Skip to content

Subscribe:

NORMA

by Vincenzo Bellini

Norma, Bellini’s eighth opera, is one of the most iconic works of the bel canto style and the most renowned among those he composed.

With a libretto by Felice Romani, Bellini’s frequent collaborator, the action takes place in Gaul during the Roman occupation, around 50 BC. Norma is a priestess sworn to chastity, but she has a secret relationship with Pollione, the leader of the enemy Roman forces, with whom she has two children. When he grows tired of her and falls for a young novice, Adalgisa, Norma erupts in fury. But in the end, with Pollione now her prisoner, she confesses before her people that she has broken her vows and deserves punishment: to die at the stake alongside Pollione, who is moved by the nobility and courage of this woman.

Norma is considered one of the peaks of the bel canto style—a genre cultivated by Bellini himself, as well as Donizetti and other composers of the time—which emphasized vocal expressiveness, with long, dramatic melodies, such as those found in the famous aria Casta diva, one of the most demanding pieces in the soprano repertoire.

NORMA

Vincenzo Bellini (1801-1835)
18/02/2026 – 17/03/2026

Opera in two acts (Surtitled in Catalan).

Libretto by Felice Romani, based on the French drama Norma, ou l’infanticide by Alexandre Soumet.

This opera premiered at the Teatro alla Scala in Milan on December 26, 1831. Its debut in Catalonia was at the Teatre de la Santa Creu in Barcelona on June, 4 1835.

Approximate running time: 3 h 5 min.

Act 1: 90 min.
Interval 20 min.
Act 2: 75 min.

CAST

Maribel Ortega - Norma

February 18, 22, 27
March 1, 4, 7, 15, 17

Carmen Buendía - Norma

February 20, 24
March 6, 8, 13

Anna Tobella - Adalgisa

February 18, 22, 27
March 1, 4, 7, 8, 15

Olga Syniakova - Adalgisa

February 20, 24
March 6, 13, 17

Kenneth Tarver - Pollione

February 18, 22
March 1, 4, 7, 13, 15

Marc Sala - Pollione

February 20, 24, 27
March 6, 8, 17

David Cervera - Oroveso

February 18, 22, 27
March 4, 13, 15, 17

Jeroboám Tejera - Oroveso

February 20, 24
March 1, 6, 7, 8

Laura Obradors

Clotilde

Roberto Redondo-Sainz

Flavio

PERFORMERS

Musical DirectionJulio García Vico / Daniel Gil de Tejada (March 13 & 15)Surtitle translationJordi Torrents
Stage direction and costume designCarles OrtizSurtitle adaptationGlòria Nogué
Stage movement assistantJaume SangràStage managerJordi Galobart
Set designJordi GalobartMachinery and set constructionRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis & Berta Vidal)
CostumesFundació Òpera a CatalunyaCharacterisation coordinationToni Santos

Production and organisation Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

Learn more

Press Room

performances

FEBRUARY 2026

Sabadell, Teatre La Faràndula
Wednesday, February 18, 20 h

Friday, February 20, 20 h

Sunday, February 22, 18 h

Tuesday, February 24, 20 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Emma Vilarasau
Friday, February 27, 20 h

MARCH 2026

Granollers, Teatre Auditori
Sunday, March 1, 18 h

Manresa, Teatre Kursaal
Wednesday, March 4, 18 h

Girona, Teatre Municipal
Friday, March 6, 19 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Saturday, March 7, 18.30 h

Lleida, Teatre de la Llotja
Sunday, March 8, 18 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Friday, March 13, 18 h

Vic, Teatre L’Atlàntida
Sunday, March 15, 18 h

Reus, Teatre Fortuny
Tuesday, March 17, 20.30 h

Playlist

TEACHING DOSSIER

PÒDCAST

òpera en construcció

Capsule 1: Synopsis

Capsule 2: The Rehearsals of an Operatic Production

Capsule 3: the music: belcanto

Càpsula 4: Escena

òpera en construcció

Capsule 1: Synopsis

Capsule 2: Staging

òpera en construcció

Capsule 1: Synopsis

Càpsula 2: Caracterització

Càpsula 3: La gira

Picture Gallery

NORMA

La Gàl·lia ocupada pels romans, cap a l’any 50 a.C.

 

ACTE I

És nit de lluna plena i un grup de druides, encapçalat per Oroveso, el pare de Norma, s’aplega pel ritual sagrat de la collita del vesc (Ite sul colle, o druidi). Esperen un senyal del déu Irminsul per trencar la treva i reprendre la guerra contra Roma.

