Cor Amics de l’Òpera de Sabadell

Orquestra Simfònica del Vallès

L’acció es desenvolupa a Roma, el juny de 1800

Església de Sant’Andrea della Valle

L’església es troba deserta. Entra, tot corrent, Angelotti (Ah! Finalmente), antic cònsol de la República Romana, qui ha aconseguit fugir de Castel Sant’Angelo. La seva germana, la marquesa Attavanti, li ha fet arribar un missatge segons el qual trobarà en aquesta església, a la capella privada que posseeix en ella la família, una disfressa de dona per sortir de la ciutat. Angelotti busca nerviosament la clau de la capella als peus d’una imatge de la Verge. La troba, obre la tanca i s’amaga dintre.

Poc després entra el sagristà, un homenet nerviós i rondinaire (E sempre lava!). Ha cregut escoltar passes i ha suposat que era el pintor que, en un angle de l’església, està acabant un quadre que representa la Magdalena. Però no hi ha ningú. Per a estar-ne segur, el sagristà examina la cistella del menjar del pintor i veu amb satisfacció que està intacta: amb una mica de sort, podrà aviat apropiar-se del seu contingut.

En aquest moment s’escolta el toc de l’Àngelus i el sagristà, de genolls, inicia l’oració. Precisament aleshores arriba el pintor, Mario Cavaradossi, i descobreix el quadre que està pintant per a continuar la seva feina. El sagristà es sorprèn en veure que la Magdalena del quadre s’assembla a una dama rossa i devota que fa uns dies va passar una bona estona pregant en aquell lloc (i que no era altra que la marquesa Attavanti, que havia vingut a deixar la disfressa i la clau pel seu germà). El pintor, atret per la seva bellesa, la va utilitzar com a model per al seu quadre. Mario agafa els pinzells i comença a pintar; de sobte es deté per a contrastar el que està fent amb una miniatura de la seva estimada, Floria Tosca, que porta a sobre, reflexionant sobre la curiosa harmonia entre els ulls blaus i els cabells rossos de l’Attavanti, i la que existeix entre el cabell fosc i els ulls negres de Tosca, una consumada actriu i cantant, ídol de Roma (Dammi i colori… Recondita armonia… ). Mentrestant, el sagristà rondina davant el caràcter faldiller del pintor, el qual és, en el seu parer, un volterià enemic del govern papal. Finalment el sagristà se’n va, no sense fer un altre cop d’ull a les provisions.

Angelotti, creient deserta l’església, obre la tanca de la capella. Cavaradossi es gira i el veu (Gente là dentro!); quan el reconeix es mostra disposat a ajudar-lo. Però en aquest moment se sent arribar Tosca i Cavaradossi, tement que ella, per la seva religiositat, pogués acabar delatant Angelotti si algun sacerdot li ho ordenés, prega el fugitiu que es torni a amagar de nou donant-li la cistella per què, mentrestant, mengi i renovi forces. Arriba Tosca (Mario! Mario! Mario!), convençuda d’haver escoltat Cavaradossi parlant amb una dona i quan ell ha aconseguit quasi calmar-la i va per sortir, veu el retrat de la Magdalena (Chi è quella donna bionda lassù?), cosa que torna a encendre la seva gelosia, doncs reconeix, per la seva cabellera rossa, l’Attavanti. De nou el pintor assegura a Tosca que no té motius per a estar gelosa i una altra vegada els dos canten el seu amor. Finalment Tosca admet que els seus gelos són un turment per a Cavaradossi i se’n va, no sense abans quedar amb ell per passar la nit a la casa de camp que el pintor té a les afores de Roma.

Quan Tosca ha marxat reapareix Angelotti (È buona la mia Tosca). Cavaradossi li aconsella que es refugiÏ a la seva casa de camp, des d’on podrà mirar d’abandonar els Estats Pontificis. De sobte, s’escolta el canó de Castel Sant’Angelo: la fuga d’Angelotti ha estat descoberta. Cavaradossi decideix acompanyar ell mateix Angelotti a la casa per prevenir qualsevol problema.

Acaben de marxar quan entra corrent el sagristà: venia a molestar al pintor amb la notícia d’una derrota de Bonaparte per part dels aliats del papa, però s’entristeix en veure que no és allà (Sommo giubilo, Eccellenza!). Entren els nois del cor, contentíssims perquè hi haurà Te Deum d’acció de gràcies i cobraran el doble. Però la seva alegria és interrompuda brutalment per la inesperada arribada del cap de policia, el baró Scarpia, qui els recrimina el poc respecte al lloc sagrat (Un tal baccano in chisea!). Procedeix seguidament, amb els seus esbirros, entre els quals es troba l’agent Spoletta, a registrar la capella Attavanti, que es troba inesperadament oberta, i a interrogar el sagristà. Aquest descobreix amb dolor que la cistella està buida i Scarpia no tarda en relacionar això amb la presència del pintor, amb l’Attavanti retratada com a Magdalena i amb el fugitiu, el seu germà (Or tutto è chiaro).

