateix pugui comprovar l’estat d’excitació que corseca la seva senyora; efectivament aquesta apareix en estat de somnambulisme i tot refregant-se les mans en un intent de netejar-se la sang que creu tenir-hi, diu mots que acaben per convèncer els presents de la culpabilitat de la reina en els fets sanguinaris que han succeït darrerament a Escòcia. Després del seu passeig oníric, la reina se’n torna, moribunda, al llit. Mentrestant Macbeth, cada cop més abatut pels fets que ha protagonitzat, considera la seva desesperada situació, que s’agreuja quan hom li fa saber la mort de la seva esposa; de cop, els soldats li anuncien que el bosc de Birnam s’acosta al castell; Macbeth ordena que tots els soldats estiguin preparats per a la batalla final. Té lloc la gran batalla al si de la qual Macduff i Macbeth s’enfronten; el rei esta convençut que el seu enemic no pot matar-lo, però Macduff li explica que ell fou tret del si de la seva mare abans de néixer; acte seguit li dóna mort. Tots aclamen aleshores Malcolm, el nou rei d’Escòcia, i celebren joiosos la fi d’una estirp reial que només havia portat malvestats al país conduïda per l’ambició i el desig de venjança.

Macbeth: assassinats, visions i bruixes

La desena òpera de Verdi va suposar la seva primera aproximació a Shakespeare: el seu principal referent literari. Aquesta òpera representa un dels paradigmes de la passió de poder i s’ha considerat una “òpera senza amore”, que atrapa per la construcció psicològica dels personatges principals. Se serveix d’intel·ligents combinacions instrumentals i solucions formals com el trencament de la “solita forma” o scena (recitatiu-aria-cabaletta), transicions inesperades, un abundant ús de tonalitats en mode menor per dotar l’obra d’un caràcter sinistre i d’una integritat dramàtico-musical nova en Verdi, que s’afermarà a partir de Rigoletto -tot i les temptatives a Luisa Miller-.

En aquest sentit, l’ús dramatúrgic de l’ornamentació vocal i el caràcter di bravura de Lady Macbeth –amb més pes que en Shakespeare- en reflecteixen l’avidesa i ambició com en l’escena del sonambulisme de l’acte final, “Una macchia e chi tuttora”. De gran complexitat estructural, aquesta confessió del crim que ha dut el matrimoni al poder juga amb presència del corn anglès com a instrument sígnic del dolor, sobre un obstinat de semicorxeres en l’orquestra clausurat per un Re bemoll en ppp. El rol exigeix un registre agut brillant, agilitat, un centre ample i mal·leable així com gran dicció pels passatges recitats.

El cor, tractat com un tercer personatge, també presenta pàgines emblemàtiques com el “Patria oppressa” dels refugiats i exiliats a l’acte IV i les escenes de bruixes. La música d’aquestes resulta convencional, enjogassada i gens esfereïdora -tot i la tempesta inicial a l’acte I- en una rara barreja de recursos tràgics, còmics i grotescs. Però assoleixen un pes infreqüent en la tradició italiana i canalitzen l’element sobrenatural, visionari, els encanteris, els maleficis i les al·lucinacions dels personatges.

Entre aquestes al·lucinacions sobresurten les de Macbeth quan veu una daga ensangonada (acte I) en accedir a cometre el primer crim, i durant el brindis de l’acte II quan se li apareix Banquo ja mort. Ni Lady Macbeth el pot asserenar; i acabarà clamant “Pietà, rispetto, amore”, consumit per la soledat i els remordiments en una ària estructurada en tres parts (ABA’) que contrasta el lirisme (A) amb l’exaltació dramàtica de la secció central (B). Exigeix un fraseig acurat, bon fiato per al cant lligat, un centre ample i un timbre dens i fosc, que s’ha d’aparellar a unes grans dots escèniques que el retratin com a heroi, assassí i paranoic. Tot un monarca perdut per l’enveja i l’ambició, conscient del seu fracàs, implora pietat i respecte demostrant que el poder corromp quan no s’exerceix des de la responsabilitat i la consciència. Però hi ha coses que, avui dia, només succeeixen a la ficció.

Albert Ferrer Flamarich                 

Musicògraf, historiador de l’art, crític del Diari de Sabadell i col·laborador dels programes “Parlem d’òpera” i “L’espia de Mahler” a Ràdio Sabadell 94.6 FM.