Quan els druides s’allunyen, entra el procònsol romà Pollione, acompanyat pel centurió Flavio (Svanir le voci!). Pollione és l’amant secret de la sacerdotessa Norma, amb qui té dos fills, però recentment s’ha enamorat d’una altra sacerdotessa, la jove Adalgisa. Ple, però, de remordiments, explica al seu amic un somni que ha tingut en que Norma el separa d’Adalgisa (Meco all’altar di Venere).

Els romans se’n van i tornen els druides. Apareix Norma (Norma viene), encarregada de recollir el vesc sagrat. La sacerdotessa parla al poble gal tot afirmant que el temps de la guerra contra Roma encara no ha arribat (Sediziose voci, voci di guerra) i assegura que Roma caurà per culpa dels seus propis vicis. Acte seguit talla el vesc amb una falç i l’ofereix a la deessa de la lluna (Casta diva). Norma acaba dient que quan arribi l’hora en que Irminsul reclami la sang romana, ella mateixa ho manifestarà. Secretament, però, sofreix pel seu estimat Pollione (Ah! bello a me ritorna).

Tothom se’n va, menys Adalgisa que queda sola en escena i prega Irminsul que l’ajudi a resistir l’amor que sent pel procònsol romà (Sgombra è la sacra selva). Aquest entra i suplica la jove que no el deixi (Va, crudele, al Dio spietato). Ella es resisteix a trencar els seus vots, però Pollione, que ha de tornar a Roma, insisteix que l’acompanyi (Vieni in Roma). Finalment, Adalgisa, malgrat ser conscient del seu perjuri, accedeix a fugir amb ell.

Norma es retira al bosc, al lloc on amaga els seus dos fills. Està preocupada perquè ha sentit que Pollione torna a Roma i tem quedar-se sola. Ordena la fidel Clotilde que amagui els nens (Vanne, e li cela entrambi) i tot seguit entra Adalgisa. Aquesta ve a demanar consell a Norma i li confessa que s’ha enamorat, tan profundament que és a punt de trencar els seus vots. Norma recorda el seu propi cas (Oh! Rimembranza!) i és indulgent amb Adalgisa: com que encara no ha pronunciat els vots definitius és lliure de seguir el seu estimat.

De sobte entra Pollione i Norma, en saber que ell és l’objecte de l’amor d’Adalgisa, canvia radicalment d’actitud i desferma una gran còlera contra el romà (Oh! di qual sei tu vittima). Adalgisa, aleshores, coneix tota la veritat de la relació de Norma i Pollione i, mentre aquella l’amenaça amb la guerra, aquest la desafia (Vanne, si: mi lascia, indegno). Al fons se sent el gong que convoca Norma al temple.

 

ACTE II

Norma, amb un punyal a la mà, contempla com els seus fills dormen. Vol matar-los per evitar que vagin a Roma amb Pollione (Dormono entrambi). El seu amor de mare, però, no li ho permet.

Norma fa venir Adalgisa, a qui confia els infants amb el prec que els porti amb el seu pare i es casi amb ell (Deh! con te, con te li prendi). Adalgisa, malgrat haver jurat complir els desitjos de Norma, es nega i prefereix renunciar a Pollione a fi que aquest torni amb la mare dels seus fills (Mira, o Norma). Les dues sacerdotesses es juren amistat per sempre (Sì, fino all’ore estreme).

Oroveso manifesta als druides que el successor de Pollione serà encara més odiós que aquest (Guerrieri! a voi venirne). Davant la incertesa que Norma es decideixi per la guerra acorden dissimular els seus sentiments i el seu odi davant els romans. Norma arriba al temple d’Irminsul convençuda que Pollione tornarà amb ella (Ei tornerà). Clotilde, però, li fa saber que el procònsol vol raptar Adalgisa dins el temple. Norma, furiosa, fa sonar el gong i convoca el poble. Davant tothom, anuncia guerra total contra Roma (Guerra, guerra!).

Pollione, mentrestant, ha estat detingut dins el temple i és portat a la presència de Norma, Oroveso i els druides. Oroveso demana la seva filla que el sacrifiqui al déu, però ella no pot i demana que la deixin sola amb ell.

Norma ofereix a Pollione salvar-li la vida però a canvi que deixi Adalgisa (In mia man alfin tu sei). Pollione no accepta i ella l’amenaça, primer amb matar els seus fills i, després, amb matar Adalgisa. El procònsol li prega que no ho faci i ofereix la seva vida a canvi. Norma, però, està decidida a anar fins el final (Già mi pasco ne’ tuoi sguardi).

Norma convoca tots els druides i els anuncia que afegeix una nova víctima per sacrificar a Irminsul: una sacerdotessa perjura que ha trencat els seus vots. Pollione, pensant que es refereix a Adalgisa, li prega que no descobreixi el seu nom, però Norma sorprèn tothom dient que és ella mateixa.

