DOÑA FRANCISQUITA Copy - Fundació Òpera Catalunya

DOÑA FRANCISQUITA

d'Amadeu Vives

Fitxa artística

Galeria d'imatges

Doña Francisquita és un dels títols cabdals de la sarsuela i l’obra culminant d’Amadeu Vives, compositor català que va triomfar plenament a Madrid amb les seves sarsueles i operetes.

Doña Francisquita és un retrat precís del Madrid romàntic de mitjans segle XIX, amb els seus aires populars, els seus personatges còmics, que no poden faltar en cap sarsuela, però també amb un intens lirisme que retrata perfectament l’amor dels dos protagonistes, que es desenvolupa enmig de les convencions i restriccions de l’època que els ha tocat viure. La història gira al voltant de les vicissituds romàntiques de Francisquita, una jove i atractiva donzella, i Fernando. El final, òbviament, és feliç, ja que la parella assoleix el seu objectiu d’acabar junts, després de molts estira-i-arronses.

Aquesta sarsuela combina els elements de la comèdia d’embolic amb una música inspirada en reminiscències populars, com es pot apreciar en la coneguda “Canción del ruiseñor”.

DOÑA FRANCISQUITA

Amadeu Vives i Roig (1871-1932)
25/11/2023 – 03/12/2023

Sarsuela en tres actes.

Text de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw.

Estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923. A Catalunya s’estrenà al Teatre Tívoli de Barcelona el 12 de desembre de 1923.

Durada aproximada: 2 h 50 min.

Acte 1: 55 min.
Descans 15 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 15 min.
Acte 3: 40 min.

REPARTIMENT

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musical	Miquel Ortega	Mestres assistents musicals	Andrea Álvarez / Juli Rodríguez
Direcció d’escena	Rita Cosentino	Regidor d’escenari	Jordi Galobart
Assistent de direcció d’escena	Aarón Martín	Realització d’escenografia	RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografia	Jordi Galobart	Realització vestuari	M. Carmen Muñoz / Eva Selma
Disseny de vestuari	Gabriela Hilario	Maquillatge	Amparo López González / Nani Bellmunt
Adjunt de vestuari	Carles Ortiz	Perruqueria	Júlia Ramírez / Nerea Fernández
Il·luminació	Nani Valls	Producció i organització	Fundació Òpera Catalunya
Vestuari	Fundació Òpera Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

NOVEMBRE 2023

Sabadell, Teatre La Faràndula Dissabte 25 novembre, 20 h

Diumenge 26 novembre, 18 h

DESEMBRE 2023

Reus, Teatre Fortuny
Divendres 1 desembre, 20:30 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Diumenge 3 desembre, 18:30 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

Galeria d'imatges

TEATRES

ENS DONA SUPORT

Previous

Next

DOÑA FRANCISQUITA

ACTE PRIMER

Una plaça de Madrid

Dos estudiants es troben a la plaça. Són Fernando Soler i el seu amic Cardona. Fernando està enamorat d’Aurora “la Beltrana”, una actriu del Teatro de la Cruz, però ella es burla de l’inexpert jove (Mírala por dónde viene). Francisquita i la seva mare, Doña Francisca, surten de l’església. La noia està enamorada en secret de Fernando i se sent ferida pel fet que ell només pensi en la còmica i que aquesta el maltracti. Francisquita deixa caure un mocador per atreure l’atenció del jove; aquest el recull i amb aquesta excusa ella pot iniciar una conversa amb Fernando. Quan se’n van mare i filla, Cardona pondera la bellesa de Francisquita ja que creu que li convé més al seu amic que no pas l’actriu, però Fernando només pensa en Aurora (Siempre es el amor). Quan els dos estudiants se’n van, Francisquita i la seva mare, que han tornat, troben Don Matías, pare de Fernando, que aspira a la mà de la noia, encara que per un moment Doña Francisca creu que és a ella a qui pretén. Aclarit el malentès i encara que decebuda, la dona accepta les pretensions de Don Matías. La filla decideix seguir el joc i fingeix acceptar el vell per fer engelosir Fernando.

Arriba Aurora amb Irene, la seva amiga. L’actriu segueix tractant amb menyspreu el seu rendit admirador i Cardona la increpa per aquest motiu. Aurora entra a la botiga de Lorenzo Pérez, que també l’estima. Cardona vol impedir que hi entri Fernando i s’esbatussa amb Lorenzo. Arriba un grup d’estudiants amb Vicente, un amic de Fernando i Cardona, que celebra el seu casament (Canción de la juventud). Don Matías es troba amb els nois i es produeix un altre malentès que dóna a Fernando la idea de fingir que s’interessa per Francisquita, per tal de provocar la gelosia d’Aurora. Torna a aparèixer la noia (Canción del ruiseñor) i Fernando, amb l’ajut de Cardona, l’aborda i comença a notar la bellesa de la jove, però ell segueix enamorat d’Aurora, la qual segueix excitant la seva gelosia. Quan entra una rondalla de carnaval Aurora canta un ‘pasacalle’ (Soy madrileña) i se’n va amb els altres. Francisquita, malgrat tot, confia en aconseguir l’amor de Fernando.

