Vés al contingut

Subscriu-te:

DOÑA FRANCISQUITA
d'Amadeu Vives

Doña Francisquita és un dels títols cabdals de la sarsuela i l’obra culminant d’Amadeu Vives, compositor català que va triomfar plenament a Madrid amb les seves sarsueles i operetes.

Doña Francisquita és un retrat precís del Madrid romàntic de mitjans segle XIX, amb els seus aires populars, els seus personatges còmics, que no poden faltar en cap sarsuela, però també amb un intens lirisme que retrata perfectament l’amor dels dos protagonistes, que es desenvolupa enmig de les convencions i restriccions de l’època que els ha tocat viure. La història gira al voltant de les vicissituds romàntiques de Francisquita, una jove i atractiva donzella, i Fernando. El final, òbviament, és feliç, ja que la parella assoleix el seu objectiu d’acabar junts, després de molts estira-i-arronses.

Aquesta sarsuela combina els elements de la comèdia d’embolic amb una música inspirada en reminiscències populars, com es pot apreciar en la coneguda “Canción del ruiseñor”.

DOÑA FRANCISQUITA

Amadeu Vives i Roig (1871-1932)
25/11/2023 – 03/12/2023

Sarsuela en tres actes.

Text de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw.

Estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923. A Catalunya s’estrenà al Teatre Tívoli de Barcelona el 12 de desembre de 1923.

Durada aproximada: 3 h

Acte 1: 55 min.
Descans 25 min.
Actes 2 i 3: 1h i 40 min.

REPARTIMENT

Ruth Terán

Francisquita

Laura Vila

Aurora "la Beltrana"

Yolanda Valero

Doña Francisca

Quim Cornet

Lorenzo Pérez

Laura Obradors

Irene "la de Pinto"

Carles Ortiz

Juan Andrés

Marc Sala

El lañador/Cofrade/Sereno

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musical Miquel Ortega Mestres assistents musicals Andrea Álvarez / Juli Rodríguez
Direcció d’escena  Rita Cosentino Adaptació sobretitulat Glòria Nogué
Assistent de direcció d’escena i coreògraf Aarón Martín Regidor d’escenari Jordi Galobart
Disseny d’escenografia Jordi Galobart Realització d’escenografia RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny de vestuari Gabriela Hilario Realització vestuari M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Adjunt de vestuari Carles Ortiz Maquillatge i perruqueria Nani Bellmunt / Amparo López / Nerea Fernández
 Il·luminació David Bofarull Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya
Vestuari Sastrería Cornejo, Crin Escénica i FOC
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

NOVEMBRE 2023

Sabadell, Teatre La Faràndula Dissabte 25 novembre, 20 h

Diumenge 26 novembre, 18 h

DESEMBRE 2023

Reus, Teatre Fortuny
Divendres 1 desembre, 20:30 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Diumenge 3 desembre, 18:30 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: L'Argument

Càpsula 2: La posada en escena

Càpsula 4: La música III

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

Galeria d'imatges

Ruth Terán

La soprano madrilenya ja ha actuat al
Teatro Español de Madrid, l’Auditorio de Saragossa, l’Auditorio Nacional de Madrid, l’Euskalduna de Bilbao i el Teatro Verdi de Busseto, on va debutar amb una producció de La traviata, a més de formar part de l’Antología de la Zarzuela a Qatar i Mèxic juntament amb Plácido Domingo. El 2022 debutà al Teatro Pérez Galdós de Las Palmas com a Francisquita, rol que ara interpreta per tercera vegada, a Òpera a Catalunya.

Enrique Ferrer

Nascut a Madrid, va iniciar els estudis al Conservatorio de Getafe i va continuar al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid amb Pedro Lavirgen, a The Academy of Vocal Arts a Filadèlfia i a Milà amb Vincenzo Spatola. Des de ben jove ha cantat als principals teatres espanyols, europeus i americans, on ha desenvolupat un repertori d’òpera, sarsuela i oratori. També ha participat al disc de sarsuela Viva Madrid (Deutsche Grammophon, 2010).