Oroveso i els druides estan horroritzats. Norma es dirigeix a Pollione per dir-li que, malgrat tot, no ha pogut fugir d’ella perquè els seus destins estan fatalment units (Qual cor tradisti, qual cor perdesti). Norma encomana els seus fills a Oroveso (Deh! non volerli vittime) i, juntament amb Pollione, es dirigeix a morir a la foguera.

LA METAMORFOSI ROMÀNTICA D'UN MITE

L’any 1831, el Théâtre de l’Odéon s’afegia a l’efervescència romàntica que agitava París amb l’estrena de Norma ou l’infanticide, una tragèdia en cinc actes d’Alexandre Soumet que recupera la figura de Medea de la mitologia grega i la reinterpreta en clau contemporània, és a dir, romàntica. Els ingredients essencials ja venien de sèrie: una sacerdotessa que trenca els seus vots per amor, un infanticidi latent com a venjança i el sacrifici d’una dona dividida entre l’amor, la traïció i la pietat.

La peça va captivar el públic parisenc i va tenir prou impacte per cridar l’atenció de Felice Romani, llibretista habitual de Vincenzo Bellini. No sabem amb certesa si Romani en va presenciar la representació, però el text de Soumet li va arribar, i en va fer un llibret operístic que Bellini va musicar en poc més de tres mesos. Així naixia Norma, una de les grans obres mestres del bel canto i una fita indiscutible en la construcció de la tragèdia romàntica. A més de Soumet, el llibret s’inspira també en Les martyrs de Chateaubriand i en La vestale de Spontini.

Tant la Medea d’Eurípides com la Norma de Soumet són dones que, per amor a un estranger, han traspassat els límits morals i espirituals del seu món. Totes dues són mares, però la maternitat esdevé un límit insuportable quan descobreixen la traïció: l’home estimat les ha abandonades per una altra. El desig de venjança emergeix com a resposta visceral, i pren la forma d’un infanticidi concebut com a càstig simbòlic. Però mentre que Medea consuma l’acte i fuig amb sang a les mans, Norma atura el braç a temps, commoguda per la visió dels seus fills adormits. I escull una altra forma de sacrifici: immolar-se al costat de l’home que l’ha traïda. És aquí on la mirada romàntica transforma el mite.

Aquest gir emocional definitiu es produeix al començament del segon acte amb “Dormono entrambi”, un fragment que no és exactament una ària, sinó més aviat un arioso d’una intensitat continguda, en el qual la veu es fon amb el discurs dramàtic i evita el lluïment vocal superficial. Norma, amb el punyal a la mà, contempla els seus fills mentre dormen. L’acció no s’atura, però el seu món interior sí: es debat entre la desesperació i la tendresa. Allà on Medea actua, Norma reflexiona. El que en la tragèdia grega és acció fatal, aquí és lluita interna, pietat i redempció. Bellini compon una música que mostra una mare desarmada pel seu instint, atrapada entre el dolor i l’amor. La violència esdevé compassió, i el final tràgic ja no és destrucció, sinó sublimació.

Però Norma no és només una dona traïda: és sacerdotessa i guia espiritual d’un poble ocupat i, per tant, també una figura política. El seu sacrifici final adquireix una dimensió col·lectiva i espiritual: no és només la penitència d’una amant, sinó l’ofrena d’una líder. Norma no és víctima d’una sola decisió, sinó del xoc inevitable entre tots els rols que representa: mare i transgressora, amant i sacerdotessa, dona i símbol. El seu final —ritual i purificador— s’inscriu plenament dins la tradició tràgica, però és una tragèdia de consciència, de renúncia i d’acceptació, no pas de càstig.

Una diferència fonamental entre la tragèdia teatral de Soumet i l’òpera de Bellini rau precisament en el desenllaç. En Norma ou l’infanticide, la protagonista es lliura sola al càstig: després de renunciar a matar els seus fills, s’entrega a la justícia i és condemnada a morir a la pira, complint així el càstig ritual per haver trencat els vots sagrats. L’amant traïdor, Sévérous, no comparteix la seva condemna, malgrat el remordiment que l’aclapara.

En canvi, l’òpera de Bellini transforma aquest final en una sublimació amorosa i redemptora: Pollione, impressionat per la grandesa moral de Norma, finalment l’acompanya a la mort. El sacrifici ja no és solitari, sinó compartit. Una decisió que encaixa perfectament dins la sensibilitat romàntica que mencionàvem al principi: la tragèdia no castiga, redimeix.

 

Christian Machio
Periodista i divulgador especialitzat en arts escèniques