Vés al contingut

Subscriu-te:

LA TRAVIATA
de Giuseppe Verdi

Juntament amb Rigoletto i Il trovatore, La traviata forma l’anomenada ‘trilogia popular’ de Verdi i és una de les òperes més representades arreu, malgrat el fracàs de la seva estrena.

La història de La traviata gira entorn de Violetta Valéry, una cortesana parisenca que s’enamora del jove Alfredo Germont. Malgrat el seu amor sincer, la relació es veu afectada per les convencions socials i les pressions familiars. Una estreta moral burgesa i extremadament hipòcrita l’allunya de la felicitat i l’obliga a fer la gran renúncia per la por del què diran. Tot plegat un retrat d’una societat podrida i corrupta sota una aparença meravellosa, que en la seva estrena el públic no va acceptar, per veure-s’hi retratat massa cruelment.

Una òpera romàntica, però també clarament precursora del verisme, que ens explica una història commovedora de redempció per amor d’una cortesana, amb una música molt expressiva que reflecteix els sentiments dels personatges i transmet el seu drama interior.

LA TRAVIATA

Giuseppe Verdi (1813-1901)
22/04/2026 – 24/05/2026

Òpera en tres actes (sobretitulada en català).

Text de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la La dame aux camélias d’Alexandre Dumas.

Estrenada al Teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. A Catalunya s’estrenà al Gran Teatre del Liceu el 25 d’octubre de 1855.

Durada aproximada: 2 h 50 min.

Part 1: 34 min.
Descans 15 min.
Part 2: 42 min.
Descans 15 min.
Part 3: 23 min.
Descans 10 min.
Part 4: 31 min.

REPARTIMENT

Tina Gorina - Violetta

22 i 26 d'abril
1, 3, 8, 10, 16 i 22 de maig
5 de juliol

Montserrat Seró - Violetta

24 i 28 d'abril
5, 13, 15, 17 i 24 de maig
4 de juliol

Antoni Lliteres - Alfredo

22 i 26 d'abril
1, 3, 8, 10, 13 i 16 de maig

Andrés Sánchez-Joglar - Alfredo

24 i 28 d'abril
5, 15, 17, 22 i 24 de maig
4 i 5 de juliol

Luis Cansino - Germont

22 i 26 d'abril
1, 3, 8, 10 i 16 de maig

Àngel Òdena - Germont

24 i 28 d'abril
5, 13, 15, 17, 22 i 24 de maig
4 i 5 de juliol

Tamara Abraão

Flora Bervoix

Laura Obradors

Annina

Adrià Mas - Gastone

Abril i maig

Arnau Torres - Gastone

4 i 5 juliol

Alejandro Chelet

Barone Douphol

Lluís Vergés

Marchese d'Obigny

Jordi Serrano-Jové

Dottore Grenvil

Oriol Luque

Giuseppe

Néstor Corona

Commissionario

Néstor Corona

Domestico di Flora

FITXA ARTÍSTICA

Direcció musicalAndrés Salado (22 i 28 abril · 1, 3, 10, 16, 17 i 22 maig · 4 i 5 juliol) / Daniel Gil de Tejada (24 i 26 abril · 5, 8, 13, 15 i 24 maig)Traducció sobretitulatJordi Torrents
Direcció d’escena i vestuariCarles OrtizAdaptació sobretitulatGlòria Nogué
Assistent de moviment escènicJaume SangràRegidor d’escenariJordi Galobart
Disseny d’escenografiaJordi GalobartRealització escenografia i maquinàriaRB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
VestuariFundació Òpera a CatalunyaCoordinació caracteritzacióToni Santos

