Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell per Òpera a Catalunya

DIE ZAUBERFLÖTE (LA FLAUTA MÀGICA)

Lloc i època mítics.

En una zona muntanyosa, el príncep Tamino intenta fugir d’un monstre que el persegueix (Zu Hilfe! Zu Hilfe!) fins que, extenuat, cau inconscient. Tres dames misterioses apareixen i maten el monstre. Totes tres volen quedar-se al costat del príncep, la bellesa del qual admiren, però com que no es posen d’acord, finalment marxen totes.

Entra Papageno, ocellaire al servei de la Reina de la Nit (Der Vogelfänger bin ich ja) que davant Tamino, ja despert, es vanagloria d’haver matat el monstre. Tornen les dames que castiguen Papageno per la seva mentida tancant-li la boca amb un cadenat. Acte seguit expliquen a Tamino que són servidores de la Reina de la Nit, la filla de la qual, Pamina, ha estat raptada. Mostren un retrat de la noia a Tamino que, immediatament, s’enamora d’ella (Dies Bildnis ist bezaubernd schön).

Arriba la mateixa Reina i promet a Tamino la mà de la seva filla si l’allibera del seu segrestador, el malvat Sarastro (O zittre nicht). Tamino accepta. Papageno l’acompanyarà. Les dames donen al príncep una flauta màgica i a l’ocellaire, alliberat del seu càstig, unes campanetes també màgiques que els podran ajudar en cas de dificultats (Hm! Hm! Hm! Hm!).

L’escena es trasllada al palau de Sarastro, on Pamina és custodiada i maltractada per l’esclau Monostatos (Du feines Täubchen, nur herein!). La sobtada arribada de Papageno salva la noia. Tots dos se’n va a la recerca de Tamino (Bei Männern, welche Liebe fühlen).

Mentrestant, el príncep, guiat per tres genis, ha arribat en un lloc on es troben tres temples (Zun Ziele führt dich diese Bahn). Veus misterioses no el deixen entrar en els dos primers. Del tercer, el Temple de la Saviesa, surt un sacerdot que informa Tamino que la malvada és la Reina de la Nit i no Sarastro (Wo willst du, kühner Fremdling, hin?). Tamino, confós, toca la flauta, que atrau els animals (Wie stark ist nicht dein Zauberton).

Pamina i Papageno intenten seguir el so de la flauta, però són interceptats per Monostatos i la seva colla. Papageno, aleshores, toca les campanetes i Monostatos i els altres cauen en un encanteri i se´n van ballant (Das klinget so herrlich).

Entra Sarastro amb el seu seguici. Explica a Pamina que l’ha segrestada per evitar-li la influència malvada de la seva mare. Monostatos ha capturat Tamino, però Sarastro castiga l’esclau. Tamino i Papageno són conduits al temple per a la seva iniciació (Wenn Tugend und Gerechtigkeit).

Sarastro explica als seus sacerdots que Tamino ha de passar una sèrie de proves abans de ser admès en el Temple de la Saviesa i guanyar la mà de Pamina (O Isis und Osiris).

En el claustre del temple, Tamino i Papageno es disposen a passar la primera prova, la del silenci (Bewahret euch vor Weibertücken). Apareixen les tres dames, que els demanen que tornin al servei de la Reina (Wie? Wie? Wie?). Papageno no se n’està de parlar, però Tamino calla.

Mentre Pamina dorm, Monostatos se li acosta amb intencions de forçar-la (Alles fühlt der Liebe Freuden), però és allunyat per l’arribada de la Reina de la Nit. Aquesta entrega un punyal a la seva filla, tot ordenant-li que mati Sarastro (Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen).

Quan la Reina se’n va, Monostatos torna, però aquesta vegada és expulsat per Sarastro. Pamina li explica els plans de la seva mare, tot demanant-li que la perdoni. Sarastro respon que en el seu regne ni l’odi ni la venjança hi tenen cabuda (In diesen heil’gen Hallen).

Tamino i Papageno continuen amb la prova. Aquest parla amb una vella que li diu que és la seva parella predestinada, però desapareix abans de dir el seu nom. Els Tres Genis apareixen tot portant els instruments màgics (Seid uns zum zweitenmal willkommen).

Pamina, com que Tamino no li ha dirigit la paraula, es desespera i decideix suïcidar-se (Ach, ich fühls).

Sarastro i els sacerdots convoquen Tamino i Papageno a les proves definitives, tot invocant la protecció divina (O Isis und Osiris, welche Wonne!). Pamina es va enfonsant en la desesperació, ja que creu que Tamino ja no l’estima (Soll ich dich, Teurer, nicht mehr sehn?).