Laura Vila

La mezzosoprano vigatana va iniciar la carrera el 2010 amb els Amics de l’Òpera de Sabadell participant a l’Escola d’Òpera en el rol de Dorabella a Così fan tutte. La seva versatilitat li ha permès interpretar un extens repertori operístic, del classicisme de Mozart al bel canto de Bellini i Donizetti, amb els seus rols de mezzo acuto i amb incursions al repertori rossinià. Així mateix són molt destacables les seves interpretacions del repertori verdià.

Vicenç Esteve

El tenor va néixer a Barcelona en una família de tradició musical. Als 16 anys va iniciar els estudis de cant amb el seu pare, el baríton Vicenç Esteve, i als 18 va debutar com a protagonista de la sarsuela La dolorosa. A més d’actuar arreu del món, la temporada 1998-99 va debutar al Liceu amb les òperes Salome, Parsifal i La flauta màgica, dirigida per Comediants. Especialitzat en rols de caràcter, també és un habitual de les temporades operístiques espanyoles.

Yolanda Valero

Actriu i cantant sabadellenca, va formar-se a l’Institut del Teatre. Desenvolupa l’activitat professional sobretot en el teatre. Ha portat el seu treball com a actriu a l’àmbit del servei social amb dones i de denúncia de la violència de gènere, i en aquesta mateixa línia ha creat el concert Cançons Biolentes, amb reflexions sobre el missatge de diverses cançons. Com a cantant solista professional ha format part de grups, orquestres i formacions de diferents estils i tendències.

Enric Martínez-Castignani

Ha estudiat cant i direcció orquestral a la
Musikhochschule Heidelberg-Mannheim, i d’ençà del seu debut a La bohème a Budapest ha cantat en grans teatres internacionals. Les seves interpretacions de Lescaut, Don Pasquale, Bartolo, Dulcamara, Don Magnifico,
Leporello, Don Alfonso i Dr. Kolenaty, entre altres, han estat lloades tant per les qualitats vocals i interpretatives com pels dots com a actor. També és considerat un dels liederistes espanyols més destacats.

Quim Cornet

Baríton barceloní, va graduar-se en Cant Líric al Conservatori del Liceu, seguint els estudis amb el màster de Lied a l’ESMUC i al Deutsche Liedakademie Trossingen. Després de guanyar els XXIV i XXV Concurs Mirna Lacambra, va interpretar Papageno a La flauta màgica i Figaro a Il barbiere di Siviglia amb l’Escola d’Òpera de Sabadell.

Laura Obradors

Nascuda a Sabadell, és llicenciada en grau superior de Cant al Conservatori del Liceu amb els mestres Eduard Giménez i Maria Soler, i en l’àmbit del lied amb Josep Surinyac. Posteriorment ha ampliat els estudis amb Svetla Krasteva i Jaume Aragall. És membre del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell des de l’any 2001. El 2011 va guanyar el XVI Concurs Mirna Lacambra, i des d’aleshores ha interpretat rols solistes en produccions professionals dels AAOS i la FOC.

Carles Ortiz

Inicià els estudis de cant al Conservatori Professional de Música de Terrassa i el 1996 formà part de la primera Escola d’Òpera de Sabadell amb els rols de Basilio i Don Curzio de Le nozze di Figaro. Dins del camp de l’òpera ha debutat els rols principals de La flauta màgica, L’elisir d’amore, Il barbiere di Siviglia, Nabucco i La traviata. Paral·lelament a la seva carrera de cantant comença a desenvolupar la seva faceta de director d’escena, a la qual es dedica plenament en l’actualitat.

Marc Sala

El tenor líric-lleuger barceloní destaca en els rols mozartians i de bel canto romàntic italià. Ha cantat al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, L’Auditori de Barcelona, el Festival Grec, el Teatro Campoamor d’Oviedo, l’Ópera de Las Palmas, el Teatro Mario del Monaco de Treviso, el Teatro Comunale di Ferrara i el Festival Rossini de Wildbad, a més de fer diverses temporades amb els Amics de l’Òpera de Sabadell.

