Vés al contingut
TURANDOT
de Giacomo Puccini

Turandot, l’òpera pòstuma de Puccini i la seva gran obra mestra, és sens dubte un dels títols més emblemàtics de tot el repertori operístic.

Aquesta òpera, molt popular per la seva espectacularitat, deixa molt enrere el verisme puccinià per endinsar-se en un drama ambientat en una Xina llegendària. En un imperi atemorit, la cruel princesa Turandot condemna a mort els seus nombrosos pretendents, que no encerten els tres enigmes que ella els proposa i que, malgrat la mort quasi segura, acudeixen a Pequín. El príncep Calaf, en veure la bellesa i el poder de Turandot, decideix acceptar el desafiament. Des de l’instant en què la veu, queda enamorat d’ella i està disposat a arriscar-ho tot per conquerir el seu cor. Calaf resol els tres enigmes, però Turandot no es dona per vençuda. El príncep li diu que si descobreix el seu nom abans de l’alba, ell haurà de morir. Amb l’ajuda de Liù, la jove i dolça esclava, Calaf manté el seu nom en secret. Al final, Turandot accepta emparellar-se amb Calaf i diu que ja coneix el seu nom: Amor!

Una història complicada i enigmàtica servida per una música majestuosa i espectacular, que inclou l’ària “Nessun dorma”, una de les més aclamades de tot el repertori operístic, però també altres moments musicals destacats com les àries “In questa reggia” (Turandot) o “Tu che di gel sei cinta” (Liù).

TURANDOT

Giacomo Puccini (1858-1924)
17/04/2024 – 14/05/2024

Òpera en tres actes (Sobretitulada en català).

Text de Giuseppe Adami i Renato Simoni.

Estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 25 d’abril de 1926. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 30 de desembre de 1928.

Durada aproximada: 2 h 35 min.

Acte 1: 35 min.
Descans 25 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 15 min.
Acte 3: 35 min.

REPARTIMENT

Jordi Casanova

L'Imperatore Altoum

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalDaniel Gil de TejadaAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Direcció d’escena i vestuariCarles OrtizRegidor d’escenariJordi Galobart
Assistent de direcció d’escenaEsteve Gorina i AndreuRealització escenografiaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografiaJordi GalobartRealització vestuariM. Carmen Muñoz
Il·luminacióNani VallsAjudant vestuariEva Selma
VestuariFundació Òpera a CatalunyaCaracteritzacióNani Bellmunt / Júlia Ramírez
Mestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli RodríguezMaquillatge i perruqueriaAmparo López / Nerea Fernández / Kiona Vioque / Montserrat Tolosa
Traducció sobretitulatJordi TorrentsProducció i organitzacióFundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

ABRIL 2024

Sabadell, Teatre La Faràndula Dimecres 17 abril, 20 h

Divendres 19 abril, 20 h

Diumenge 21 abril, 18 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Divendres 26 abril, 19 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 27 abril, 18:30 h

Vic, Teatre L’Atlàntida
Diumenge 28 abril, 18 h

MAIG 2024

Manresa, Teatre Kursaal
Dimecres 1 maig, 18 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Divendres 3 maig, 20 h

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 5 maig, 18 h

Viladecans, Atrium
Divendres 10 maig, 20 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 11 maig, 18:30 h

Reus, Teatre Fortuny
Dimarts 14 maig, 20:30 h

Girona, Teatre Municipal
Divendres 17 maig, 19 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

Galeria d'imatges

Maribel Ortega

La soprano de Jerez de la Frontera es va formar a la Guildhall School of Music and Drama de Londres i al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Enriqueta Tarrés. Va debutar amb el rol de Norma el 2006 i des d’aleshores ha interpretat la majoria dels rols protagonistes del repertori líric dramàtic tant a Espanya com a l’estranger. L’uneix una relació molt especial amb Òpera Catalunya, amb qui col·labora des del principi de la seva carrera.

 

Eugènia Montenegro

Nascuda a Barcelona, Eugènia Montenegro és tècnica d’imatge i so i Premi d’Honor de Cant al Conservatori Municipal de Barcelona. Rep l’assessorament de la mestra i mezzosoprano Francesca Roig i ha treballat amb repertoristes com ara Dalton Baldwin, Rubén Fernández o Marta Pujol. És membre del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i ha actuat arreu de Catalunya, l’Estat espanyol, França, Alemanya, Holanda i Croàcia.

