Vés al contingut

Subscriu-te:

LA BOHÈME
de Giacomo Puccini

La bohème és una de les òperes més populars, no tan sols de Puccini sinó de tot el repertori, amb una música emocionant i una història molt humana que la converteix en una vivència commovedora.

Ambientada a París al segle XIX, La bohème explica la vida d’un grup de bohemis pobres, que han de fer de tot per tal de tirar endavant. L’amor apareix i passa a ser el centre de tot, amb la parella formada per Rodolfo, poeta, i Mimì, costurera. Amor a primera vista, ple de tendresa, que els protagonistes no saben ben bé com gestionar quan una terrible malaltia que l’afecta a ella irromp en la relació. Al final, tot es redimeix i l’amor s’aferma amb força però ja a les portes de la mort, massa tard.


Amb La bohème, Puccini captura la bellesa i la tristesa de l’amor jove i, a través d’una melodia romàntica i emocional amb moments tan commovedors com l’ària Che gelida manina, explora els temes de la pobresa i la mort, però també de la solidaritat.

LA BOHÈME

Giacomo Puccini (1858-1924)
16/10/2024 – 17/11/2024

Òpera en quatre actes (Sobretitulada en català).

Text de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en la novel·la Scènes de la vie de bohème d’Henri Murger.

Estrenada al Teatro Regio de Torí l’1 de febrer de 1896. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 10 d’abril de 1898.

Durada aproximada: 2 h 30 min.

Actes 1 i 2: 60 min.
Descans 30 min.
Actes 3 i 4: 60 min.

REPARTIMENT

Berna Perles / Suzana Nadejde (23, 27 i 30 d'octubre; 1 i 12 de novembre)

Mimì

Kenneth Tarver / Antoni Lliteres (23, 25 i 27 d'octubre; 8 de novembre)

Rodolfo

Sabrina Gárdez

Musetta

Milan Perišić

Marcello

Quim Cornet

Schaunard

Arturo Espinosa

Colline

Juan Carlos Esteve

Benoît / Alcindoro

Carlos Lezcano

Anunciant de Parpignol

Fabián Reynolds

Sergente

Lluís Vergés

Doganiere

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalDaniel Gil de TejadaAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Direcció d’escena i disseny d’escenografiaPau MonterdeRegidor d’escenariJordi Galobart
Assistent de direcció d’escenaMiquel GorrizRealització escenografia i maquinàriaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny de vestuariEva SelmaRealització vestuariM. Carmen Muñoz / Dress Art
Il·luminacióDavid Bofarull / Jordi FustéCoordinació caracteritzacióNani Bellmunt
VestuariFundació Òpera a CatalunyaMaquillatge i perruqueriaAmparo López / Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Mestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli RodríguezCoral de l’Escola Sant Nicolau 
Traducció sobretitulatJordi TorrentsProducció i organitzacióFundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

OCTUBRE 2024

Sabadell, Teatre La Faràndula Dimecres 16 octubre, 20 h

Dijous 17 octubre, 20 h
(Escola d’Òpera)

Divendres 18 octubre, 20 h

Dissabte 19 octubre, 18 h
(Escola d’Òpera)

Diumenge 20 octubre, 18 h

Dimecres 23 octubre, 20 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Divendres 25 octubre, 19 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 26 octubre, 18.30 h

Cornellà, Auditori
Diumenge 27 octubre, 18 h

Vic, Teatre L’Atlàntida
Dimecres 30 octubre, 18 h

NOVEMBRE 2024

Figueres, Teatre El Jardí
Divendres 1 novembre, 18 h

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 3 novembre, 18 h

Manresa, Teatre Kursaal
Dimecres 6 novembre, 18 h

Viladecans, Atrium
Divendres 8 novembre, 20 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 9 novembre, 18.30 h

Reus, Teatre Fortuny
Dimarts 12 novembre, 20.30 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Divendres 15 novembre, 20 h

