MADAMA BUTTERFLY

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Fundació Òpera a Catalunya

L’acció és a Nagasaki (Japó), a principis del segle XX

En un turó sobre Nagasaki, on diversos vaixells de la marina dels Estats Units estan fondejats, un dels oficials, el tinent Benjamin Franklin Pinkerton, coneix de primera mà les peculiaritats de la casa japonesa que acaba de comprar. S’obre i es tanca a plaer, de manera que la casa es transforma constantment (E soffito e pareti). Qui li ensenya l’habitacle és un intermediari de matrimonis anomenat  Goro. Pinkerton, a més de la casa, ha comprat una esposa: el seu nom és Cio-Cio-San, però és coneguda com a “Butterfly” (papallona). Mentre Pinkerton espera per celebrar el casament, Goro li presenta els servents de la casa, una de les quals és la fidel Suzuki (Sorride Vostro Onore?).

Sharpless, el cònsol dels Estats Units a Nagasaki, arriba a la casa per assistir a la cerimònia (E suda e arrampica!). Els dos americans brinden pel seu país, mentre Pinkerton explica la seva particular filosofia de la vida (Dovunque al mondo lo Yankee vagabondo). El cònsol, però, s’amoïna en veure el concepte del matrimoni que té Pinkerton: per a ell, aquest casament amb la noia japonesa no és més que un entreteniment. El casament de veritat el farà més endavant, amb una autèntica noia americana. Sharpless ha sentit la veu de Butterfly en el consolat i sap que la noia és sincera (Ed è bella la sposa?). Per això adverteix Pinkerton que no fereixi els seus sentiments (Sarebbe gran peccato).

Arriba el seguici de la núvia, una nombrosa comitiva de parents i amics (Quanto cielo! Quanto mar!). Amb molta cerimònia, Butterfly conversa amb els dos americans (Gran ventura). Quan li pregunten l’edat confessa tenir quinze anys. El seu pare és mort (Goro afegeix discretament que va ser per invitació del mikado, l’emperador) i, com que la situació de la família és precària, ella ha hagut de treballar de geisha (E abbiam fatto la ghescia). Els seus familiars i amics fan molt de soroll i Pinkerton ho observa tot molt divertit.

Per a Butterfly el matrimoni és completament seriós i manifesta un extremat respecte per Pinkerton. Explica que ha anat a la missió cristiana, on s’ha convertit per, d’aquesta manera, adorar el mateix déu que el seu marit (Ieri son salita tutta sola). El Comissari Imperial i l’Oficial del Registre porten a terme el casament (È concesso al nominato). Un cop acabat, marxen acompanyats pel cònsol que, una vegada més, recomana a Pinkerton que tracti la noia correctament i no li faci mal (Giudizio!).

Apareix de sobte el Bonze, sacerdot budista oncle de la noia. Aquest ha descobert que Butterfly ha esdevingut cristiana i ho denuncia públicament amb molt de rebombori (Cio-Cio-San! Abbominazione!). Pinkerton el fa fora (Sbarazzate all’istante). Els parents i amics de Butterfly se´n van tot renegant d’ella (Ti rinneghiamo!). Cio-Cio-San roman tota plorosa.

Pinkerton la consola (Bimba, bimba, non piangere) i, mentre cau la nit (Viene la sera), en un impressionant duo d’amor, la sedueix completament i entren a la casa, on ella s’entregarà (Bimba dagli occhi pieni di malia).

Han passat tres anys des que Pinkerton va marxar de Nagasaki i només Suzuki es va quedar amb Butterfly. La situació és desesperada, però Butterfly es conforma estant a la casa i esperant Pinkerton, convençuda que el seu marit ha de tornar (Un bel dì vedremo).

Arriba Sharpless (Chiedo scusa), amb una carta de Pinkerton per llegir-la a Cio-Cio-San, però la lectura és constantment interrompuda pels comentaris de la noia i, finalment, per l’arribada del Príncep Yamadori, que vol casar-se amb ella (Yamadori, ancor le pene). Ella, però, el refusa perquè diu que continua casada amb Pinkerton i, com a tal, les costums japoneses no li afecten, sinó només les lleis americanes.