Antoni Lliteres

El tenor d’Artà s’ha format al Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca, al Conservatori del Liceu i al Conservatori Superior de les Balears. En el repertori operístic, el 2019 va esdevenir el primer mallorquí a debutar al Teatro de La Zarzuela, amb el rol de Shakespeare a El somni d’una nit d’estiu. Ha interpretat Rodolfo (La bohème), Alfredo (La traviata) i Tamino (La flauta màgica) a Oviedo i Il Duca di Mantova (Rigoletto) amb la Fundació Òpera a Catalunya, entre d’altres.

 

Nacho Guzmán

Tenor nascut a Córdoba, a l’Argentina, i establert a Barcelona des del 2017. Des de llavors col·labora amb l’Òpera de Sabadell al cor de la companyia i ha abordat rols secundaris com el Duc de Lerma de Don Carlo o Ruiz d’Il trovatore. A més, interpreta regularment el paper de Don José (Carmen) a les produccions del Palau de la Música Catalana. El 2023 va debutar com a Canio (I pagliacci) al teatre Kursaal de Sant Sebastià amb la companyia Opus Lírica.

Ivana Ledesma

La soprano argentina és llicenciada en cant líric a la Universitat Nacional de Rosario i en cant d’òpera a l’Instituto Superior de Artes del Teatro Colón. Va fer el màster en interpretació d’òpera al Conservatori del Liceu. Ha guanyat concursos, com el de Cant d’Òpera per a joves estudiants a La Scala de San Telmo, a l’Argentina. El 2023 ha cantat el rol de Fiordiligi (Così fan tutte) a l’Auditori del Conservatori del Liceu amb Anna Ponces i Manel Valdivieso.

Tina Gorina

Ha estudiat a Girona i Barcelona i perfeccionat estudis a Verona i a València. Ha cantat amb Jaume Aragall i Josep Carreras, entre d’altres. Ha interpretat rols en òperes com L’elisir d’amore, La fille du regiment, Don Pascuale, Lucia di Lammermoor, Anna Bolena, Lucrezia Borgia, Rigoletto, Un ballo in maschera, La traviataLa bohème, Cançó d’amor i de guerraLa tabernera del puerto i Halka. Recentment ha assumit el rol de Donna Anna a Don Giovanni i ha debutat Cio-Cio-San a Madama Butterfly dins el cicle Òpera a Catalunya.

Jeroboám Tejera

Natural de Tenerife, es va iniciar en la música amb la guitarra, la bandúrria, el llaüt i el clarinet. Com a cantant s’ha format entre altres amb el tenor Joan Ferrer Serra. També ha fet cursos d’interpretació escènica i expressió corporal. L’any 2007 va guanyar el Concurs Mirna Lacambra, i a l’Escola d’Òpera va interpretar el rol de Don Magnifico de La cenerentola de Rossini. El seu repertori operístic inclou els rols més representatius de la corda de baix-baríton.

Jordi Casanova

El tenor nascut a Reus va emprendre la carrera de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i va obtenir el títol superior de Cant al Conservatori del Liceu. Ha interpretat, entre altres, els rols principals de Don Pasquale, La fille du régiment, Il barbiere di Siviglia, Le nozze di Figaro, La flauta màgica i Don Giovanni. Va debutar al Liceu la temporada 2001-2002 i ha estat col·laborador habitual de les produccions d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Carles Daza

Nascut a Barcelona, va estudiar cant al Conservatori Superior del Liceu. El 2004 va desenvolupar la primera experiència escènica amb el muntatge de La petita flauta màgica d’Els Comediants, al Liceu. L’any següent va debutar de Comte d’Almaviva a Le nozze di Figaro, al cicle d’Òpera a Catalunya. La temporada 2006-07 es va estrenar al Liceu amb Manon de Massenet, i el mateix any va actuar a Panamà, on va començar a consolidar una carrera internacional.

Jorge Juan Morata

Va néixer a València i va estudiar al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, format en tècnica vocal i repertori amb Carlos Chausson. Ha cantat a festivals d’Alemanya, Bèlgica, Eslovènia, França, Holanda i l’Estat espanyol, i a teatres com el Liceu o l’Auditorio Nacional de Madrid. Ha representat Don Giovanni, Le nozze di Figaro, L’italiana in Algeri o Il barbiere di Siviglia amb directors com Jordi Benácer, Martin Gester i Eduardo López Banzo.