Papageno, perdut en el Temple i incapaç de continuar amb les proves, lamenta la seva sort. Li és comunicat que mereix ser castigat, però que els déus el perdonen, encara que mai podrà ser un iniciat. Mentrestant, l’ocellaire sospira per aconseguir una parella (Ein Mädchen oder Weibchen). Torna la vella dient que ella és la seva parella. De sobte es converteix en la jove i bonica Papagena, però un sacerdot la fa marxar tot declarant que Papageno encara no és digne d’ella.

En un jardí, els Tres Genis canten al sol naixent com a símbol del triomf de la saviesa sobre la ignorància (Bald prangt, den Morgen zu verkünden). Pamina és a punt de suïcidar-se, però els Genis ho impedeixen i li asseguren que Tamino l’estima malgrat el seu silenci.

Tamino és convocat a les proves (Der, welcher wandert diese Strasse). Pamina s’uneix a ell per passar-les (Wir wandeln durch des Tones Macht). Mentre Tamino toca la flauta, tots dos superen la prova del foc i la prova de l’aigua. Els sacerdots ho celebren amb gran alegria (Triumph! Du edles Paar!).

Papageno, perduda l’esperança de trobar Papagena, vol acabar amb la seva vida. Els Tres Genis, però, el dissuadeixen i li recorden que pot tocar les campanetes màgiques, al so de les quals apareix definitivament Papagena. Els dos ocellaires, molt feliços, planifiquen un futur amb família nombrosa (Pa-Pa-Pa-Papagena! Pa-Pa-Pa-Papageno!).

Arriben la Reina de la Nit, les Tres Dames i Monostatos disposats a assaltar el Temple i recuperar Pamina (Nur stille! Stille! Stille!). Se sent un gran tro i la terra se’ls empassa.

En el Temple i a ple sol, Sarastro i els sacerdots donen la benvinguda a Tamino i Pamina, ja iniciats. En el cor final (Heil sei euch Geweihten!) tots donen gràcies a Isis i Osiris pel triomf de la Saviesa i la Bellesa sobre els poders de l’obscuritat.

‘LA FLAUTA MÀGICA’: UNA ÒPERA ATÍPICA

A l’època de Mozart les òperes eren, en la seva pràctica totalitat, encàrrecs dels monarques o de l’alta noblesa, sobretot en l’àmbit germànic, on els governants solien ser grans afeccionats a la música en general i a l’òpera en particular. Els Habsburg, que governaven a la Viena on Mozart residia i treballava, sense anar més lluny, foren grans mecenes d’òpera. Més endavant, ja entrat el segle XIX, aquest esquema canviaria i els que encarregarien òperes noves foren empresaris que dirigien teatres. Fou el cas de Rossini i també de Verdi, per exemple. Però no el de Mozart, amb una brillant excepció: LA FLAUTA MÀGICA, la darrera de les seves òperes.

Aquesta fou un treball endegat a mitges entre Mozart i el seu antic amic Emanuel Schikaneder, empresari teatral, actor, cantant i més coses. Cap dels dos passava per un bon moment econòmic (en el cas del compositor els problemes de diners eren crònics) i van decidir crear una òpera per ser representada en el teatre on Schikaneder tenia la seu de la seva companyia, el Theater auf der Wieden, situat en els suburbis de la ciutat. Mozart s’encarregava de la música i Schikaneder del llibret. Tots dos eren ‘germans’ maçons i en aquesta òpera, LA FLAUTA MÀGICA, hi van abocar un bon sac de simbolisme maçònic.

L’òpera es va estrenar el 30 de setembre de 1791, amb èxit. Recordo a la pel·lícula “Amadeus” l’escena de l’estrena de LA FLAUTA, on es mostrava un públic de més aviat baixa estofa. El 6 del mateix mes Mozart havia estrenat a Praga LA CLEMENZA DI TITO, òpera ‘seria’ fruit d’un encàrrec oficial, interrompent la seva feina en l’altra òpera degut a la bona remuneració que acompanyava aquesta. El novembre de 1792 LA FLAUTA MÀGICA va arribar a les 100 representacions, però Mozart no ho va poder gaudir ja que havia mort el 5 de desembre de 1791, només 66 dies després de l’estrena.

LA FLAUTA MÀGICA (DIE ZAUBERFLÖTE en el seu original en llengua alemanya) ha esdevingut, més de dos segles després de la seva creació, l’òpera més popular i representada de Mozart i una de les més produïdes arreu del món. Malgrat els diàlegs parlats que de vegades llasten una mica el ritme teatral, LA FLAUTA ofereix belles melodies i decoracions i vestuari plens de màgia, donat el seu plantejament de conte de fades malgrat el profund simbolisme que amaga.

JORDI TORRENTS

Director, guionista i presentador del programa “Parlem d’Òpera” a Ràdio Sabadell 94.6.

Membre de la Junta de l’AAOS