En aquest moment torna Tosca; amb motiu de la victòria hi haurà festa al Palazzo Farnese i ella haurà de cantar davant l’il·lustre hoste del palau, la reina Maria Carolina de Nàpols. Per això venia a dir a Cavaradossi que acabaria més tard del previst. Scarpia, que coneix bé Tosca, li insinua que el pintor ha marxat amb la dama del quadre i Tosca, furiosa, decideix anar a sorprendre’ls a la casa de camp (Ed io venivo a lui tutta dogliosa). No volia Scarpia una altra cosa i envia Spoletta per què la segueixi i detingui Angelotti si el troba allà (Tre sbirri, una carrozza).

Scarpia queda sol a l’església, a la qual arriben fidels i nens cantors pel Te Deum. Un cardenal inicia la cerimònia, però Scarpia, que planeja no tan sols capturar Angelotti sinó també fer seva Tosca, no es dóna compte fins molt tard que la seva passió per ella li està fent oblidar Déu (Tosca, mi fai dimenticare Iddio!). Aleshores s’agenolla i s’uneix als càntics generals mentre baixa el teló.

Pis superior del Palau Farnese

És de nit. Scarpia està sopant i reflexionant sobre l’amor (Tosca è un buon falco!). Es reconeix incapaç d’escriure versos o desfullar margarides i vol posseïr Tosca a la força (Ha più forte sapore). Ordena que aquesta es presenti tan bon punt acabi la seva cantata davant la reina. Arriba Spoletta amb la notícia que Angelotti no ha estat trobat i Scarpia s’enfureix amb ell. Per a justificar-se, afirma, però, haver detingut Cavaradossi, el que calma una mica Scarpia. Aquest tracta d’interrogar el pintor amb el mètode clàssic d’alternar duresa amb aparent suavitat i formes educades (Ov’è Angelotti?). El pintor no confessa i Scarpia es disposa a fer-lo torturar quan arriba Tosca. Aquesta, interrogada al seu torn, no triga en cedir en escoltar els crits de dolor del pintor en plena tortura (Nel pozzo, nel giardino!). Angelotti està amagat en el pou qui hi ha al jardí de la casa.

Tosca, amb la seva confessió, aconsegueix que li permetin veure Mario, trobant-lo mig desmaiat. Quan el pintor torna en si, s’indigna davant la confessió de Tosca que Scarpia li ha fet saber amb crueltat (M’hai tradito!). Arriba Sciarrone amb la notícia  que realment Bonaparte ha guanyat els absolutistes a Marengo i Cavaradossi, no podent contenir-se, fa grans exclamacions d’alegria davant la propera fi de la tirania (Vittoria! Vittoria!). Scarpia ordena que el pres sigui preparat immediatament per a l’execució i es queda sol amb Tosca. Fa servir aleshores les seves dots d’amenaça i persuasió per tal que Tosca se li lliuri a canvi de la vida de Cavaradossi. Tosca es resisteix i invoca el Senyor en una amarga i íntima reflexió de caire religiós (Vissi d’arte), però els seus precs i plors son inútils i es veu obligada a cedir: serà seva, però abans exigeix un salconduit per fugir dels Estats Pontificis amb Cavaradossi. Scarpia dóna ordres a Spoletta a fi i efecte que l’execució de Cavaradossi sigui simulada, afegint enigmàticament “com vàrem fer amb el Comte Palmieri“. Spoletta, que ho ha entès, se’n va i Scarpia, segur del seu triomf, es posa a escriure el salconduit (E qual via scegliete?).

Mentre escriu, Tosca, desesperada, s’ha aproximat a la taula on es troben encara les restes del sopar de Scarpia i s’apodera d’un esmolat ganivet. Quan Scarpia, triomfant, se li apropa (Tosca, finalmente mia!), Tosca li clava el ganivet al pit i assisteix, entre horroritzada i exultant, a l’agonia del terrible cap de policia que tota Roma temia. Després de col·locar un canelobre a cada costat del cadàver i un crucifix sobre el seu pit, Tosca s’allunya sigil·losament de la cambra de Scarpia (E avanti a lui tremava tutta Roma!).

Terrassa superior de Castel Sant’Angelo

Encara és de nit però s’apropa ja el dia. Se sent el cant d’un pastor (Io de’ sospiri) i, quan comença a clarejar, se senten també campanes de les esglésies de Roma. Cavaradossi, conduit per un escamot de soldats, és entregat al carceller que li comunica que li queda només una hora de vida. El pintor, donant-li un anell com a recompensa, aconsegueix que el carceller li deixi escriure una carta a Tosca; mentre ho fa, recorda emocionat el passat tot acabant amb un commovedor adéu a la vida (E lucevan le stelle).

