DON PASQUALE

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Fundació Òpera a Catalunya

L’acció té lloc a Roma

Don Pasquale vol casar Ernesto, el seu nebot, amb una dama noble i rica, però el noi està enamorat de Norina, una vídua jove i capriciosa però d’orígens humils. Davant la negativa, Don Pasquale, home ja d’una edat, decideix desheretar el nebot i casar-se ell mateix. El seu amic Malatesta li ha buscat una bona esposa, però aquest en realitat ha tramat un pla per afavorir Ernesto. Proposa a Don Pasquale que es casi amb la seva germana Sofronia, model de virtuts, però aquesta en realitat serà Norina disfressada. El vell accepta encantat i li dóna una última oportunitat al nebot per casar-se com ell vol, però aquest refusa de nou. Norina i Malatesta es troben per polir la conspiració que, n’estan segurs, tindrà èxit.

Ernesto no coneix els plans de Malatesta i decideix marxar lluny per oblidar. Malatesta i la futura núvia arriben a casa de Don Pasquale que, entusiasmat, decideix casar-se d’immediat. Carlotto, un cosí de Malatesta, exercirà com a notari, fals, i signarà el contracte. Arriba Ernesto per acomiadar-se i Malatesta, ràpid de reflexos, aconsegueix explicar-li-ho tot, de manera que no ho espatlli. Ernesto, encantat, accedeix fins i tot a fer de testimoni del casament. Un cop casada, Sofronia canvia radicalment d’actitud i es mostra capriciosa i tirana: vol duplicar el servei i pujar-los el sou, Ernesto com a cavaller de companyia i despeses i més despeses, tot menyspreant el nou marit. Don Pasquale s’enfila per les parets.

Don Pasquale, més mort que viu, veu com les factures s’acumulen. L’esposa vol sortir aquella nit sense el marit i quan aquest li ho vol prohibir, rep una bufetada. A més, ella deixa caure una carta on suposadament se cita amb un amant. Don Pasquale la llegeix i fa venir de seguida Malatesta perquè l’ajudi a desfer aquest matrimoni. Els dos amants es troben al jardí i quan el vell arriba fent l’acostumat terrabastall Ernesto fuig. Malatesta pren la paraula i diu que hi haurà una nova dona a la casa: Norina. Sofronia diu que mai de la vida i Don Pasquale, per tal de mortificar-la, accepta el casament del nebot. Al final li diuen que Sofronia és en realitat Norina i que l’han enganyat. I ell, per tal de veure’s alliberat, perdona tothom i tot acaba bé.

‘DON PASQUALE’: UNA BROMA CRUEL

Don Pasquale és la darrera, cronològicament parlant, de les grans òperes bufes italianes, l’última representant d’una gloriosa nissaga iniciada a Nàpols, allà cap a finals del segle XVII, amb Alessandro Scarlatti i altres compositors. És considerada també com l’obra mestra de Donizetti en el gènere còmic, superior fins i tot a la més popular L’elisir d’amore, uns deu anys anterior; el fet és que mai va caure del repertori durant els llargs anys en que el seu autor va patir l’oblit més injust. Tot i aquest inequívoc segell italià, Don Pasquale fou estrenada a París, el 3 de gener de 1843, amb un quartet protagonista insuperable: Luigi Lablache, Antonio Tamburini, Giulia Grisi i el tenor Mario. Julien Janin, director del Théâtre des Italiens de la capital francesa, havia fet l’encàrrec a un Donizetti que es trobava en el pic de la seva fama i creativitat.

Sempre mancat de temps, Donizetti va tirar pel dret i va anar a buscar un antic llibret d’Angelo Anelli (l’autor de L’italiana in Algeri de Rossini), el de l’òpera Ser Marcantonio, que el compositor Stefano Pavesi havia estrenat a la Scala el 1808. A tal efecte el compositor va demanar a l’exiliat Giovanni Ruffini de fer les modificacions necessàries. Però les ingerències de Donizetti i fins i tot dels cantants van arribar a tal punt que Ruffini va donar un cop de porta exigint que el seu nom no aparegués per enlloc. Avui en dia Ruffini i Donizetti apareixen com a autors conjunts del llibret.

La història del vell ric que es vol casar per tal de donar una lliçó al seu nebot i hereu ha fet fortuna en el món de l’òpera. A banda dels dos exemples italians citats tenim, molt més recent (estrenada el 1935 a Dresden), Die schweigsame Frau (La dona silenciosa), brillant i poc coneguda òpera de Richard Strauss. El llibretista, el gran Stefan Zweig, va buscar la seva font d’inspiració en Ben Jonson, dramaturg anglès contemporani de Shakespeare, i la seva comèdia Epicoene, o la dona silenciosa (1609). L’argument és molt similar al de Don Pasquale.

L’òpera que presentem dins la nostra temporada és còmica, cert, però realment ens presenta el desenvolupament d’una broma cruel. Un argument que avui en dia no seria gens políticament correcte ja que hi hauria qui hi trobaria traces de maltractament de gent gran. Però això és teatre i només convencionalisme. Deixeu-vos emportar, si més no, per la brillant música de Donizetti. Un bon consell en temps de pandèmia.

JORDI TORRENTS

Vicepresident de l’A.A.O.S.

Presentador de ‘Parlem d’Òpera’ a Ràdio Sabadell