Vés al contingut
DOÑA FRANCISQUITA
d'Amadeu Vives

Doña Francisquita és un dels títols cabdals de la sarsuela i l’obra culminant d’Amadeu Vives, compositor català que va triomfar plenament a Madrid amb les seves sarsueles i operetes.

Doña Francisquita és un retrat precís del Madrid romàntic de mitjans segle XIX, amb els seus aires populars, els seus personatges còmics, que no poden faltar en cap sarsuela, però també amb un intens lirisme que retrata perfectament l’amor dels dos protagonistes, que es desenvolupa enmig de les convencions i restriccions de l’època que els ha tocat viure. La història gira al voltant de les vicissituds romàntiques de Francisquita, una jove i atractiva donzella, i Fernando. El final, òbviament, és feliç, ja que la parella assoleix el seu objectiu d’acabar junts, després de molts estira-i-arronses.

Aquesta sarsuela combina els elements de la comèdia d’embolic amb una música inspirada en reminiscències populars, com es pot apreciar en la coneguda “Canción del ruiseñor”.

DOÑA FRANCISQUITA

Amadeu Vives i Roig (1871-1932)
25/11/2023 – 03/12/2023

Sarsuela en tres actes.

Text de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw.

Estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923. A Catalunya s’estrenà al Teatre Tívoli de Barcelona el 12 de desembre de 1923.

Durada aproximada: 2 h 50 min.

Acte 1: 55 min.
Descans 15 min.
Acte 2: 45 min.
Descans 15 min.
Acte 3: 40 min.

REPARTIMENT

Ruth Terán

Francisquita

Enrique Ferrer

Fernando

Laura Vila

Aurora la Beltrana

Vicenç Esteve

Cardona

Enric Martínez-Castignani

Don Matías

Yolanda Valero

Doña Francisca

Quim Cornet

Lorenzo

Marc Sala

El lañador/Cofrade/Sereno

A determinar

La buhonera

A determinar

Juan Andrés

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalMiquel OrtegaMestres assistents musicalsAndrea Álvarez / Juli Rodríguez
Direcció d’escena Rita CosentinoRegidor d’escenariJordi Galobart
Assistent de direcció d’escenaAarón MartínRealització d’escenografiaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny d’escenografiaJordi GalobartRealització vestuariM. Carmen Muñoz / Eva Selma
Disseny de vestuariGabriela HilarioMaquillatgeAmparo López González / Nani Bellmunt
Adjunt de vestuariCarles OrtizPerruqueriaJúlia Ramírez / Nerea Fernández
 Il·luminacióNani VallsProducció i organitzacióFundació Òpera Catalunya
VestuariFundació Òpera Catalunya  
    
    

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

NOVEMBRE 2023

Sabadell, Teatre La Faràndula Dissabte 25 novembre, 20 h

Diumenge 26 novembre, 18 h

DESEMBRE 2023

Reus, Teatre Fortuny
Divendres 1 desembre, 20:30 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Diumenge 3 desembre, 18:30 h

Playlist

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Protagonistes

Càpsula 4: Escena

Galeria d'imatges

DOÑA FRANCISQUITA

ACTE PRIMER

Una plaça de Madrid

Dos estudiants es troben a la plaça. Són Fernando Soler i el seu amic Cardona. Fernando està enamorat d’Aurora “la Beltrana”, una actriu del Teatro de la Cruz, però ella es burla de l’inexpert jove (Mírala por dónde viene). Francisquita i la seva mare, Doña Francisca, surten de l’església. La noia està enamorada en secret de Fernando i se sent ferida pel fet que ell només pensi en la còmica i que aquesta el maltracti. Francisquita deixa caure un mocador per atreure l’atenció del jove; aquest el recull i amb aquesta excusa ella pot iniciar una conversa amb Fernando. Quan se’n van mare i filla, Cardona pondera la bellesa de Francisquita ja que creu que li convé més al seu amic que no pas l’actriu, però Fernando només pensa en Aurora (Siempre es el amor). Quan els dos estudiants se’n van, Francisquita i la seva mare, que han tornat, troben Don Matías, pare de Fernando, que aspira a la mà de la noia, encara que per un moment Doña Francisca creu que és a ella a qui pretén. Aclarit el malentès i encara que decebuda, la dona accepta les pretensions de Don Matías. La filla decideix seguir el joc i fingeix acceptar el vell per fer engelosir Fernando.

