RIGOLETTO

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Fundació Òpera a Catalunya

L’escena té lloc a Màntua (Itàlia) durant el segle XVI.

Quadre primer – Gran saló del Palau Ducal de Màntua

Enmig d’una festa esplèndida, el Duc de Màntua explica al cortesà Borsa el seu interès per una noia misteriosa que veu a l’església amb freqüència. El Duc vol aprofitar l’ocasió per manifestar la seva filosofia d’home faldiller sense escrúpols (Questa o quella) i acte seguit fa la cort a la Comtessa de Ceprano, davant el propi marit. Entra el bufó geperut Rigoletto, burlant-se ferotgement del Comte de Ceprano (In testa che avete…). Un altre cortesà, el cavaller Marullo, arriba explicant que el bufó té una amant, notícia que provoca la diversió de tots els presents.

L’actitud de Rigoletto envers Ceprano provoca la còlera d’aquest. Enmig de la confusió general arriba el vell Comte de Monterone (Ch’io gli plarli). Ve a reclamar l’honor de la seva filla, que ha estat violada pel Duc. Rigoletto aprofita l’ocasió per burlar-se cruelment del Comte i aquest el maleeix. El Duc fa detenir el Comte, que és expulsat de la sala (O tu che la festa audace hai turbato), mentre Rigoletto és presa del pànic més intens.

Quadre segon – Un carrer fosc

Rigoletto, davant la porta de casa seva, reflexiona sobre les paraules de Monterone (Quel vecchio maledivami!). S’acosta Sparafucile, assassí a sou, que li ofereix els seus serveis. El bufó els rebutja i quan queda sol, pensa que ell no és tan diferent de l’assassí (Pari siamo), ja que si aquest fa mal amb el punyal, ell el fa amb la llengua. Entra a casa seva, on es troba amb Gilda, la seva filla, a qui té tancada per por que ningú li faci mal (Figlia! Mio padre). Segueix un tendre diàleg, durant el qual el pare recomana la filla que no es deixi veure sota cap concepte i demana Giovanna, la dona que viu amb Gilda, que la vigili bé.

Mentrestant, però, algú s’ha introduït d’amagat a la casa. És el propi Duc, disfressat d’estudiant. Gilda no és altra que la noia esmentada a l’inici del primer quadre i està enamorada del Duc, sense saber qui és. Tots dos canten un intens duo d’amor (E il sol dell’anima). Quan la noia queda sola, evoca amb amor el nom (fals) del seu estimat (Gualtier Maldè… Caro nome).

Davant la casa es reuneixen els cortesans. Per venjar-se de Rigoletto volen raptar qui pensen que és la seva amant. El propi bufó pren part en el fet, creient que la víctima és la Comtessa de Ceprano. Mentre roman amb els ulls tapats, els altres segresten Gilda (Zitti, zitti…). De sobte, s’adona de la situació i veu que ha ajudat a raptar la seva pròpia filla. Desesperat, recorda la maledicció de Monterone.

Una habitació del Palau Ducal

Trobem el Duc sol. Explica que, en tornar a casa de Gilda, l’ha trobada buida i ha deduït que ha estat raptada (Ella mi fu rapita!… Parmi veder le lagrime). Arriben els cortesans i li expliquen els fets (Scorrendo uniti). Diuen al Duc que es tracta de l’amant de Rigoletto i que la té a l’habitació del costat. El Duc, eufòric, va corrent a aprofitar-se de la noia (Possente amor mi chiama).

Apareix el bufó, buscant desesperadament la seva filla. Tothom se’n burla (Povero Rigoletto!). Acaba sabent que el Duc és amb Gilda i aleshores explota i llença tota la seva còlera contra els corruptes cortesans, que queden molt sorpresos en saber que es tracta de la filla i no de l’amant (Cortegiani, vil razza dannata). Rigoletto acaba, però, suplicant que li sigui retornada la noia.

Aquesta apareix de sobte. Rigoletto fa fora els cortesans i la seva filla explica tota la història, des que va conèixer el Duc fins que aquest li ha llevat l’honor (Tutte le feste al tempio). Al cap d’una estona Monterone travessa l’escena encadenat. Rigoletto li promet que serà venjat (Si, vendetta, tremenda vendetta).

Una taverna de mala mort, prop del riu

Rigoletto ha fet tractes amb Sparafucile per eliminar el Duc. Aquest va a la taverna de l’assassí disposat a seduir la germana d’aquest, Maddalena. Acabat d’arribar canta la volubilitat de les dones (La donna è mobile). Maddalena i el Duc coquetegen descaradament. Rigoletto ha portat Gilda perquè aquesta vegi de quina mena d’home s’ha enamorat (Bella figlia dell’amore). El bufó paga a Sparafucile el preu del crim i se’n va. Maddalena li demana al seu germà que mati a Rigoletto en lloc del Duc. Gilda ho ha sentit (Ah! Più non ragiono!). Se’n va.

