Vés al contingut

Subscriu-te:

Compra
LES NOCES DE FIGARO
de Wolfgang Amadeus Mozart

Presentació

Repartiment

Fitxa artística

Saber-ne més

Sala de premsa

Galeria d'imatges

Considerada una de les grans obres mestres de l’òpera, Les noces de Figaro suposa l’inici de la col·laboració entre Mozart i Da Ponte, una de les més fructíferes de la història de l’òpera.

Amb una trama situada a prop de Sevilla durant la segona meitat del segle XVIII, l’òpera explica com el Comte d’Almaviva, un aristòcrata il·lustrat, ha abolit el dret de cuixa en els seus feus, a Andalusia. La primera noia que s’ha de casar és Susanna, la jove i bonica cambrera de la Comtessa, que està promesa amb Figaro, el criat del Comte. El Comte, prepotent, busca els favors de Susanna i acaba caient víctima d’una conspiració encapçalada per la seva pròpia esposa, ajudada pels menestrals de la casa, que el fa avergonyir davant tothom.

Les noces de Figaro és una òpera amb un llibret extraordinari on la filosofia es barreja amb la comèdia i una música increïble i refinada, amb el gran Mozart caracteritzant la psicologia de cada personatge amb les notes musicals.

LES NOCES DE FIGARO

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
15/10/2025 – 16/11/2025

Òpera en quatre actes (sobretitulada en català).

Text de Lorenzo da Ponte, basat en l’obra teatral de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais La folle journée, ou Le mariage de Figaro.

Estrenada al Burgtheater de Viena l’1 de maig de 1786. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 2 de febrer de 1916.

Durada aproximada: 3 h 30 min.

Actes 1 i 2: 100 min.
Descans 30 min.
Actes 3 i 4: 80 min.

REPARTIMENT

Ferran Albrich - Il Conte d'Almaviva

15, 19, 21 i 25 d'octubre
2, 12 i 16 de novembre

Milan Perišić - Il Conte d'Almaviva

17, 24, 26, 29 i 31 d'octubre
4, 7 i 14 de novembre

Maria Hinojosa - La Contessa d'Almaviva

15, 19, 21 i 25 d'octubre
4, 7, 12 i 16 de novembre

Laura del Río - La Contessa d'Almaviva

17, 24, 26, 29 i 31 d'octubre
2 i 14 de novembre

Pau Armengol - Figaro

15, 19, 21, 25, 29 i 31 d'octubre
4 i 12 de novembre

Guillem Batllori - Figaro

17, 24 i 26 d'octubre
2, 7, 14 i 16 de novembre

Rosa Maria Abella - Susanna

15, 19, 21, 25 i 29 d'octubre
2, 12 i 16 de novembre

Violeta Alarcón - Susanna

17, 24, 26 i 31 d'octubre
4, 7 i 14 de novembre

Laura Orueta

Cherubino

Assumpta Cumí

Marcellina

Arturo Espinosa

Don Bartolo

Jorge Juan Morata

Don Basilio

Roberto Redondo-Sainz

Don Curzio

Víctor de la Fuente

Antonio

Laura Gibert

Barbarina

FITXA ARTÍSTICA

 

Direcció musicalDaniel Gil de Tejada / Isabel Rubio (19 d’octubre)ClavecíAndrea Álvarez
Assistent de direcció musicalIsabel RubioMestres assistents musicalsAndrea Álvarez, Víctor Martínez, Juli Rodriguez
i Viviana Salisi
Direcció d’escenaMiquel GorrizTraducció sobretitulatJordi Torrents
Assistent de direcció d’escenaJaume SangràAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
CoreografiaBeatriu SabatéRegidor d’escenariJordi Galobart
Disseny d’escenografiaPau MonterdeRealització escenografia i maquinàriaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny de vestuariEva SelmaRealització de vestuariM. Carmen Muñoz, Goretti Puente, Teresa Ballesté i
Dress Art
Il·luminacióDavid BofarullCoordinació caracteritzacióToni Santos
VestuariFundació Òpera a Catalunya i Dress ArtMaquillatge i perruqueriaNerea Fernández

Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell 

Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

Llegir la sinopsi
Serendipitat mozartiana
Programa de mà
'Parlem d'òpera' ǀ Programa n. 210 - 'Les noces de Figaro' (I)
'Parlem d'òpera' ǀ Programa n. 211 - 'Les noces de Figaro' (II)
Dossier didàctic

sala de premsa

Descarregueu aquí els materials de premsa d'aquesta producció

funcions

OCTUBRE 2025

Sabadell, Teatre La Faràndula

Dimecres 15 octubre, 20 h

FINALITZAT

Dijous 16 octubre, 20 h
(Escola d’Òpera)

Funció no oberta al públic

Divendres 17 octubre, 20 h

FINALITZAT

Dissabte 18 octubre, 18 h
(Escola d’Òpera)

FINALITZAT

Diumenge 19 octubre, 18 h

FINALITZAT

Dimarts 21 octubre, 20 h

FINALITZAT

Viladecans, Atrium
Divendres 24 octubre, 20 h

FINALITZAT

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 25 octubre, 18.30 h

FINALITZAT

Figueres, Teatre El Jardí
Diumenge 26 octubre, 18 h

FINALITZAT

Manresa, Teatre Kursaal
Dimecres 29 octubre, 18 h

FINALITZAT

Tarragona, Teatre Tarragona
Divendres 31 octubre, 18 h

FINALITZAT

NOVEMBRE 2025

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 2 novembre, 18 h

FINALITZAT

Reus, Teatre Fortuny
Dimarts 4 novembre, 20.30 h

ENTRADES

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Sant Cugat
Divendres 7 novembre, 20 h

ENTRADES

Vic, Teatre L’Atlàntida
Dimecres 12 novembre, 18 h

ENTRADES

Lleida, Teatre de la Llotja
Divendres 14 novembre, 20 h

ENTRADES

Cornellà, Auditori
Diumenge 16 novembre, 18 h

ENTRADES

Playlist

DOSSIER DIDÀCTIC

PÒDCAST

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Direcció musical

Càpsula 3: Posada en escena

Càpsula 4: Escena

òpera en construcció

Càpsula 1: L'argument

Càpsula 2: La posada en escena

Càpsula 3: La direcció musical

Cápsula 4: Los protagonistas

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Caracterització

Càpsula 3: La gira

Galeria d'imatges

Les noces de Figaro_1©Sergi Panizo
Les noces de Figaro_2©Sergi Panizo

TEATRES

ENS DONA SUPORT

LES NOCES DE FIGARO

L’acció té lloc en el Castell d’Aguas Frescas, prop de Sevilla, a finals segle XVIII

ACTE I

És el dia de les noces de Figaro i Susanna, criats dels comtes d’Almaviva. A l’habitació que els ha cedit el patró, el nuvi pren mides per instal·lar-hi el llit (“Cinque… dieci… venti…”). Figaro està molt content, però Susanna li fa veure que això és un parany del Comte per poder-la seduir més còmodament. Figaro se n’adona i promet venjar-se del seu amo (“Se vuol ballare, signor contino”).

Un cop la parella ha marxat, entren Bartolo i Marcellina. Ella va prestar uns diners a Figaro amb el compromís que, si no els hi tornava, es casarien. I ara vol fer ús del seu dret. Bartolo s’entusiasma davant la perspectiva de poder-se venjar de Figaro, per les malifetes que ell li ha fet (“La vendetta”).