Arriba Aurora amb Irene, la seva amiga. L’actriu segueix tractant amb menyspreu el seu rendit admirador i Cardona la increpa per aquest motiu. Aurora entra a la botiga de Lorenzo Pérez, que també l’estima. Cardona vol impedir que hi entri Fernando i s’esbatussa amb Lorenzo. Arriba un grup d’estudiants amb Vicente, un amic de Fernando i Cardona, que celebra el seu casament (Canción de la juventud). Don Matías es troba amb els nois i es produeix un altre malentès que dóna a Fernando la idea de fingir que s’interessa per Francisquita, per tal de provocar la gelosia d’Aurora. Torna a aparèixer la noia (Canción del ruiseñor) i Fernando, amb l’ajut de Cardona, l’aborda i comença a notar la bellesa de la jove, però ell segueix enamorat d’Aurora, la qual segueix excitant la seva gelosia. Quan entra una rondalla de carnaval Aurora canta un ‘pasacalle’ (Soy madrileña) i se’n va amb els altres. Francisquita, malgrat tot, confia en aconseguir l’amor de Fernando.

 

ACTE SEGON

L’Esplanada del Canal, prop d’un berenador

Sen sent Aurora interpretar una cançó i el confrares que celebren el carnaval responen amb una peça humorística. Arriba Cardona disfressat de ‘maja’, perseguit per uns quants homes atrets pels seus ‘encants’, i també entra Fernando. Arriba Francisquita i canta un duo amb Fernando (Cuando sea una señora). Arriben també Don Matías i Doña Francisca; el vell vol presentar Francisquita al seu fill perquè conegui la que ell desitja que sigui la seva madrastra. Fernando comença a sentir amor per la noia, molest de pensar que ella té intenció de casar-se amb un vell com el seu pare. Quan tots se’n van, Fernando, que sent una cançó d’Aurora, vacil·la en els seus sentiments amorosos (Por el humo se sabe dónde está el fuego). Cardona, que segueix disfressat de ‘maja’, torna i fingeix una escena galant amb Fernando per molestar Aurora i aquesta s’enfada (Escúchame bien). Francisquita torna i aconsegueix que Fernando li declari el seu amor; després fingeix un desmai i ell l’acull en els seus braços, comportament que molesta molt Don Matías, que mentrestant també havia tornat al lloc. S’organitza un ball i Aurora repta públicament els homes a convidar-la a ballar, fet que provoca la violenta reacció de Lorenzo Pérez. Aurora vol recuperar Fernando, però no li surt bé ja que aquest balla amb Francisquita i finalment és Don Matías qui la convida a ballar, enfrontant l’agressivitat de Lorenzo.

 

ACTE TERCER

Primera escena: Un carrer

Continuen sentint-se les rondes del carnaval i passen diverses parelles disfressades (Escena y coro de romànticos). Doña Francisca, instigada per la seva filla, ha acabat creient que Fernando està enamorat d’ella, fet que l’afalaga. Per això enganyen Don Matías dient-li que no aniran a la festa i ball de carnaval, de manera que ell decideix quedar-se a casa. Així la madura dama podrà alternar amb el jove Fernando.

Segona escena: En el ball

Aurora i Cardona canten plegats (Bolero del Marabú) i després l’actriu es baralla amb Lorenzo Pérez. Aquest, que sap que Aurora estima Fernando, decideix desafiar-lo. El missatge, però, el rep el pare, Don Matías, que per l’incident del ball de l’acte anterior creu ser l’objecte del desafiament i, per tant, al final decideix assistir al ball. Fernando ara només té ulls i pensaments per a Francisquita, però quan la noia arriba acompanyada de la seva mare és aquesta la que es posar a coquetejar amb ell. Arriba Don Matías i recrimina la dona que vulgui lligar amb un jove com Fernando, que podria ser el seu fill. Ràpidament Cardona li recorda que igualment ell podria ser el pare de Francisquita. El vell s’adona del seu error i accepta compungit que qui s’ha de casar amb la noia és el seu fill, no pas ell. La parella canta un duo d’explicacions dirigides al pare (Yo no fui sincera) i tothom celebra el proper enllaç. Aurora, per la seva banda, es consola coquetejant amb Cardona.

LA MODERNITAT DE LA SARSUELA

Enguany es compleixen cent anys de l’estrena de Doña Francisquita, una oportunitat per programar una sarsuela que és una obra mestra del nostre gènere líric.

Amadeu Vives va retratar en aquesta obra un Madrid romàntic amb l’habilitat de crear un títol que combina pàgines musicals d’un grandíssim lirisme -com, per exemple, les famoses romances de Por el humo de sabe dónde está el fuego– amb altres de gran sentit popular com el famós fandango. Però, al meu entendre, el que fa gran aquesta obra és la seva modernitat, aquesta capacitat per contagiar-nos de la gràcia, de l’entusiasme, per retratar un Madrid dinàmic, sense caure en tòpics històrics amb un llibret basat en La discreta enamorada de Lope de Vega que no ha perdut vigència. Com a protagonista, una dona, amb intel·ligència i gràcia, que decideix amb qui es vol casar i trama un perfecte pla per aconseguir-lo. No em diran que no és un retrat d’una dona decidida i “feminista” que no accepta les imposicions socials de la seva època.