Marc Sala

El tenor líric-lleuger barceloní destaca en els rols mozartians i de bel canto romàntic italià. Ha cantat al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L’Auditori de Barcelona, el Festival Grec, el Teatro Campoamor d’Oviedo, l’Ópera de Las Palmas, el Teatro Mario del Monaco de Treviso, el Teatro Comunale di Ferrara i el Festival Rossini de Wildbad, a més de fer diverses temporades amb els Amics de l’Òpera de Sabadell.

Cristòfol Romaguera

Nascut a Palma, començà la seva formació musical estudiant piano. Ha estudiat cant al Conservatori Professional de música i dansa de Mallorca i actualment estudia el Grau Superior de cant al Conservatori del Liceu de Barcelona amb Carlos Chausson i Marta Pujol, becat per la Fundació Ferrer – Salat. Ha realitzat nombrosos concerts o rols d’òpera arreu de les Illes Balears i Catalunya. L’any 2022 fou un dels guanyadors del Concurs Mirna Lacambra, per interpretar el rol de Masetto de Don Giovanni a l’Escola d’Òpera de
Sabadell.

TURANDOT

L’acció te lloc a Pequín, a la Xina Imperial, en època llegendària

ACTE PRIMER

Davant les muralles de Pequin

El poble de Pequín escolta la proclama d’un mandarí (Popolo di Pechino). Mitjançant aquesta es recorda a tothom que la princesa Turandot només es casarà amb aquell pretendent de sang reial que encerti les tres endevinalles proposades per la princesa. Si no es així, el pretendent morirà. Acte seguit es fa saber que el darrer d’ells, el Príncep de Pèrsia, ha fallat i, per tant, serà decapitat tan bon punt surti la lluna. La notícia excita la multitud, sempre assedegada de sang, que acut en massa per presenciar l’execució.

Enmig de la gernació hi ha un ancià cec, acompanyat per una jove esclava que el guia. Són Timur, el destronat rei dels tàrtars, i l’esclava Liù. El cec, empès per la gent, cau a terra i és ajudat a aixecar-se per un desconegut. Aquest no és altre que el seu propi fill, Calaf (el nom del qual no es descobrirà fins el final de l’òpera). El fill reconeix immediatament el pare. Timur, feliç en haver retrobat el fill, li explica la seva història, com la petita esclava Liù li ha fet de guia des del moment de la seva caiguda del poder. Calaf pregunta a la noia el per què d’aquesta actitud tan generosa i ella respon que ho fa perquè una vegada, ja fa temps, en el palau, ell li va dedicar un somriure.

Apareix el botxí Pu-Tin-Pao, aclamat pel poble (Gira la cote!). Poc després, el Príncep de Pèrsia és arrossegat cap el suplici i el poble demana clemència, però la princesa Turandot es mostra un moment per ordenar el botxí que procedeixi. Calaf, que fins aleshores mirava l’espectacle amb menyspreu, queda completament bocabadat per la bellesa de la princesa (O divina bellezza! O meraviglia!) i tot d’una decideix, contra les súpliques del seu pare i de Liù, presentar-se com a candidat a la mà de Turandot. Quan és a punt de colpejar el preceptiu gong, apareixen els tres ministres Ping, Pang i Pong per intentar-lo convèncer que no s’arrisqui ja que, al cap i a la fi, Turandot només és una dona (Fermo! Che fai? T’arresta!). Liù suplica dramàticament al príncep que no ho faci (Signore ascolta), però Calaf li diu tendrament que ja és tard (Non piangere Liù): està decidit a fer-ho; si perd la vida en l’intent li demana que no deixi sol el vell Timur. Calaf colpeja tres vegades el gong.

 

ACTE SEGON

Escena primera: El pavelló dels ministres en el Palau Imperial

Ping, Pang i Pong comenten la mala vida que tenen per culpa de l’actitud de la princesa (Olà, Pang! Olà, Pong!). N’estan farts de tanta sang vessada pels pretendents, la llista dels quals repassen. El que voldrien és participar en els preparatius del casament. Acaben la seva intervenció tot sospirant per retirar-se a les seves finques (Ho una casa nell’ Honan). Se senten les trompetes que els convoquen a la cerimònia de l’enèsim pretendent.