Marta Roca

Ha estudiat cant amb Mireia Pintó a l’ESMUC i actualment realitza el Màster d’Òpera al Conservatori del Liceu, on interpretarà el rol de Sesto a La clemenza di Tito de Mozart. Ha estat convidada en diversos certàmens i gales líriques i ha realitzat recitals per Catalunya i l’estat espanyol. Guardonada en el 18è Concurs Internacional de Música de Les Corts, en el VIII Concurs Internacional de Cant “Triomphe de l’Art” a Brussel·les i en l’”International Mozart Competition Vienna”.

Rosa Maria Abella

Nascuda a Barcelona. Ha après i conegut la música amb el violí i el cant com a estudi principal i com a complement, amb el piano, l’orgue, la composició, la direcció coral i la dansa. Actualment continua la seva formació com a soprano amb Francesca Roig i Marta Pujol. Ha estat guanyadora de diversos premis i concursos, com el recent XXVII Concurs Mirna Lacambra, a més d’haver estat becada l’any 2019 en el Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

DOÑA FRANCISQUITA

ACTE PRIMER

Una plaça de Madrid

Dos estudiants es troben a la plaça. Són Fernando Soler i el seu amic Cardona. Fernando està enamorat d’Aurora “la Beltrana”, una actriu del Teatro de la Cruz, però ella es burla de l’inexpert jove (Mírala por dónde viene). Francisquita i la seva mare, Doña Francisca, surten de l’església. La noia està enamorada en secret de Fernando i se sent ferida pel fet que ell només pensi en la còmica i que aquesta el maltracti. Francisquita deixa caure un mocador per atreure l’atenció del jove; aquest el recull i amb aquesta excusa ella pot iniciar una conversa amb Fernando. Quan se’n van mare i filla, Cardona pondera la bellesa de Francisquita ja que creu que li convé més al seu amic que no pas l’actriu, però Fernando només pensa en Aurora (Siempre es el amor). Quan els dos estudiants se’n van, Francisquita i la seva mare, que han tornat, troben Don Matías, pare de Fernando, que aspira a la mà de la noia, encara que per un moment Doña Francisca creu que és a ella a qui pretén. Aclarit el malentès i encara que decebuda, la dona accepta les pretensions de Don Matías. La filla decideix seguir el joc i fingeix acceptar el vell per fer engelosir Fernando.

Arriba Aurora amb Irene, la seva amiga. L’actriu segueix tractant amb menyspreu el seu rendit admirador i Cardona la increpa per aquest motiu. Aurora entra a la botiga de Lorenzo Pérez, que també l’estima. Cardona vol impedir que hi entri Fernando i s’esbatussa amb Lorenzo. Arriba un grup d’estudiants amb Vicente, un amic de Fernando i Cardona, que celebra el seu casament (Canción de la juventud). Don Matías es troba amb els nois i es produeix un altre malentès que dóna a Fernando la idea de fingir que s’interessa per Francisquita, per tal de provocar la gelosia d’Aurora. Torna a aparèixer la noia (Canción del ruiseñor) i Fernando, amb l’ajut de Cardona, l’aborda i comença a notar la bellesa de la jove, però ell segueix enamorat d’Aurora, la qual segueix excitant la seva gelosia. Quan entra una rondalla de carnaval Aurora canta un ‘pasacalle’ (Soy madrileña) i se’n va amb els altres. Francisquita, malgrat tot, confia en aconseguir l’amor de Fernando.

 