ACTE SEGON

L’Esplanada del Canal, prop d’un berenador

Sen sent Aurora interpretar una cançó i el confrares que celebren el carnaval responen amb una peça humorística. Arriba Cardona disfressat de ‘maja’, perseguit per uns quants homes atrets pels seus ‘encants’, i també entra Fernando. Arriba Francisquita i canta un duo amb Fernando (Cuando sea una señora). Arriben també Don Matías i Doña Francisca; el vell vol presentar Francisquita al seu fill perquè conegui la que ell desitja que sigui la seva madrastra. Fernando comença a sentir amor per la noia, molest de pensar que ella té intenció de casar-se amb un vell com el seu pare. Quan tots se’n van, Fernando, que sent una cançó d’Aurora, vacil·la en els seus sentiments amorosos (Por el humo se sabe dónde está el fuego). Cardona, que segueix disfressat de ‘maja’, torna i fingeix una escena galant amb Fernando per molestar Aurora i aquesta s’enfada (Escúchame bien). Francisquita torna i aconsegueix que Fernando li declari el seu amor; després fingeix un desmai i ell l’acull en els seus braços, comportament que molesta molt Don Matías, que mentrestant també havia tornat al lloc. S’organitza un ball i Aurora repta públicament els homes a convidar-la a ballar, fet que provoca la violenta reacció de Lorenzo Pérez. Aurora vol recuperar Fernando, però no li surt bé ja que aquest balla amb Francisquita i finalment és Don Matías qui la convida a ballar, enfrontant l’agressivitat de Lorenzo.

ACTE TERCER

Primera escena: Un carrer

Continuen sentint-se les rondes del carnaval i passen diverses parelles disfressades (Escena y coro de romànticos). Doña Francisca, instigada per la seva filla, ha acabat creient que Fernando està enamorat d’ella, fet que l’afalaga. Per això enganyen Don Matías dient-li que no aniran a la festa i ball de carnaval, de manera que ell decideix quedar-se a casa. Així la madura dama podrà alternar amb el jove Fernando.

Segona escena: En el ball

Aurora i Cardona canten plegats (Bolero del Marabú) i després l’actriu es baralla amb Lorenzo Pérez. Aquest, que sap que Aurora estima Fernando, decideix desafiar-lo. El missatge, però, el rep el pare, Don Matías, que per l’incident del ball de l’acte anterior creu ser l’objecte del desafiament i, per tant, al final decideix assistir al ball. Fernando ara només té ulls i pensaments per a Francisquita, però quan la noia arriba acompanyada de la seva mare és aquesta la que es posar a coquetejar amb ell. Arriba Don Matías i recrimina la dona que vulgui lligar amb un jove com Fernando, que podria ser el seu fill. Ràpidament Cardona li recorda que igualment ell podria ser el pare de Francisquita. El vell s’adona del seu error i accepta compungit que qui s’ha de casar amb la noia és el seu fill, no pas ell. La parella canta un duo d’explicacions dirigides al pare (Yo no fui sincera) i tothom celebra el proper enllaç. Aurora, per la seva banda, es consola coquetejant amb Cardona.

LA MODERNITAT DE LA SARSUELA

Enguany es compleixen cent anys de l’estrena de Doña Francisquita, una oportunitat per programar una sarsuela que és una obra mestra del nostre gènere líric.

Amadeu Vives va retratar en aquesta obra un Madrid romàntic amb l’habilitat de crear un títol que combina pàgines musicals d’un grandíssim lirisme -com, per exemple, les famoses romances de Por el humo de sabe dónde está el fuego– amb altres de gran sentit popular com el famós fandango. Però, al meu entendre, el que fa gran aquesta obra és la seva modernitat, aquesta capacitat per contagiar-nos de la gràcia, de l’entusiasme, per retratar un Madrid dinàmic, sense caure en tòpics històrics amb un llibret basat en La discreta enamorada de Lope de Vega que no ha perdut vigència. Com a protagonista, una dona, amb intel·ligència i gràcia, que decideix amb qui es vol casar i trama un perfecte pla per aconseguir-lo. No em diran que no és un retrat d’una dona decidida i “feminista” que no accepta les imposicions socials de la seva època.

Precisament aquesta modernitat és la que fa que tornem una vegada i una altra a aquesta obra amb noves propostes, que els cantants incloguin les seves romances en recitals i concerts i que el públic estranger que no coneix el nostre gènere se sorprengui gratament davant el nivell d’una partitura que hauria de formar part habitual dels títols que es programen a Espanya i fora.

Desgraciadament la realitat no és aquesta i continuem havent de reivindicar un patrimoni musical que va ser injustament maltractat -i diria que “segrestat” durant els anys de la dictadura-, donant lloc al fet que una generació sencera s’acosta a la sarsuela amb prejudicis i reserves.

Afortunadament, això no ha succeït en la reposició d’aquest títol aquesta temporada en el Teatro Villamarta on, des del meu càrrec com a directora d’aquest coliseu, he pogut constatar la satisfacció del públic en abandonar la sala en una producció que ha suposat superar grans reptes. Entre ells, l’àmplia participació artística sobre l’escenari.

La propera temporada la Fundació Òpera de Catalunya ha decidit reivindicar des de la terra natal del compositor (Vives va néixer a Barcelona) aquest aniversari amb la programació en la seva temporada d’aquesta sarsuela. No puc més que lloar la decisió i envejar el públic que en gaudirà. Apropar-se a Doña Francisquita és contagiar-se d’alegria, gaudir de pàgines líriques de gran bellesa i dificultat i comprendre que tenim una música i unes obres que, si s’haguessin escrit en un altre país, serien reivindicades amb passió i incloses amb un ampli desplegament de recursos en la programació.

Des de la meva posició com a Presidenta d’Òpera XXl i, davant el repte imminent de dirigir el nostre Teatro de la Zarzuela, vull agrair el compromís i la responsabilitat de l’Òpera de Catalunya per a incloure un gran títol del repertori espanyol en la temporada i mostrar a les noves generacions les obres que ens retraten i ens defineixen com a nació, aquestes que connecten amb la nostra més genuïna idiosincràsia i es tracen de manera magistral sobre la partitura.

Isamay Benavente
Directora Gerent del Teatro Villamarta de Jerez. Presidenta d’Òpera XXI i properament directora artística del Teatro de la Zarzuela de Madrid