Producció i organització Fundació Òpera a Catalunya

Cor Amics de l’Òpera de Sabadell 

Orquestra Simfònica del Vallès

Saber-ne més

sala de premsa

funcions

ABRIL 2026

Sabadell, Teatre La Faràndula

Dimecres 22 abril, 20 h

Divendres 24 abril, 20 h

Diumenge 26 abril, 18 h

Dimarts 28 abril, 20 h

MAIG 2026

Manresa, Teatre Kursaal
Divendres 1 maig, 18 h

Vic, Teatre L’Atlàntida
Diumenge 3 maig, 18 h

Reus, Teatre Fortuny
Dimarts 5 maig, 20.30 h

Viladecans, Atrium
Divendres 8 maig, 20 h

Cornellà, Auditori
Diumenge 10 maig, 18 h

Lleida, Teatre de la Llotja
Dimecres 13 maig, 20 h

Sant Cugat del Vallès, Teatre-Auditori Emma Vilarasau
Divendres 15 maig, 20 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 16 maig, 18.30 h

Granollers, Teatre Auditori
Diumenge 17 maig, 18 h

Girona, Teatre Municipal
Divendres 22 maig, 19 h

Tarragona, Teatre Tarragona
Diumenge 24 maig, 18 h

Barcelona, Palau de la Música Catalana
Dissabte 4 de juliol, 18.30 h

Diumenge 5 de juliol, 17.30 h

Playlist

DOSSIER DIDÀCTIC

PÒDCAST

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Música

Càpsula 3: Els oficis de l'òpera: el regidor

Càpsula 4: Escena

òpera en construcció

Càpsula 1: L'argument

Càpsula 2: La posada en escena

òpera en construcció

Càpsula 1: Argument

Càpsula 2: Caracterització

Càpsula 3: La gira

Galeria d'imatges

LA TRAVIATA

L’acció transcorre a París i rodalies, cap a l’any 1850.

 

ACTE I

Saló a casa de Violetta

Violetta Valéry, una cortesana parisenca bella, culta i rica, fa una gran festa a la seva mansió (“Dell’invito”). Tots els seus nombrosos admiradors hi són presents. Gastone, un d’ells, li presenta el jove Alfredo Germont, que li declara el seu amor, alimentat des de ja fa un cert temps. Violetta s’ho pren com un compliment. La festa continua i Alfredo és l’encarregat de fer el brindis (“Libiamo ne’ lieti calici”). De sobte, l’amfitriona es troba malament i Alfredo l’ajuda. Mentre es recupera, el jove li explica com es va enamorar d’ella (“Un di felice, eterea”). Violetta sent com neix el seu interès per aquest admirador i li dona una flor, tot demanant-li que li torni quan s’hagi marcit, és a dir, l’endemà mateix. Alfredo, boig d’alegria (“Io son felice”), s’acomiada de Violetta. Els convidats se’n van (“Si ridesta in cel”). S’està fent de dia. Violetta, ja sola, pensa en les paraules d’Alfredo i creu que potser és l’amor que arriba. Aviat, però, refusa aquest pensament: per a ella només existeix el plaer (“È strano…”, “Ah, fors’è lui”, “Sempre libera!”). Mentrestant, des del carrer se sent com Alfredo insisteix en l’amor que sent per ella.

 

ACTE II

Quadre primer

Casa de camp als afores de París

Violetta i Alfredo ja fa tres mesos que viuen junts al camp. Arriba Alfredo i parla de la felicitat que li proporciona l’amor de Violetta (“Lunge da lei. De’ miei bollenti spiriti”). De sobte arriba Annina, la criada, que torna de París, on ha anat per vendre els últims béns de la seva senyora, per aconseguir així diners que els permetin seguir mantenint el seu nivell de vida. Alfredo, avergonyit, decideix anar ell mateix a obtenir fons (“Oh mio rimorso!”). Entra Violetta. Ha rebut una invitació per anar a la festa de la seva amiga Flora Bervoix, però ara ja no fa aquesta mena de vida i decideix que no hi anirà. Es presenta un senyor: és Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, que vol entrevistar-se amb Violetta. La seva intenció és convèncer-la de separar-se del seu fill, ja que la situació escandalosa de la parella provoca problemes en la seva família, d’estament burgès (“Pura siccome un angelo”). Violetta, al principi, s’hi oposa, però al llarg de l’extens diàleg que tenen, reflexiona i veu que ha de sacrificar-se (“Non sapete qual affetto”, “Un di, quando le veneri”, “Dite alla giovine”, “Morrò! Morrò!”). Germont se’n va, agraït per l’actitud de Violetta, i ella es disposa a escriure una carta per al seu estimat, que arriba i vol saber de què es tracta. Violetta, però, li ho amaga. Alfredo li expressa la por que el seu pare voldrà separar-los i Violetta, aleshores, li prega que li juri que sempre l’estimarà (“Amami, Alfredo”). Violetta surt i poc després Alfredo rep la carta en què li diu que s’han de separar, perquè vol tornar a la seva antiga vida. Alfredo es desespera. El seu pare arriba i intenta consolar-lo (“Di Provenza il mare, il suol”). El jove enamorat descobreix la invitació de Flora i decideix anar a la festa, on es podrà venjar de Violetta.