ACTE SEGON

L’Esplanada del Canal, prop d’un berenador

Sen sent Aurora interpretar una cançó i el confrares que celebren el carnaval responen amb una peça humorística. Arriba Cardona disfressat de ‘maja’, perseguit per uns quants homes atrets pels seus ‘encants’, i també entra Fernando. Arriba Francisquita i canta un duo amb Fernando (Cuando sea una señora). Arriben també Don Matías i Doña Francisca; el vell vol presentar Francisquita al seu fill perquè conegui la que ell desitja que sigui la seva madrastra. Fernando comença a sentir amor per la noia, molest de pensar que ella té intenció de casar-se amb un vell com el seu pare. Quan tots se’n van, Fernando, que sent una cançó d’Aurora, vacil·la en els seus sentiments amorosos (Por el humo se sabe dónde está el fuego). Cardona, que segueix disfressat de ‘maja’, torna i fingeix una escena galant amb Fernando per molestar Aurora i aquesta s’enfada (Escúchame bien). Francisquita torna i aconsegueix que Fernando li declari el seu amor; després fingeix un desmai i ell l’acull en els seus braços, comportament que molesta molt Don Matías, que mentrestant també havia tornat al lloc. S’organitza un ball i Aurora repta públicament els homes a convidar-la a ballar, fet que provoca la violenta reacció de Lorenzo Pérez. Aurora vol recuperar Fernando, però no li surt bé ja que aquest balla amb Francisquita i finalment és Don Matías qui la convida a ballar, enfrontant l’agressivitat de Lorenzo.

 

ACTE TERCER

Primera escena: Un carrer

Continuen sentint-se les rondes del carnaval i passen diverses parelles disfressades (Escena y coro de romànticos). Doña Francisca, instigada per la seva filla, ha acabat creient que Fernando està enamorat d’ella, fet que l’afalaga. Per això enganyen Don Matías dient-li que no aniran a la festa i ball de carnaval, de manera que ell decideix quedar-se a casa. Així la madura dama podrà alternar amb el jove Fernando.

Segona escena: En el ball

Aurora i Cardona canten plegats (Bolero del Marabú) i després l’actriu es baralla amb Lorenzo Pérez. Aquest, que sap que Aurora estima Fernando, decideix desafiar-lo. El missatge, però, el rep el pare, Don Matías, que per l’incident del ball de l’acte anterior creu ser l’objecte del desafiament i, per tant, al final decideix assistir al ball. Fernando ara només té ulls i pensaments per a Francisquita, però quan la noia arriba acompanyada de la seva mare és aquesta la que es posar a coquetejar amb ell. Arriba Don Matías i recrimina la dona que vulgui lligar amb un jove com Fernando, que podria ser el seu fill. Ràpidament Cardona li recorda que igualment ell podria ser el pare de Francisquita. El vell s’adona del seu error i accepta compungit que qui s’ha de casar amb la noia és el seu fill, no pas ell. La parella canta un duo d’explicacions dirigides al pare (Yo no fui sincera) i tothom celebra el proper enllaç. Aurora, per la seva banda, es consola coquetejant amb Cardona.

LA MODERNITAT DE LA SARSUELA

Enguany es compleixen cent anys de l’estrena de Doña Francisquita, una oportunitat per programar una sarsuela que és una obra mestra del nostre gènere líric.

Amadeu Vives va retratar en aquesta obra un Madrid romàntic amb l’habilitat de crear un títol que combina pàgines musicals d’un grandíssim lirisme -com, per exemple, les famoses romances de Por el humo de sabe dónde está el fuego– amb altres de gran sentit popular com el famós fandango. Però, al meu entendre, el que fa gran aquesta obra és la seva modernitat, aquesta capacitat per contagiar-nos de la gràcia, de l’entusiasme, per retratar un Madrid dinàmic, sense caure en tòpics històrics amb un llibret basat en La discreta enamorada de Lope de Vega que no ha perdut vigència. Com a protagonista, una dona, amb intel·ligència i gràcia, que decideix amb qui es vol casar i trama un perfecte pla per aconseguir-lo. No em diran que no és un retrat d’una dona decidida i “feminista” que no accepta les imposicions socials de la seva època.

Precisament aquesta modernitat és la que fa que tornem una vegada i una altra a aquesta obra amb noves propostes, que els cantants incloguin les seves romances en recitals i concerts i que el públic estranger que no coneix el nostre gènere se sorprengui gratament davant el nivell d’una partitura que hauria de formar part habitual dels títols que es programen a Espanya i fora.

Desgraciadament la realitat no és aquesta i continuem havent de reivindicar un patrimoni musical que va ser injustament maltractat -i diria que “segrestat” durant els anys de la dictadura-, donant lloc al fet que una generació sencera s’acosta a la sarsuela amb prejudicis i reserves.