Mentre Susanna parla, poc després, amb Cherubino —el patge secretament enamorat de la comtessa d’Almaviva i de gairebé totes les dones del castell, com ell mateix confessa (“Non so più cosa son, cosa faccio”)—, arriba sobtadament el Comte, disposat a seduir Susanna. L’arribada de Don Basilio, el mestre de cant, l’obliga a amagar-se precisament al mateix lloc on el patge s’havia amagat abans per no ser vist. El patge s’esmuny cap a una altra banda, no triga, però, a ser descobert, i el Comte, amoïnat perquè el vailet ha pogut sentir les seves proposicions a Susanna, el vol expulsar del castell. Entra Figaro amb un cor de camperols que venen a celebrar les noces (“Giovani liete”), que l’astut criat vol accelerar per dificultar els projectes del Comte, però aquest no es deixa enredar i ajorna el casament per unes hores. Figaro, veient Cherubino en desgràcia, intercedeix per ell i el Comte, tement que el patge reveli encara més coses, opta per nomenar-lo oficial del seu regiment amb la condició que marxi tot seguit. Figaro es burla de la destinació militar del xicot cantant una airosa marxa amb la qual acaba l’acte (“Non più andrai”).

 

ACTE II

La Comtessa, que s’acaba de llevar, lamenta la deplorable situació del seu matrimoni (“Porgi amor”), i es posa fàcilment d’acord amb Figaro i Susanna per castigar el seu marit per mitjà d’un pla ordit per Figaro: fer creure al Comte que Susanna l’espera al jardí, cap al tard, i en lloc seu fer-hi anar Cherubino disfressat de dona; la Comtessa podrà així atrapar-lo in fraganti i fer-lo renunciar a les seves conquestes. Entra Cherubino, disposat a ser disfressat. Abans, però, dedica una cançó a la senyora (“Voi che sapete”). Susanna i la Comtessa comencen a disfressar Cherubino (“Venite, inginocchiatevi”), però arriba el Comte inesperadament; la seva esposa s’atabala i fa amagar el noi en un recambró. El Comte arriba ple de sospites, i com que la Comtessa es nega a obrir el recambró, surt amb ella a cercar estris per forçar-ne la porta (“Aprite, presto, aprite”). Però el Comte no ha vist Susanna, que s’havia quedat amagada, també, al vestidor, i ella fa sortir de pressa Cherubino, que salta al jardí per la finestra i es tanca al recambró. Tornen el Comte i la Comtessa i ella, tota nerviosa, confessa que allà hi ha el petit patge, cosa que indigna encara més el Comte. Però, davant el seu astorament, en obrir-se la porta, apareix Susanna.

El Comte demana perdó a la seva muller, però arriben Figaro (“Signori, di fuori son già i suonatori”), que no sap res del que ha passat, i el jardiner, Antonio, que es queixa que algú ha saltat per la finestra i ha trencat un test de clavells. Figaro fingeix que ha estat ell, per salvar la situació, i amb l’ajut de Susanna i la Comtessa, respon correctament les preguntes del Comte sobre un paper que el jardiner ha trobat al costat del test: el nomenament de Cherubino com a oficial del regiment. El Comte resta confós i no sap què pensar-ne, de tot plegat. Però s’anima en veure entrar la noia, Bartolo i Basilio, que venen a reclamar l’antic deute de Figaro (“Voi signor che giusto siete”); si aquest no paga, s’haurà de casar amb Marcellina, com s’hi va comprometre. La confusió és ara general i l’acte acaba amb un número concertant molt lluït.

 

ACTE III

El Comte és abordat per Susanna, la qual fingeix que accepta, per fi, la trobada amorosa que ell desitja. Però el noble sent com Susanna ho diu a Figaro i veu que l’han enganyat, i deixa anar tota la seva fúria (“Hai già vinta la causa!”). Entren ara Marcellina, Bartolo, el notari Don Curzio i Figaro. El judici s’ha celebrat fora d’escena i Figaro intenta apel·lar al Comte, però debades: s’haurà de casar amb Marcellina. Les paraules de Figaro intentant excusar-se desvetllen, però, la curiositat de la vella minyona i finalment es descobreix, per una marca que té en un braç, que Figaro és fill d’ella. No només això: Bartolo n’és el pare (“Riconosci in questo amplesso”). El Comte veu, furiós, els seus plans per terra. Entra Susanna, que ve a pagar el rescat de Figaro, i veient-lo abraçat amb Marcellina es figura que han arribat a un acord i li venta una bufetada. Tots li expliquen còmicament que Bartolo i Marcellina són els pares del seu promès. Arriba la Comtessa, tot recordant l’amor perdut del seu espòs (“E Susanna non vien… Dove sono”). Susanna explica a la senyora els darrers i sorprenents fets. La Comtessa té una idea: per acabar de rematar el Comte, Susanna li ha d’escriure una carta insinuant-li el lloc del jardí on es trobaran (“Che soave zeffiretto”). El segell de la nota serà una agulla. Arriba un cor de noies a celebrar les noces (“Ricevete, o padroncina”). El jardiner Antonio i el Comte hi descobreixen Cherubino, disfressat de dona. Mentre les parelles nupcials (Bartolo ha decidit casarse
amb Marcellina) passen davant eIs comtes, Figaro observa que el seu senyor està llegint una nota d’alguna conquesta amorosa. El Comte anuncia finalment grans festes per a aquell vespre.