 

Quadre segon

Saló a casa de Flora Bervoix

La festa està en el màxim apogeu (“Noi siamo zingarelle”, “Di Madride noi siamo matadori”). Els comentaris dels convidats se centren en Violetta, que ha deixat Alfredo i ha tornat amb el baró Douphol. Alfredo arriba i va cap a la taula de joc. Tot seguit entren Violetta i el baró, que, davant les provocacions d’Alfredo, decideix enfrontar-s’hi en el joc. Tots els convidats estan sopant. Alfredo i Violetta, però, apareixen en escena discutint (“Mi chiamaste? Che bramane?”). Violetta vol fer veure que està enamorada del baró i demana a Alfredo que se’n vagi. Ell convoca tots els convidats (“Or tutti a me”) i, davant de tothom, insulta Violetta i li llança a la cara un feix de diners, com a pagament del que ella ha gastat per ell. Els convidats estan horroritzats i menyspreen Alfredo. També ho fa Giorgio Germont, que arriba i fa veure al seu fill la mesquinesa de la seva acció. El baró desafia Alfredo a un duel i Violetta cau desmaiada (“Ogni suo aver tal femmina”).

 

ACTE III

Dormitori de Violetta

Violetta agonitza. Arriba el doctor Grenvil a visitar-la i diu a Annina que només li resten unes poques hores de vida. Violetta rellegeix la carta que ha rebut de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo. Ell li diu que en el duel el baró va ser ferit i que Alfredo, que ja sap tota la veritat, és a l’estranger, però que està a punt de tornar. Violetta reflexiona i, veient que ja no li queda res, pensa que és massa tard (“Tenesta la promessa… Addio del passato”). És carnaval i se sent l’alegria de la gent al carrer (“Largo al quadrupede”). De sobte, arriba Alfredo, i davant l’alegria immensa de Violetta, fan plans per al futur (“Oh, mia Violetta… Parigi, o cara”). Ella, però, està tan dèbil que no pot ni aixecar-se (“Ah! Gran Dio! Morir si giovane”). Arriba Giorgio Germont disposat a demanar perdó. Mentrestant, Violetta s’acomiada d’Alfredo, donant-li un retrat seu en miniatura i desitjant-li que trobi una dona digna d’ell (“Prendi, quest’è l’immagine”). De sobte, Violetta deixa de patir i se sent reviure (“Cessarono li spasimi”). Al cap d’un instant, cau morta. 

L'ÒPERA MÉS POPULAR DE VERDI

Un roman, c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin.

Stendhal, Le rouge et le noir

 