Sharpless continua amb la carta, però no la pot acabar (Ora a noi). Finalment pregunta a la noia què faria si Pinkerton no tornés. La simple idea la deixa sense paraules i, perquè el cònsol quedi convençut, li presenta el seu fill (E questo?). Pinkerton no sap res del nen i Sharpless es compromet a fer-li arribar les notícies. Butterfly està convençuda que això el farà tornar.

El canó del port és disparat, senyal d’arribada d’un vaixell (Il cannone del porto!). Butterfly i Suzuki observen des de la terrassa. Amb el llarga-vistes, Butterfly pot veure que es tracta de la canonera “Abraham Lincoln”, el vaixell de Pinkerton. Butterfly se sent vindicada i, juntament amb la serventa, decora tota la casa amb flors del jardí a fi de donar la benvinguda al seu espòs (Scuoti quella fronda di ciliegio). Butterfly, a més, ordena Suzuki que la vesteixi com el dia del casament i, mentre es fa de nit, fa tres forats a la paret: un per a ella, l’altre per a Suzuki i el tercer per al seu fill. A través dels forats podran observar l’arribada de Pinkerton a la casa (Coro a bocca chiusa).

Es fa de dia i Butterfly encara està esperant. Suzuki i el nen s’han adormit. La sortida del sol desperta la serventa (Già il sole!), que convenç Butterfly per portar el nen a descansar.

Arriben Pinkerton i Sharpless. Troben Suzuki, però li diuen que no desperti la senyora (Chi sia?). Suzuki deixa clara a Pinkerton la força de la devoció de Butterfly per ell. Però de sobte veu una dona esperant fora: és Kate Pinkerton, l’esposa, americana, de l’oficial. Pinkerton i la seva dona han vingut a demanar si es poden emportar el nen per ser criat a Amèrica (Io so che alle sue pene). Pinkerton, aclaparat pel mal que ha causat, marxa, deixant als altres la discussió del tema (Addio fiorito asil).

Butterfly ha sentit veus i surt de la casa. Com que no troba Pinkerton, interroga Suzuki, però les respostes d’aquesta, el silenci del cònsol i la presència de Kate li fan endevinar la veritat (Vespa! Voglio che tu risponda). Està d’acord en entregar el nen, sempre que Pinkerton vingui a buscar-lo.

Sharpless i Kate se’n van i Butterfly es desespera. Ordena Suzuki que vagi a jugar amb el nen. Quan es queda sola, agafa l’espasa cerimonial amb la qual el seu pare es va llevar la vida. Quan va per matar-se, Suzuki li porta el nen, amb l’esperança de salvar la vida de la mare (Tu? Tu? Piccolo Iddio!). Butterfly s’acomiada del seu fill i li tapa els ulls. Després, es clava l’espasa i mor just quan Pinkerton torna a entrar a la casa.

L’HEROÏNA QUE FALTAVA

Jaume Radigales

Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

Quan, el 17 de febrer de 1904, els espectadors de La Scala de Milà van llençar a Puccini tota mena d’insults, llufes, burles i acudits durant la primera representació de Madama Butterfly, ignoraven que es trobaven davant d’una de les deu òperes que en un futur no massa llunyà esdevindria una de les més representades arreu del món. I així segueix, gairebé 120 anys després d’aquella sorollosa i fracassada estrena.

Puccini havia ja regalat les desgràcies de Manon Lescaut en les desertes terres de Luisiana, morta “sola, perduda, abandonada“; ja havia fet escopir sang a una cosidora anomenada Lucia però que tothom coneixia com a Mimì, i que expiraria en una mansarda del Barri Llatí de París davant de la desesperació del bohemi Rodolfo; i també havia fet saltar pels merlets del castell de Sant’Angelo una Floria Tosca que sempre havia viscut d’art i d’amor. Abans d’una xinesa Turandot amb el binomi Turandot-Liù, faltava l’heroïna oriental, que no podria viure amb honor una vida sense honor. I aquesta no seria altra que Cio-Cio-San, la “Butterfly” rebatejada així per Pinkerton, un nord-americà sense escrúpols, oficial de la marina i segurament entomòleg de professió i sense problemes a l’hora de clavar a una esposa obtinguda per interessos la fatal agulla que la du a una mort tràgica: un suïcidi ritual, amanit per unes notes de ressonàncies veritablement nipones, com a reflex del que és una òpera verista amb tots els ets i uts.