Lleida, Teatre de la Llotja
Diumenge 17 novembre, 18 h

Playlist

PÒDCAST

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

òpera en construcció

Càpsula 1: L'Argument

Càpsula 2: Direcció d'escena i vestuari

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Caracterització

Càpsula 3: La gira

Galeria d'imatges

LA BOHÈME

ACTE PRIMER

París, vigília de Nadal de 1967. En unes golfes de Montmartre, el pintor Marcello i el poeta Rodolfo per a fer-se passar el fred, cremen el mecanoscrit d’un drama escrit per Rodolfo. Arriben Colline, un jove filòsof estructuralista, empipat perquè no ha pogut empenyorar un lot de llibres, i al cap d’un moment el músic Schaunard que porta llenya, tabac, menjar i beguda. Mentre els explica com ha obtingut diners truca Benoît, el propietari de la casa que ve a cobrar el lloguer. El conviden a beure, aconsegueixen que els expliqui les seves aventures amoroses i acaben fent-lo fora amb el pretext de que ofèn la moral i els bons costums. Els quatre amics decideixen celebrar la vetllada en un local del Barri Llatí on un artista amic d’ells anomenat Momus ha organitzat un happening. Rodolfo promet afegirse a la festa, però abans ha d’acabar un article per a una revista. Hi ha un tall de corrent i Mimì, una jove veïna, puja a demanar foc per a encendre una espelma. Amb l’esforç de pujar l’escala s’esvaneix. Rodolfo la reanima i li ofereix una mica de vi. La noia es refà i quan és a punt d’anar-se’n s’adona que ha perdut la clau del seu pis. L’espelma se li apaga i la que tenia encesa Rodolfo també. Busquen tots dos la clau a les fosques: les seves mans es troben i neix l’amor. Rodolfo es presenta com un poeta (Che gelida manina) i Mimì li explica que fa petits treballs d’artesania amb brodats de flors (Sì, mi chiamano Mimì). Els amics de Rodolfo el criden des del carrer, però ell els diu que no està sol. S’acosta a la finestra i en veure Mimì banyada per un raig de lluna, Rodolfo li declara el seu amor (O soave fanciulla). Mimì li proposa acompanyar-lo i se’n van tots dos al happening de Momus tot fent-se promeses d’amor.

ACTE SEGON

París, vigília de Nadal de 1967. En un local del Barri Llatí, Momus ha organitzat un happening. Artistes, estudiants, músics, poetes, actrius i actors, cantants, crítics i gent diversa hi participen. La gent intercanvia, compra i ven tota mena d’objectes. Schaunard compra una pipa i una trompa i Colline una gramàtica rúnica. Rodolfo li compra una gorreta rosa a Mimì i la presenta als seus amics, que l’accepten al seu cercle d’artistes. De sobte arriba Musetta, una cantant jove i alegre que havia estat l’amant de Marcello. L’acompanya Alcindoro, un Conseller d’Estat. En veure Marcello, la noia prova d’atreure la seva atenció. Un grup de fans li demana que canti alguna cosa i ella canta una cançó (Quando m’en vo…), aparentment referida a Alcindoro però que ella dirigeix a Marcello, que fa esforços per a no cedir al poder de seducció de la noia. Quan s’adona que Marcello és a punt de cedir, Musetta es desfà d’Alcindoro amb l’excusa de que la sabata li fa mal, l’envia a buscar-ne una altra i es precipita als braços de Marcello. El happening continua amb una banda, i aprofitant el bullit els quatre amics i les dues noies es fan fonedissos, després de
deixar el compte perquè el pagui Alcindoro.

ACTE TERCER

París, febrer de 1968. En una zona industrial dels afores, a trenc d’alba d’un matí d’hivern molt fred. Els treballadors arriben a les fàbriques i en surten els del torn anterior. A l’interior d’un cabaret sentim encara cantar i riure i reconeixem la veu i la cançó de Musetta. Tremolant de fred i turmentada per la tos arriba Mimì que busca Marcello, que està pintant un mural a la façana del cabaret. Quan el veu, li explica que la seva vida amb Rodolfo s’ha tornat insuportable a causa de la gelosia d’ell, i que aquesta nit l’ha abandonada (O buon Marcello aiuto!).

Marcello li diu que Rodolfo està dormint en un sofà del cabaret i li promet ajudarla, però veient que Rodolfo s’ha despertat, li prega que se’n vagi per tal d’evitar un escàndol. Marcello demana explicacions a Rodolfo i aquest li confessa que ja no pot viure més amb Mimì. Sap que té una malaltia mortal i ell no disposa de mitjans per poder auxiliar-la. Mimì escolta la conversa i un accés de tos provocat per la impressió del que acaba de saber la delata. En descobrir-la, Rodolfo intenta treure importància al que ha dit, però Mimì s’acomiada per tornar al seu pis (Donde lieta usci…). Marcello sent el riure burleta de Musetta dins el cabaret, i gelós, li demana explicacions, discuteixen i ella el deixa plantat, mentre tots dos s’omplen de befes i d’insults. Rodolfo i Mimì diuen adéu al temps que han viscut junts (Addio dolce svegliare) i decideixen esperar que arribi la primavera per separar-se.