Sparafucile ha decidit matar el primer que arribi a la taverna en comptes de Rigoletto. Al cap de poca estona, Gilda torna vestida d’home, enmig d’una tempesta. Gilda truca i és rebuda amb una punyalada mortal. L’assassí la posa en un sac, que entrega a Rigoletto quan aquest arriba. Ell mateix vol llençar el cos al riu (Egli è la!). De sobte, sent cantar el Duc de lluny. Desconcertat, obre el sac i hi troba a la seva filla. Aquesta, abans de morir, li diu que ha preferit ocupar el lloc de l’home que, malgrat tot, estima i que espera retrobar el seu pare al cel (Chi mi chiama?… V’ho ingannato).

La maledicció ha produït el seu efecte.

RIGOLETTO

Estrenada a La Fenice de Venècia l’11 de març de 1851 Rigoletto va néixer en un context polític agitat que va afectar les finances del teatre –i del país- i després de superar els condicionants de la censura que, com és sabut, van obligar al compositor i al llibretista a canviar, entre altres aspectes, un rei que es presentava com a personatge negatiu (de Francesc I es passa al Duc de Màntua) i passar d’una monarquia a un estat absolutista amb un sobirà fictici. També, els noms dels personatges que havien de ser diferents als de Le roi s’amuse de Victor Hugo, considerat un autor massa revolucionari malgrat els seus èxits.

L’òpera va ser innovadora a l’època per l’evident presentació de la sexualitat i la corrupció moral del poder, per la introspecció i justificació emocional i psicològica de les accions i actituds dels personatges, i pel capgirament de l’estatus dels mateixos com a protagonistes: el baríton, Rigoletto, no és un noble si no un ésser marginal –un bufó geperut- malèvol; la soprano, Gilda, és una joveneta senzilla, aïllada del món i no una donzella ni membre de cort; el tenor, el Duc de Màntua, un noble cràpula amb la sort dels privilegiats; el baix, l’ominós Sparafucile, un assassí a sou; i, per últim, la mezzosoprano, Maddalena, una prostituta i la germana d’aquest. A més, el cor sobrepassa el simple farciment decoratiu de l’acció i esdevé una col·lectivitat motriu partícip de la maldat de la condició humana que estronca la relació paterno-filial tan sobreprotegida per Rigoletto.

No menys importants són els fora d’escena i la música escènica com a recurs diegètic, amb un relleu superior a títols anteriors del propi Verdi i del melodrama italià fins aleshores. Per exemple, el desvirgament de Gilda succeeix fora d’escena, com també sona banda que darrera l’escenari obrint l’acte I a ritme de galop. Igualment s’ubica el cor masculí en l’efecte del vent de l’acte III en un cromatisme descriptiu sense la funcionalitat d’intermig o enllaç d’escenes com tenien moltes tempestes operístiques fins aleshores. D’altra banda, La donna è mobile és una cançó d’escena en forma de couplet (dues estrofes de text amb la mateixa música i una tornada textual) de la qual els personatges en tenen consciència com a realitat musical. 

L’acció es condensa en una alenada que cerca elements construcció i estilístics basats en una xarxa de relacions motíviques, rítmiques, tímbriques i harmòniques que doten d’unitat i asseguren plenament la idiosincràtica “tinta musical” –ja cercada des d’ Ernani el 1844-. Aquesta “unitat germinal”, tal i com la va definir un crític a finals de la dècada de 1850, cal entendre-la com a idea, com a color propi i com a concepte dramatúrgic no exempt de versemblança i coherència al qual el mateix compositor es referia i que suposava un esforçat salt endavant respecte el panorama operístic estrictament contemporani, tot i mantenir-se formalment dins els paràmetres de la solita forma i els números tancats. És a dir, jugant amb àries, duos, quartets, concertants –etc,- i basats en l’estructura de l’ scena inserida en quadres que subdivideixen els actes d’un títol que no va acabar rebent ni el nom del protagonista de l’original francès de Victor Hugo, Triboulet, ni tampoc un dels desitjats per Verdi, La maledizione di Vallier.

Albert Ferrer Flamarich

Musicògraf, historiador de l’art, crític del Diari de Sabadell i col·laborador dels programes “Parlem d’òpera” a Ràdio Sabadell 94.6 FM.