Escena segona: Una gran plaça davant el Palau Imperial

Arriba una gran gentada: poble, ministres, guardians i cortesans, per esperar l’arribada de l’Emperador Altoum, que ha de presidir la cerimònia. Aquest entra i és aclamat pel poble (Diecimila anni al nostro Imperatore!). El mateix Emperador també està cansat de tanta sang i tanta mort i intenta advertir el jove pretendent que encara és a temps de retirar-se (Un giuramento atroce mi costringe). Calaf, però, diu que no. El mandarí llegeix l’edicte que recorda el procediment.

Apareix en escena Turandot i explica a tothom el per què de la seva actitud cruel amb els pretendents (In questa reggia). Tot és per venjar una seva avantpassada, la princesa Lou Ling, que va ser violada i morta per un estranger fa molt de temps. Aleshores, ella ha decidit no ser de ningú i imposar la prova mortal a tots els prínceps que venen de tot arreu per fer-la seva. Acte seguit, ella mateixa proposa els tres enigmes. Calaf respon correctament a tots tres: l’esperança, la sang i Turandot. Tothom celebra la fi de les macabres proves, però Turandot no accepta haver perdut i suplica el seu pare que no la lliuri a aquest estranger (Figlio del cielo! Padre augusto!). L’Emperador, però, respon que així ho va jurar. Calaf, en veure la resistència de Turandot, i com que no la vol tenir per força, li proposa al seu torn un altre enigma: ella no coneix el seu nom; si l’arriba a saber abans de l’alba, aleshores morirà (Tre enigmi m’hai proposto). Turandot accepta.

 

ACTE TERCER

Escena primera: Els jardins del Palau Imperial. És de nit

Turandot ha ordenat, sota pena de mort, que ningú dormi a Pequin i que tothom es dediqui a esbrinar el nom del príncep ignot. Aquest, aleshores, reflexiona sobre la situació i es mostra convençut de la seva victòria sobre la freda Turandot (Nessun dorma). Ping, Pang i Pong es presenten per tal de convèncer-lo que acabi d’una vegada amb la situació: a canvi li ofereixen dones i riqueses, però Calaf roman ferm en la seva decisió.

Arriben uns guàrdies portant amb ells Timur i Liù. Algú els ha vist parlant amb el príncep i dedueixen, correctament, que coneixen el seu nom. També Turandot fa aleshores acte de presència i el botxí comença a torturar Liù que ha confessat que és l’única que coneix el nom. L’esclava ofereix una resistència sobrehumana i no diu el nom. Aleshores, la princesa li pregunta què és el que li dona la força interior per suportar tal dolor (Chi posse tanta forza nel tuo cuore?) i Liù li respon: l’amor. Aleshores manifesta que callant li dóna al seu senyor (Calaf) l’amor (de Turandot); aquest és el suprem sacrifici del gran amor que sent per ell (Tanto amore segreto). Adverteix la princesa que ella, feta de gel, també es rendirà a l’amor (Tu che di gel sei cinta). I com que veu que és al límit de la seva resistència, arrabassa un punyal a un soldat i es mata.

Tothom plora la mort de la dolça Liù, sobretot el vell Timur. Pertorbat pels fets, Calaf s’enfronta amb ràbia a Turandot, retraient-li la seva fredor en vessar sang innocent (Principessa di morte! Principessa di gelo!). Segueix un llarg diàleg entre els dos en que Turandot, poc a poc, va perdent la seva rigidesa i, finalment, Calaf besa apassionadament la princesa. Surt el sol i sonen les trompetes del palau, al mateix temps que Calaf confessa el seu nom (Io son Calaf, figlio di Timur!).

Escena segona: Davant el Palau Imperial

L’Emperador i tota la cort compareixen davant el poble (Diecimila anni al nostro Imperatore!). Turandot diu al seu pare que ja coneix el nom de l’estranger: el seu nom és ‘Amor’ (Il suo nome è… Amor). El poble esclata d’alegria tot glorificant l’amor (Amor! O sole! Vita! Eternità!).

TURANDOT ES MIRA AL MIRALL

Quantes Turandots, l’òpera, gaudirem al llarg de la nostra vida? I quantes Turandots, la princesa, haurem vist? La meva hipòtesi, aglutinant ambdues preguntes, és que haurem vist tantes princeses com produccions d’aquesta òpera. Pot semblar tot el contrari, cert: per a molts de nosaltres, Turandot sempre serà aquesta femme fatale, una belle dame sans merci, com es deia a la literatura de l’època. Llegim als programes de mà que Turandot és freda, orgullosa, altiva i cruel (cortesia de la seva avantpassada Louling), en contraposició a l’altre personatge femení de l’òpera, Liu, qui és amable, gentil i apassionada. A la ‘pobre’  Turandot se li han dedicat fins i tot qualificatius ben lletjos, com psicòpata i frígida. I, poca broma, al final de l’òpera, salt mortal de Turandot, que esdevé pràcticament una altra persona per la màgia del drama: el tigre esdevé innocent, dolç i vulnerable, embadalida pel sacrifici de Liu.

