Màntua, 1607. Claudio Monteverdi, compositor de la cort dels Gonzaga, va representar al palau ducal l’Orfeo, favola in musica. Hi havia hagut alguns intents previs de reinventar un drama arrelat en el món clàssic, però l’obra de Monteverdi va suposar una veritable commoció. Havia nascut una nova forma d’art, moderna, trencadora, un llenguatge revolucionàri, perquè sacsejava totes les convencions anteriors. La fusió entre teatre, poesia i una nova manera de compondre música, Res no va ser igual: aquesta nova forma d’expressió va arrelar, es va escampar poc a poc per Itàlia, per França.

Un segle més tard, el 1707, a la Llotja de Mar, es va representar la primera òpera a Catalunya: Il più bel nome, d’Antonio Caldara, per celebrar el casament de l’arxiduc Carles. La llavor va germinar: a partir de mitjan segle XVIII es van representar òperes al teatre de la Santa Creu, i, des del 1847, al Gran Teatre del Liceu. L’òpera era una manifestació cultural d’avantguarda: en el seu moment, Mozart, Gluck, Rossini, Donizetti, Wagner, Verdi i Puccini van ampliar límits i convencions, amb la complicitat del públic català que ha estat sempre fidel i receptiu.

Avui, amb la perspectiva necessària que ens dona el temps, el corpus operístic ens ajuda a entendre la història de la cultura europea. En som hereus i tenim la responsabilitat de custodiar aquest patrimoni i de projectar-lo cap al futur.

He volgut fer aquesta mirada cap enrere per emmarcar la primera temporada de la nova Fundació Òpera a Catalunya, que recull el testimoni de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, la XXXVIII Temporada d’Òpera a Sabadell i el XXXIII Cicle d’Òpera a Catalunya, amb la participació indispensable de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Fins i tot en temps difícils, on el món de la cultura ha rebut un impacte difícil de superar, la voluntat de continuar oferint una programació  estable i accessible a tots els públics— roman inalterada. El programa és el reflex d’aquesta voluntat de presentar grans títols del repertori, que combinen qualitat amb popularitat. Un Mozart, amb La flauta màgica; dos Verdis: Macbeth i Aida, i un Puccini, Tosca. Estic convençut que, malgrat els condicionants, malgrat totes les dificultats, aquesta temporada serà un èxit, i ens permetrà renovar el compromís amb l’art i la cultura, en preservar aquest fil, invisible però solidíssim, que uneix aquell remot palau italià amb els escenaris d’avui.

Moltes gràcies a tothom que ho fa possible.