Spoletta entra amb Tosca i, segons el pactat, li permet assistir a l’execució simulada de Cavaradossi. Els dos amants poden així reunir-se i veure renéixer la seva esperança de viure una vida tranquil·la a l’exili (O dolci mani mansuete e pure). Tosca, que ha explicat a Mario tot el que ha fet, prega el seu amant que actuï amb naturalitat quan fingeixin afusellar-lo. Arriba per fi el moment: un oficial ordena els seus soldats que disparin contra el presoner. Spoletta impedeix que l’oficial doni el tir de gràcia al caigut i tots s’allunyen. Quan es queda sola amb ell, Tosca s’aproxima a Cavaradossi i l’insta que s’aixequi (Presto, su! Mario!), però s’adona amb horror que l’execució no ha estat simulada: el pintor geu mort a terra. És el darrer engany de Scarpia. Encara no ha tingut temps de reaccionar quan s’escolten veus a l’escala: la mort de Scarpia ha estat descoberta i Spoletta torna per detenir Tosca, amb l’ajuda de Sciarrone. Però Tosca no està disposada a caure a les seves mans: ràpidament puja a la muralla del castell i emplaçant Scarpia a trobar-se amb ella davant el tribunal de Déu, es llença al buit davant la sorpresa de tothom (O Scarpia, avanti a Dio!).

Autoritarisme, tensió i espectacle

Basada en l’obra teatral de Sardou, Tosca és una òpera d’estètica realista considerada per Puccini com una obra sense proporcions excessives, que no exigia superabundància de música ni esdevenia un espectacle decoratiu. El compositor es va esforçar per bastir un llenguatge original, atrevit i expressionista amb moments poètics, dissonants i altres impressionants com el Te Deum, d’ascendència meyerbeeriana i extret d’un antic llibre d’oracions. Puccini també es va documentar en l’ambientació d’escenaris reals i propers com l’església de Sant’Andrea della Valle (toc de campanes de l’època, inclòs), el palau Farnese i el Castell de Sant’Angelo, en temps de la cacera de republicans a l’època del Papa Pius VII el 1800.

En destaquen les àries convertides en hits del repertori pel seu cop d’efecte que eixampla el temps psicològic i focalitza l’atenció. Es construeixen per melodies no gaire desenvolupades, directes i que flueixen des  d’una entrada tènue cap una intensitat creixent i el registre agut. Ho prova el lament-pregària “Vissi d’arte” de Tosca: una dona, passional, gelosa, decidida i valenta que arriba al Do sobreagut a “Io quella lama” però que ens commou més per la força i el dramatisme, especialment quan no canta. El mateix límit agut el té Cavaradossi a la famosa arietta “Vittoria!” després de ser torturat. El rol requereix un tenor líric de centre i agut cabalosos, domini de la línia (“Recondita armonia” i “E lucevan le stelle”) que en retrati la calidesa, honestedat, sensualitat i el compromís amb els seus ideals polítics. Enfrontats a ells, l’autoritari, sàdic i maquiavèl·lic Scarpia necessita d’un baríton dramàtic de veu ampla, centre flexible i gran sentit del fraseig i de la dicció per exhibir el caleidoscòpic ventall de matisos i intencions. És un tirà mogut per l’ambició de poder i el desig sexual per Tosca, com a ominoses forces desencadenants de tots els esdeveniments dels protagonistes com expressa a “Gia mi dicon venal”.

Són tres rols singulars, ben definits, immersos en una acció trepidant, dramatisme creixent i tensió continuada amb tres factors preeminents. Primer: una dramatúrgia basada en l’exploració psicològica i en la música. Aquesta es basteix sobre nombrosos leitmotivs i jocs de polaritats extremes en dinàmiques, estils musicals i en la redistribució del cant entre les veus i l’orquestra. En segon lloc: l’estil conversacional i declamat (parlato i xiuxiueig, inclosos) contrastat pel lirisme expansiu en una vocalitat d’alenades bròfegues i delicades. I, per últim, el paisatge sonor creat per la reducció de la música a un teló de fons i per la intervenció de recursos acusmàtics. És a dir, amb els elements musicals fora d’escena establint una pluralitat de plans i una simultaneïtat d’espais i accions –a vegades, independents-. Aquestes controscene reforcen la percepció de realisme i melodramatitzen el temps i l’escena cercant la fascinació a partir de l’emoció i la sorpresa. En part, a això darrer es referia l’assagista Alessandro Baricco quan parlava d’espectacularització de l’espectacle en Puccini. L’acte II, el millor dels tres, n’és un paradigma.

Albert Ferrer Flamarich                 

Musicògraf, historiador de l’art, crític del Diari de Sabadell i col·laborador dels programes “Parlem d’òpera” i “L’espia de Mahler” a Ràdio Sabadell 94.6 FM.