Ja ho havia dit el Pròleg a l’inici de Pagliacci de Leoncavallo: “l’autor ha buscat mostrar-vos un tros de vida“. I això tan sols es pot fer des de la veritat, si més no musical: si l’obra s’ambienta al Japó, Puccini havia de recórrer a documentació sobre la música del país del sol naixent. I així va ser. Hi havia, però, un problema, el mateix de La bohème: com canta una moribunda, sense desafiar la més elemental de les lleis humanes, que impedeix cantar una tísica o una esventrada? La resposta està en dues paraules clau: emoció i melodrama.

Mestre del melodrama apoteòsic i conscient que la música, a més de despertar emocions és emoció en si mateixa, Puccini es va limitar a seguir els seus instints i a servir la pobra Cio-Cio-San amb una de les músiques més inspirades del compositor de Lucca. El resultat: les emocions i els mocadors que afloren, amb els llagrimalls humitejats, després de cada representació de Madama Butterfly. Amb l’excepció d’aquell fatídic 17 de febrer de 1904, després del qual Puccini prendria bona nota i reformaria (parcialment) una partitura destinada a ser un dels seus grans èxits, encara avui. No és per menys-

L’AMIC AMERICÀ

A Madama Butterfly hi apareixen dos tipus de personatges: japonesos i nord-americans, dues nacionalitats fins aleshores exòtiques en el món operístic, però també en el món en general a principis del segle XX). Els Estats Units marxaven amb pas ferm cap el lideratge mundial, mentre que el Japó sortia del seu aïllament ancestral i buscava el seu lloc en un món que canviava a gran velocitat.

L’argument d’aquesta obra mestra de Puccini ens mostra una pel·lícula que esdevindria habitual on els americans abusen de tercers. En nom de no sé quin costum deplorable, el tinent Pinkerton, de l’armada estatunidenca, tria passar els temps que haurà de romandre a Nagasaki en bona companyia femenina, però de forma ‘legal’, celebrant un casament de durada provisional. Pinkerton, un dels personatges més menyspreables del repertori, ho resumeix molt bé, i amb gran arrogància, explicant la seva visió del “ianqui rodamón”, que té el dret a agafar i esprémer el plaer allà on es trobi. “Un credo molt fàcil que fa gaudir la vida però entristeix el cor” li replica el cònsol Sharpless, l’altre americà, home madur i savi amb les qualitats dels del seu gremi. Poc ha canviat, em temo, aquesta teoria fins el moment present.

El problema esclata quan l’esposa ‘provisional’, la joveneta Cio-Cio-San, de només quinze anys, s’enamora del marit i es pren la pantomima seriosament en una situació que arriba a durar fins tres anys, els que Pinkerton triga a tornar, amb una criatura que va néixer d’aquella nit de noces, adornada amb el més esplèndid duo d’amor de totes les òperes. El final ja el sabeu i és corprenedor.

Puccini va voler adaptar l’obra teatral  Madama Butterfly: una tragèdia japonesa, de l’autor nord-americà David Belasco (1853-1931), que havia vist representada a Londres l’estiu de 1900. Aquesta obra, al seu torn, provenia d’una relat curt, amb el mateix nom de l’òpera, original de John Luther Long (1861-1927), publicat el 1898. En ell, l’escriptor americà, recreava la història en base als records de la seva germana que, esposa d’un missioner metodista, havia residit uns anys al Japó. I encara hi ha més, la vessat francesa. Pierre Loti (1850-1923), el famós escriptor francès de novel·les exòtiques, havia publicat el 1887 Madame Chrysanthème, que també es desenvolupa a Nagasaki i amb un argument molt similar, del qual també van beure els llibretistes de Puccini. D’aquí en va sortir una altra òpera, amb el mateix títol, una comédie lyrique amb música d’André Messager (1853-1929), estrenada a París el gener de 1893.

Com podeu veure, el món de les fonts literàries de Madama Butterfly de Puccini és ben divers i també prolífic. La nostra petita heroïna japonesa ha estat ben acompanyada, doncs, i avui en dia, malgrat el gran fracàs de l’estrena, continua sent molt estimada pel públic ja que, als sentiments punyents de l’obra s’hi uneix una música brillant i emotiva com mai, que s’enganxa a tu, espectador, i no et deixa ni en sortir del teatre.

 JORDI TORRENTS

Vicepresident de l’A.A.O.S.

Presentador, director i guionista de ‘Parlem d’Òpera’ a Ràdio Sabadell