Alexandre Dumas, fill, va conèixer la cortesana Marie Duplessis l’any 1844 i va iniciar-hi una relació que duraria tot l’any 1845. Duplessis, però, va emmalaltir i va acabar morint el 1847. L’impacte que Duplessis va causar en Dumas va inspirar l’escriptor a l’hora de crear Marguerite Gautier, la protagonista de la novel·la La dame aux camélias, publicada el 1848. L’èxit immediat de la novel·la va fer que el mateix Dumas n’elaborés una versió teatral que s’estrenaria a París quatre anys més tard (1852). L’obra va tenir un èxit extraordinari, superior fins i tot al de la novel·la, i entre els nombrosos espectadors que van presenciar-ne l’estrena hi havia Giuseppe Verdi, el qual va quedar tan fascinat per la història de Marguerite Gautier, que immediatament va decidir fer-ne una versió operística. Francesco Maria Piave en va ser el llibretista, tal com ja ho havia estat en dues òperes anteriors de Verdi, Ernani i Rigoletto. L’òpera de Verdi es va estrenar a La Fenice de Venècia tot just un any després de l’estrena teatral de Dumas a París (1853). Piave, en adaptar l’obra de Dumas, hi va fer  tot un conjunt de canvis respecte al text original per evitar haver de pagar drets d’autor. Així, l’obra va passar a dir-se La traviata (‘La perduda’), Piave va canviar el nom dels personatges (es va passar de Marguerite Gautier a Violetta Valéry, d’Armand Duval a Alfredo Germont, etc.) i va suprimir qualsevol referència a les camèlies del títol de l’obra de Dumas, que representaven una elegant metonímia de l’amor il·lícit.

La traviata explica, doncs, la història de Violetta Valéry, una cortesana que s’enamora d’un jove de bona família, Alfredo Germont, i de com ella ha de renunciar a aquest amor per petició expressa de Giorgio Germont, el pare d’Alfredo, per tal de preservar el bon nom de la família, ja que la filla petita es vol casar i la família del nuvi no vol saber res dels Germont si Alfredo continua vivint amb l’antiga cortesana. El passat “pecaminós” de Violetta, doncs, la persegueix i ella accepta la petició del pare del seu enamorat i abandona Alfredo. Ell se sent traït per Violetta, i així li ho retreu quan tots dos es troben fortuïtament en una festa. Temps després, Violetta, sola, trista i malalta de tuberculosi, acaba morint en braços d’Alfredo, que al final ha tornat al seu costat, en ser informat, finalment, pel pare del sacrifici que ella va fer.

L’argument de l’obra és eminentment melodramàtic, però el magnífic retrat psicològic dels personatges —sobretot de Violetta—, juntament amb la qualitat i la varietat de la música, dota d’una absoluta versemblança el conjunt dramàtic resultant. La personalitat de Violetta Valéry és la força motriu d’aquesta òpera: d’una cortesana alegre, segura de si mateixa i disposada a gaudir materialment de la vida al màxim, a una persona que sobtadament s’enamora de la puresa de sentiments d’un ingenu Alfredo Germont, i que tot seguit ha de fer un sacrifici per al bé de la persona que estima. Això musicalment es tradueix en un alegre bel canto a la primera part de l’òpera, que dona pas, a la segona part, a un dramatisme creixent, amb un augment del pes orquestral.

La història de Marguerite Gautier / Violetta Valéry s’ha dut al teatre i a l’òpera, però també al cinema i la televisió, i fins i tot se n’ha fet un ballet, la qual cosa demostra l’èxit que ha tingut al llarg de la història el relat d’aquesta cortesana llibertina i romàntica alhora, polièdrica i contradictòria, humana, en definitiva. Un personatge que va gosar passar un mirall stendhalià al davant de tota una societat per reflectir-ne la hipocresia, la doble moral i, sobretot, l’obsessió per un materialisme que anava més enllà de les transaccions comercials, que afectava tots els àmbits de la vida i que acabava per esclafar els sentiments purs de persones tan meravellosament imperfectes com Violetta Valéry.

Per contingut dramàtic i musical, doncs, no són pas pocs els que consideren La traviata si no potser la millor òpera de Verdi, sí la més interessant i la més ben travada, dramàticament parlant. I, per descomptat, amb passatges musicals tan coneguts com el cèlebre brindis “Libiamo ne’ lieti calici”, els cors i danses “Noi siamo zingarelle” i “È Piquillo un bel gagliardo”, duets com “Un di felice, eterea”, o àries tan belles i emotives com “È strano…”, “Sempre libera!”, “Lunge da lei”, “Amami, Alfredo” i “Addio del passato”, aquesta òpera ha esdevingut, sens dubte, la més popular de tot l’extens repertori operístic verdià.

 

Jordi Vilaró
Doctor en Estudis Teatrals