Però Turandot és, en el fons, un constructe cultural, i com a tal, pot representar tantes coses! Sense anar més lluny, la Turandot de Puccini, Adamo i Simoni res tenen a veure amb la de Gozzi o la de Schiller: Gozzi va escriure la seva Turandot basant-se en la tradició de la comèdia dell’arte l’any 1761; a partir d’aquesta, Schiller construeix la seva Turandot, Prinzessin von China l’any 1802 (en vers). I d’aquí, cap al segle XX. Ja només amb aquesta cronologia, com no pot anar canviant el personatge? Nous temps, nous públics.

Els animo a fer una passejada, doncs, per la literatura existent, abans d’anar a veure aquesta nova producció de Turandot: comencin si volen per les versions prèvies del personatge, i després sobre els rius de tinta que els acadèmics han escrit sobre la Turandot pucciniana. Hi trobaran de tot: comparacions amb exorcismes (per allò que dèiem del canvi); projeccions puccinianes de la seva crisi marital o de l’angoixa que li causava al compositor veure la fallida de l’estat modern italià (pobre, si estigués viu ara mateix!); interpretacions freudianes (allò que dèiem abans de la princesa frígida); i l’etern debat sobre què significa ser una dona pucciniana, possiblement un dels punts més contenciosos en la literatura sobre el compositor. 

Gaudim, doncs, d’una nova producció de Turandot, i d’una nova princesa de la mà de la Fundació Òpera a Catalunya!

 

Marc Balcells

Professor dels estudis de dret i ciència política a la UOC. Vicepresident d’Amics del Liceu

MÚSICA AL SERVEI DE LES EMOCIONS

Si alguna cosa caracteritza l’escriptura musical pucciniana, és la capacitat d’assimilar els diferents llenguatges musicals de la seva època per posar-los al servei de l’òpera. Puccini entén la música com un element dramatúrgic fonamental. La música ens narra i narra sobretot les emocions del teatre operístic. En cas de Turandot, l’últim estadi de la seva evolució com a compositor, va fer servir una extensa paleta de recursos inspirats en els corrents vanguardistes del seu temps. L’eco de la brutalitat sonora d’alguns passatges de La consagració de la primavera (1913) d’Stravinsky ressona en els primers acords de Turandot  i les exòtiques harmonies i orquestracions de Debussy amb flauta, arpa i celesta apareixen, per exemple, en el Cant a la Lluna del cor de l’acte I. Un altre eco de Debussy es troba en l’escena dels tres ministres a l’inici de l’acte II amb l’ús de l’escala de tons sencers i el recurs a una percussió exòtica i orientalista. D’altra banda, la vocalitat contundent del personatge de Turandot, amb la seva dificilíssima ària In questa reggia, és hereva de la de Salome o Elektra de Richard Strauss. No sorprèn que moltes sopranos tinguin els tres personatges en el seu repertori. L’altre element diferencial de Turandot es l’allunyament de l’estètica naturalista del verisme:  Turandot i Calaf, des del punt de vista dramàtic, tenen poc a veure amb Mimì, Rodolfo o Butterfly. Subsisteixen, però, alguns elements musicals que no són tan llunyans. La inclusió de passatges de melodisme exaltat a les dues àries de Liù i de Calaf, com el famós Nessun dorma, que són el cant del cigne de la tradició lírica de l’òpera italiana a la qual Puccini va romandre fidel fins l’últim moment.

Com és sabut, la partitura va quedar inacabada a la mort de Puccini i el duet i el cor final són obra del compositor Franco Alfano, que va fer un treball molt digne, especialment al cor, que reprèn el tema de Nessun dorma amb una escriptura musical molt brillant.

La partitura de Turandot és el testament musical de Puccini, compositor que no va deixar mai d’evolucionar amb un objectiu sempre present:  captivar emocionalment el públic a través de la seva música.

 

Marc Heilbron

Professor d’Història de l’Òpera de l’ESMUC