ACTE QUART

París, maig de 1968. Rodolfo i Marcello tornen a ser al seu estudi, sols. Intenten treballar però no poden fer altra cosa que pensar en Mimì i Musetta, que ja no són amb ells (O Mimì, tu più non torni…). Arriben Colline i Schaunard, que amb una arengada i uns trossos de pa i molt d’humor simulen un banquet suculent. De sobte, entra precipitadament Musetta, amb la notícia que ha trobat Mimì molt malalta que buscava acollida al pis de Rodolfo i l’ha acompanyat fins allí. Els amics fan tot el que poden per ajudar-la. Musetta es ven les arracades i Colline va a empenyorar la seva trenca (Vecchia zimarra). Deixen sols Rodolfo i Mimì, que recorda la primera vegada que es van trobar en aquell mateix lloc (Sono andati?). Els amics retornen amb un calmant per a Mimì i amb la notícia que el metge no trigarà a venir. Mentre li preparen la medicina, Mimì sembla adormir-se i mor. Schaunard és el primer d’adonar-se’n. Quan intenta comunicar-ho als altres, Rodolfo ho descobreix i plora desconsoladament la pèrdua de Mimì.

UNA ÒPERA SOBRE ELS IDEALS DE JOVENTUT

La bohème és una òpera que parla de la utopia i dels ideals de joventut i de com aquests ideals topen amb la realitat de la vida. L’any 1882, quan estudiava al Conservatori de Milano i s’allotjava en una petita cambra, Puccini escrivia: “La meva cambra és molt, molt freda i em caldria una mica de foc. No tinc diners; (…) em caldria alguna cosa per comprar-me una d’aquestes estufes de carbó no gaire cares…”. Sembla clar, doncs, que a La bohème Puccini pensa en la seva pròpia joventut bohèmia. I per a confirmar-ho, el seu treball final del Conservatori l’any 1883, el Capriccio sinfonico, conté un Allegro que és el mateix tema musical amb què s’inicia aquesta òpera, un tema associat als bohemis que, com ell, pateixen fred a la petita cambra de les golfes on viuen.

Puccini i les seus llibretistes parteixen d’una novel·la d’Henri Murger publicada per capítols al diari “Le Corsaire Satan” entre 1845 i 1849 i adaptada al teatre aquest mateix any, a l’èxit de la qual sembla que hi va contribuir el desencant pel fracàs de la revolució de 1848. I per la recepció que La bohème té a Itàlia, sembla que els ideals de joventut que presenta es relacionen també amb una altra revolta fallida: la Comuna de París del 1871. Tal com tracten el tema Puccini i els seus llibretistes, no en fan, és clar, una obra polititzada, però tampoc no ignoren un estat d’ànim present sempre en la joventut, que la porta a qüestionar les formes de vida establertes i a plantejar noves utopies.

En aquest sentit, La bohème es refereix als artistes que viuen al París del 1830, però podria referir-se també als joves artistes establerts a París als voltants del canvi del segle XIX al XX –a l’època en què Puccini compon l’òpera– o als joves contestataris dels anys seixanta, o als moviments alternatius de principis del segle XXI. Si per a Illica, Giacosa i Puccini 1830 era una data associada a una primera manifestació del fenomen juvenil com a tal, per a nosaltres un moment emblemàtic de la utopia dels joves és la revolta dels estudiants francesos que comença a Nanterre el març del 1968 i esclata a París al maig d’aquest mateix any, i en aquest sentit hem escollit situar l’acció de l’òpera a París entre finals del 1967 i la primavera de 1968. De fet, la distància temporal que separa la data de composició de l’òpera de l’any 1830, on el llibret situa l’acció, és d’uns seixanta anys, una distància temporal molt semblant a la que ens separa dels anys 1967-68.

Una pintada en un mur del maig francès deia: “Prenez vos désirs pour des réalités”. Això és precisament el que intenten fer els protagonistes de La bohème, fins que topen amb la realitat de la mort. De fet, la mort de Mimì no és altra cosa que la mort de la pròpia joventut i dels seus ideals. El darrer capítol de la novel·la de Murger es titula “La jeunesse n’a qu’un temps”; Rodolfo, al seu duo amb Marcello del quadre quart, es lamenta dient “Ah! Mimì, mia breve gioventù!” i la peça teatral acaba amb una frase de Rodolfo que quan Mimì ha mort diu: “O ma jeunesse! C’est vous qu’on enterre”. Es tracta de la brevetat de la joventut doncs, dels seus ideals utòpics que topen amb la crua realitat, tal com els ideals de la revolta espontània contra el sistema dels estudiants francesos van topar amb la fortalesa del propi sistema.