 

ACTE IV

Barbarina, la missatgera del Comte, ha perdut l’agulla de la carta que ell ha rebut i que fa tornar a Susanna com a justificant de recepció (“L’ho perduta, me meschina”). Figaro ho veu i s’imagina, amb gran irritació, que Susanna i el Comte s’han entès. Marcellina, més per solidaritat femenina que per convicció, defensa Susanna, però Figaro esclata en invectives contra les dones en una ària brillant (“Aprite un po’ quegli occhi”). Entren Susanna i la Comtessa, que s’han intercanviat els vestits. Susanna es queda al jardí (amb gran irritació de Figaro, que escolta d’amagat) i s’oculta entre els arbres (“Deh vieni non tardar”). Tot d’una es presenta Cherubino, que en veure Susanna s’hi arrapa, confonent-la amb la Comtessa. Figaro i el Comte entren i, en la foscor, el noble rep per error un petó de Cherubino. El Comte respon amb un bolet, que, sempre en plena foscor, va a parar a Figaro. El Comte es queda amb la seva esposa, però, prenent-la per Susanna, li regala un anell. Amb un pretext la Comtessa fuig i el Comte es retira. Entra aleshores Susanna i Figaro s’hi acosta, pensant-se que és la senyora; un descuit de Susanna fa que Figaro la reconegui, i aleshores ell fingeix una escena d’amor amb la Comtessa, que Susanna, gelosa, respon a bufetades. La parella es reconcilia i aleshores, veient tornar el Comte, fingeixen una escena apassionada perquè el Comte caigui en la trampa. Pensant-se que ha descobert la seva muller en pecat, el senyor crida la gent del castell perquè presenciïn la infàmia de la Comtessa, que aparentment s’ha refugiat en un pavelló proper (“Gente, gente, all’armi”). El Comte en fa sortir totes les dones que hi eren amagades, però la Comtessa no hi és: surt de l’altra banda i, amb l’anell, posa el Comte en evidència. Ell, penedit, li demana perdó, i tothom celebra la festa nupcial amb gran alegria (“Questo giorno di tormenti”).

SERENDIPITAT MOZARTIANA *

Quan Mozart va escriure Les noces de Fígaro el 1785-86 estava buscant un èxit. Tenia trenta anys, feia un quant temps que s’havia instal·lat a Viena i hi triomfava com a pianista-compositor. “La terra del piano”, l’anomenà en una carta al seu pare. De fet, quatre dels seus millors concerts per a piano i orquestra són d’aquella època. Però anhelava un èxit que li donés notorietat i rendiments econòmics, un èxit a l’òpera com el que havia tingut tres anys enrere amb El rapte del serrall.

Mentre buscava àvidament un llibret de prou qualitat, Mozart va conèixer Lorenzo Da Ponte per mitjà del baró Wetzlar. Da Ponte era el poeta de la nova companyia d’òpera italiana de l’emperador Josep II i tenia el seu favor, cosa que va semblar molt convenient a Mozart. Tot fa pensar que devien connectar ràpidament, ja que compartien l’enginy i una certa tirada a la provocació i a la vida llibertina.