Precisament aquesta modernitat és la que fa que tornem una vegada i una altra a aquesta obra amb noves propostes, que els cantants incloguin les seves romances en recitals i concerts i que el públic estranger que no coneix el nostre gènere se sorprengui gratament davant el nivell d’una partitura que hauria de formar part habitual dels títols que es programen a Espanya i fora.

Desgraciadament la realitat no és aquesta i continuem havent de reivindicar un patrimoni musical que va ser injustament maltractat -i diria que “segrestat” durant els anys de la dictadura-, donant lloc al fet que una generació sencera s’acosta a la sarsuela amb prejudicis i reserves.

Afortunadament, això no ha succeït en la reposició d’aquest títol aquesta temporada en el Teatro Villamarta on, des del meu càrrec com a directora d’aquest coliseu, he pogut constatar la satisfacció del públic en abandonar la sala en una producció que ha suposat superar grans reptes. Entre ells, l’àmplia participació artística sobre l’escenari.

La propera temporada la Fundació Òpera de Catalunya ha decidit reivindicar des de la terra natal del compositor (Vives va néixer a Barcelona) aquest aniversari amb la programació en la seva temporada d’aquesta sarsuela. No puc més que lloar la decisió i envejar el públic que en gaudirà. Apropar-se a Doña Francisquita és contagiar-se d’alegria, gaudir de pàgines líriques de gran bellesa i dificultat i comprendre que tenim una música i unes obres que, si s’haguessin escrit en un altre país, serien reivindicades amb passió i incloses amb un ampli desplegament de recursos en la programació.

Des de la meva posició com a Presidenta d’Òpera XXl i, davant el repte imminent de dirigir el nostre Teatro de la Zarzuela, vull agrair el compromís i la responsabilitat de l’Òpera de Catalunya per a incloure un gran títol del repertori espanyol en la temporada i mostrar a les noves generacions les obres que ens retraten i ens defineixen com a nació, aquestes que connecten amb la nostra més genuïna idiosincràsia i es tracen de manera magistral sobre la partitura.

 

Isamay Benavente
Directora Gerent del Teatro Villamarta de Jerez. Presidenta d’Òpera XXI i properament directora artística del Teatro de la Zarzuela de Madrid

GRANS ÈXITS I RABIOSA ACTUALITAT

Amadeu Vives destaca per la qualitat de la seva música i per la seva sorprenent capacitat de saber copsar la identitat musical de diferents regions d’Espanya. Pensem en la cançó L’emigrant, l’òpera Maruxa, ambientada a Galícia, o com La balanguera va esdevenir l’himne balear.

En el cas de Doña Francisquita, Vives defuig l’estereotip castís del “majo goyesco” o del “chulo madrileño” i ens situa al Madrid romàntic del s.XIX.

La intenció dels autors era recuperar el gènere de la “zarzuela grande” després d’anys d’erosió del “género chico” per una sèrie de variants líriques com la revista, les varietés o l’opereta. Doña Francisquita va ser un enorme èxit artístic i econòmic, i la seva influència va propiciar el naixement d’altres excel·lents “zarzuelas grandes” com Luisa Fernanda o La chulapona de F. Moreno-Torroba.

La influència vocal i temàtica i l’òpera europea es perceben en elements hereus del belcanto (“Canción del ruiseñor”).  La tradició de l’òpera buffa apareix en la figura del vell, amb veu de baix buffo, del qual es ridiculitzen les seves pretensions amoroses envers una joveneta (com en Don PasqualeIl barbiere di Siviglia). Alhora, torna a aparèixer l’inevitable triangle amorós propi de l’òpera seriosa romàntica. Un cop més, tenim una soprano i un tenor enamorats, i la tercera en discòrdia és una femme fatale que, com la Carmen de Bizet, és per a veu de mezzosoprano.

Vives componia al revés que la majoria: escrivia primer la música i després els llibretistes hi havien d’encaixar el text.  Amb aquesta dificultat afegida, és de valorar la qualitat i l’enginy dels versos rimats aconseguida pels llibretistes F. Romero i G. Fernández Shaw.

En conclusió, aquesta obra farcida de hits musicals és efectivament un “canto alegre de la juventud” que certifica la vigència del gènere. L’Art ens posa un mirall al davant i Doña Francisquita ens convida a reflexionar sobre temes de rabiosa actualitat com el valor que donem a joventut, els estereotips de gènere, o l’aportació de la música en la configuració d’una identitat nacional.

Llarga vida a Doña Francisquita, que aquest 17 d’octubre de 2023 celebra els seus primers cent anys!

 

Marc Sala

Tenor i divulgador musical