Pau Monterde

Director d’escena

EL TRIOMF DEL VERISME

Giaccomo Puccini tenia 38 anys, quan va compondre La bohème, l’obra que el portaria definitivament a convertir-se en una celebritat mundial. Els llibretistes eren dos amics seus: un advocat, Giuseppe Giacosa, i un crític musical, Luigi Illica. Va ser la primera òpera que farien junts. Després col·laborarien en Tosca i en Madama Butterfly, per això l’editor Guilio Ricordi els anomenava “la Santissima Trinità.”

L’obra es basa en el llibre d’Henri Murger Scènes de la vie de bohème, que és la novel·la del 1851 que recull els fascicles publicats a Le Corsaire entre 1845 i 1849. Leoncavallo també volia escriure una òpera sobre aquesta novel·la i, quan Puccini se’n va assabentar, va córrer a compondre-la de seguida. La va acabar a Torre del Lago a finals
de novembre del 1895 amb un ritme de treball trepidant. “Ho finito!”, va dir de sobte un dia a uns amics que el visitaven. La bohème de Puccini es va estrenar l’1 de febrer el 1896 al Teatro Regio de Torí i la va dirigir el llegendari director d’orquestra Arturo Toscanini.

L’èxit de La bohème rau en el gran domini de l’escena que Puccini sap reflectir a l’acció de la vida quotidiana dels joves artistes que la protagonitzen. El seu geni fa que el realisme (verisme) “delle piccole cose” (“de les coses petites”), com deia ell, esdevingui metàfora universal del sentiment de la joventut. Per aconseguir-ho amb la música, Puccini crea un contiunuum sonor amb què va retratant els artistes de manera individual i col·lectiva. Hi trobem les mateixes melodies líriques, cèl·lules motíviques àgils, l’ús de la tonalitat amb una funció semàntica, i els colors brillants i variats de l’orquestra, és a dir, tota mena de recursos narratius. En el cas de Puccini no podem parlar de leitmotiv, com en el cas de Wagner, tot i la seva empremta harmònica, sinó que crea un mosaic de motius melòdics que identifiquem de seguida i que fan una al·lusió musical a les àries dels personatges principals.

Mònica Pagès

Periodista

JOVENTUT, POBRESA I BOHÈMIA

El 2 de desembre de 1852 s’instaura el segon imperi francès, que s’allargarà fins al 1870. Dirigit amb mà de ferro per Napoleó III, serà l’inici de la gran reforma de la capital de l’imperi. Una de les mesures que amb la gran reforma parisenca s’adoptarà serà l’annexió dels suburbis com Passy (on morirà el gran Rossini el 1868), Belleville i, sobretot, Montmartre.

En aquest moment de sacseig, el romanticisme entra en una llarga decadència, apareixen nous corrents alternatius i a París neix el moviment de la bohème, capitanejat pel poeta Charles Baudelaire (1821-1867) que influenciarà una llarga llista de literats francesos –Verlaine, Rimbaud o Mallarmé– fins arribar a ple segle XX amb Sartre.

Ser bohemi vol dir ser un inconformista, viure de forma nòmada, viure de l’art i compartir unes amistats molt més fraternals que la mateixa família. I sobretot va associat al barri de Montmartre de París. El mot bohemi ve dels gitanos, que son nòmades i que es creia que venien de la regió de Bohèmia, a l’actual República Txeca.

A l’òpera de Puccini, el poeta Rodolfo ens fa una definició molt clara de què és ser bohemi a la seva ària de l’acte I, Che gelida manina: “Qui soc? Soc un poeta. Què faig? Escric. I com visc? Visc. En la meva alegre pobresa malgasto com un gran senyor versos i himnes d’amor”.

El mateix Puccini ens confessa de primera mà que La bohème és el reflex de la seva vida bohèmia a Milà quan estudiava al Conservatori: “Quan vaig escollir la novel·la Scènes de la vie de bohème, d’Henri Murger […], vaig encarregar a l’autor del llibret que escenifiqués aquella pobra habitació exactament […] tal com era quan hi vaig
habitar mentre estudiava al Conservatori. […] i de vegades tenia tant de fred, que […] cremava els apunts dels manuscrits de les meves composicions per escalfar-me”.

Escoltar l’òpera de Puccini és un testimoni de primera mà per entendre i viure l’autèntica bohèmia que tantes satisfaccions ha donat al món de l’art.

Pol Avinyó

Divulgador cultural