Afortunadament, això no ha succeït en la reposició d’aquest títol aquesta temporada en el Teatro Villamarta on, des del meu càrrec com a directora d’aquest coliseu, he pogut constatar la satisfacció del públic en abandonar la sala en una producció que ha suposat superar grans reptes. Entre ells, l’àmplia participació artística sobre l’escenari.

La propera temporada la Fundació Òpera de Catalunya ha decidit reivindicar des de la terra natal del compositor (Vives va néixer a Barcelona) aquest aniversari amb la programació en la seva temporada d’aquesta sarsuela. No puc més que lloar la decisió i envejar el públic que en gaudirà. Apropar-se a Doña Francisquita és contagiar-se d’alegria, gaudir de pàgines líriques de gran bellesa i dificultat i comprendre que tenim una música i unes obres que, si s’haguessin escrit en un altre país, serien reivindicades amb passió i incloses amb un ampli desplegament de recursos en la programació.

Des de la meva posició com a Presidenta d’Òpera XXl i, davant el repte imminent de dirigir el nostre Teatro de la Zarzuela, vull agrair el compromís i la responsabilitat de l’Òpera de Catalunya per a incloure un gran títol del repertori espanyol en la temporada i mostrar a les noves generacions les obres que ens retraten i ens defineixen com a nació, aquestes que connecten amb la nostra més genuïna idiosincràsia i es tracen de manera magistral sobre la partitura.

 

Isamay Benavente
Directora Gerent del Teatro Villamarta de Jerez. Presidenta d’Òpera XXI i properament directora artística del Teatro de la Zarzuela de Madrid

GRANS ÈXITS I RABIOSA ACTUALITAT

Amadeu Vives destaca per la qualitat de la seva música i per la seva sorprenent capacitat de saber copsar la identitat musical de diferents regions d’Espanya. Pensem en la cançó L’emigrant, l’òpera Maruxa, ambientada a Galícia, o com La balanguera va esdevenir l’himne balear.

En el cas de Doña Francisquita, Vives defuig l’estereotip castís del “majo goyesco” o del “chulo madrileño” i ens situa al Madrid romàntic del s.XIX.

La intenció dels autors era recuperar el gènere de la “zarzuela grande” després d’anys d’erosió del “género chico” per una sèrie de variants líriques com la revista, les varietés o l’opereta. Doña Francisquita va ser un enorme èxit artístic i econòmic, i la seva influència va propiciar el naixement d’altres excel·lents “zarzuelas grandes” com Luisa Fernanda o La chulapona de F. Moreno-Torroba.

La influència vocal i temàtica i l’òpera europea es perceben en elements hereus del belcanto (“Canción del ruiseñor”).  La tradició de l’òpera buffa apareix en la figura del vell, amb veu de baix buffo, del qual es ridiculitzen les seves pretensions amoroses envers una joveneta (com en Don PasqualeIl barbiere di Siviglia). Alhora, torna a aparèixer l’inevitable triangle amorós propi de l’òpera seriosa romàntica. Un cop més, tenim una soprano i un tenor enamorats, i la tercera en discòrdia és una femme fatale que, com la Carmen de Bizet, és per a veu de mezzosoprano.

Vives componia al revés que la majoria: escrivia primer la música i després els llibretistes hi havien d’encaixar el text.  Amb aquesta dificultat afegida, és de valorar la qualitat i l’enginy dels versos rimats aconseguida pels llibretistes F. Romero i G. Fernández Shaw.

En conclusió, aquesta obra farcida de hits musicals és efectivament un “canto alegre de la juventud” que certifica la vigència del gènere. L’Art ens posa un mirall al davant i Doña Francisquita ens convida a reflexionar sobre temes de rabiosa actualitat com el valor que donem a joventut, els estereotips de gènere, o l’aportació de la música en la configuració d’una identitat nacional.

Llarga vida a Doña Francisquita, que aquest 17 d’octubre de 2023 celebra els seus primers cent anys!

 

Marc Sala

Tenor i divulgador musical