En aquella època, al centre d’Europa hi triomfava Il barbiere di Siviglia de Paisiello, basat en l’obra homònima de Beaumarchais —que Rossini també adaptaria uns anys més tard—, i Mozart va proposar a Da Ponte treballar en la segona part de la mateixa trilogia: Les noces de Fígaro.

Hauria pogut ser una estratègia comercial senzilla: el mateix autor, els mateixos personatges; per tant, èxit assegurat… O no. (El tercer títol de la saga Fígaro, La mare culpable, no va tenir gaire repercussió, ni una adaptació operística significativa fins al 1966, feta per Darius Milhaud.)

Però Les noces de Fígaro era una obra molt més compromesa políticament que la predecessora. Anunciava els ideals de la Revolució Francesa i va ser vetada a moltes corts europees, incloent-hi la de Viena. En una carta de Josep II de gener de 1785, s’hi pot llegir: “La coneguda comèdia Le mariage de Figaro ha estat proposada, en una traducció alemanya, al Theater am Kärntnertor, però com que aquesta obra conté moltes indecències, crec que el censor l’hauria de rebutjar completament”.

Calia fer un exercici d’enginyeria per aprofitar la tirada que podia tenir un text com aquest i aconseguir que l’emperador —germà de Maria Antonieta— n’autoritzés l’estrena, i que el públic vienès la rebés amb entusiasme. No era una empresa fàcil i això la feia encara més atractiva, per l’instint disruptiu del tàndem Mozart – Da Ponte.

Da Ponte va fer servir la seva personalitat seductora per convèncer el monarca que retallaria totes les parts “que poguessin ofendre la delicadesa i la decència d’un espectacle presidit per vostra sobirana majestat”. I van començar sis setmanes de creació intensa entre el llibretista i el compositor.

Mantenint les característiques del teatre de la Il·lustració —la unitat d’acció, de lloc i de temps— i els preceptes narratius del que més tard es coneixeria com la pièce bien faite, Mozart i Da Ponte comencen a buidar l’obra de tot allò que els fa nosa. Descarreguen la peça del fort component polític i hi afloren uns personatges que ja no són una representació d’un estament social, sinó que tenen una individualitat i
un desenvolupament psicològic. Uns personatges que prenen volada gràcies al llibret ple de matisos de Da Ponte i al tractament emocional i sensorial que Mozart dona a la música, que arriba a explicar el que no diuen les paraules. Uns personatges que tots tenen, almenys, una ària en la qual poden expressar el seu drama interior.

Da Ponte sap que cal que l’humor defugi la mofa i l’escarni, i posa el pes en l’acció i en la comicitat de les situacions. Això permet a Mozart crear conjunts amb una arquitectura musical riquíssima, en què l’acció no s’explica només per mitjà del text, sinó també de la música. En resulten genialitats com la manera en què es contaminen els temes musicals de Susanna i Figaro al primer duet, o la manera en què s’organitzen les veus en el sextet per fer-nos palès l’enfrontament amb el comte.

Amb aquests ingredients es va teixint una obra mestra, amb un equilibri de forces entre text i música que no s’ha vist mai en la història de l’òpera. I —com diuen a Casablanca— això és l’inici d’una gran amistat. L’èxit buscat arriba l’1 de maig de 1786 a Viena i, sobretot, el 1787 a Praga. I després de Les noces de Fígaro venen Don Giovanni i Così fan tutte. Fins que la mort de Josep II interromp les funcions d’aquesta darrera òpera i marca el final d’una col·laboració.

Però la Trilogia Da Ponte ja ha vist la llum. I segueix aquí. Com un far per a tots els que fem camí en el món de l’òpera.

 

* Els científics anomenen serendipitat el descobriment afortunat i inesperat que apareix quan s’està buscant una altra cosa. Potser hi ha una mica d’aquest ingredient en la història d’un tàndem de genis creatius que buscaven un èxit comercial i van acabar creant una nova manera de fer i d’entendre el teatre.

 

Anna Ponces
Directora d’escena d’òpera i teatre