Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès

PRODUCCIÓ I ORGANITZACIÓ
Fundació Òpera a Catalunya

L’escena té lloc a Biscaia i Aragó a principis del segle XV

Atri del Palau de l’Aljaferia

El veterà Ferrando aconsella alguns soldats que ocupin els llocs corresponents perquè el Conte di Luna, un dels comandants aragonesos, és a punt d’arribar, després d’una espera solitària sota la finestra d’una dama a qui estima. El comte està gelós i preocupat, ja que ha descobert que té un rival en el cor de la seva estimada: un trobador desconegut. Ferrando relata als soldats la veritable història del Conte di Luna (Di due figli…). El comte vell tenia dos fills. Quan eren infants, un d’ells, el comte actual, va créixer fort i robust: però l’altre era pàl·lid i malaltís des que, en circumstàncies bastant sospitoses, una gitana va ser trobada al costat del bressol. La gitana fou capturada i va morir a la foguera, però deixà una filla que va jurar venjar-la. Poc temps després l’infant malaltís desaparegué i tota la cort va estar d’acord a creure que el rapte havia estat fet per la filla de la gitana. El vell comte, però, mai no va creure que el nen havia mort i, des del llit, moribund, féu jurar a l’altre fill que mai no deixaria de cercar el seu germà. Ferrando afegeix que, si bé també es féu fonedissa la filla de la gitana, ell recorda tan clarament els seus trets que podria identificar-la sense dubtar-ne gens. També diu que l’esperit de la gitana morta es passeja pels voltants del castell i que, no fa pas gaire temps, un soldat es va morir de por.

Jardins de Palau

Leonora (la dama estimada pel comte) parla amb la seva dama de companyia de la passió que ha desvetllat en ella un cavaller que va veure en un torneig (Tacea la notte placida). Tot i que no portava cap escut damunt la capa, el cavaller es va inscriure en la gesta i vencé tots els seus adversaris. Poc temps després, quan esclatà la guerra, el cavaller es feu fonedís. Recentment, però, Leonora ha sentit que la veu del desconegut la cridava, mentre s’apropava al balcó de l’alcova. Inés, la dama, prega la senyora que s’oblidi del misteriós cavaller, però Leonora palesa el seu amor amb fermesa. Tot seguit les dues dones entren a palau. Es presenta el Conte di Luna i quan és a punt de cridar Leonora, de sobte es veu sorprès per la serenata del trobador. En escoltar aquest cant, Leonora corre cap al jardí i, en confondre el comte amb el seu estimat, va impulsivament vers ell (Qual voce! Ah! Dalle tenebre…). Però aleshores els dos rivals es troben enfrontats. El trobador es descobreix i diu que s’anomena Manrico i és un seguidor del pretendent d’Urgell i un fora de la llei amb el cap posat en preu. Els dos homes lluiten i Leonora cau esvanida.

Un campament de gitanos a Biscaia

Azucena explica amb tristesa la mort de la seva mare a la foguera (Stride la vampa…). Al costat d’ella hi ha Manrico, que creu ser-ne fill. De sobte, Azucena se li dirigeix i li demana que la vengi. Quan es queden sols, Azucena relata a Manrico la mateixa història que havia explicat Ferrando (Condotta ell’éra in ceppi…) i afegeix que, per tal de venjar-se de la mort de la seva mare, ella raptà Manrico amb la intenció d’occir-lo, però un error fatal féu que s’equivoqués i matà el fill propi. Manrico confessa a Azucena que s’ha trobat cara a cara amb el comte i un estrany impuls de sang li ha impedit de matar-lo (Mal reggendo all’aspro assalto…). Azucena li aconsella que, en una altra ocasió, no es deixi portar pels impulsos. Ruiz, un missatger, arriba amb les notícies que uns homes del pretendent d’Urgell han pres Castellor, i Manrico rep ordres d’anar-hi tot seguit per fer-se càrrec de la guarnició. També hi ha un missatge personal: han arribat notícies falses a la cor que divulguen la mort de Manrico. La impressió ha estat tant forta que Leonora ha decidit de recloure’s en un convent. Per tal d’impedir-ho, cal que Manrico es posi en camí, sense pèrdua de temps. Immediatament Manrico se’n va al galop, sense escoltar les súpliques d’Azucena, que li demanen que no marxi.

Atri d’un convent pròxim a Castellor

És de nit. El comte arriba, acompanyat per Ferrando i altres soldats, per impedir que Leonora prengui els hàbits (Il balen del suo sorriso…). Se sent un cor de monges quan entren Leonora i Inés. El comte i els seus homes els intercepten el pas i, davant la sorpresa de tothom, també s’hi presenta Manrico (E degio e posso crederlo?) (Sei tu dal ciel discesso…). Quan el comte vol endur-se Leonora per força, Manrico l’envolta, ben reforçat pels seus homes, el desarma per la superioritat numèrica i és ell qui s’enduu Leonora.

Campament del Conte di Luna

El Conte di Luna s’enutja quan pensa que Leonora està amb el rival. Ferrando l’interromp per dir-li que han fet presonera una gitana, acusada d’espionatge. Quan Azucena compareix davant del comte, li confessa que ella cerca un fill que la va abandonar (Giorni poveri vivea…). Com que és a Biscaia on va ocórrer la tragèdia del seu germà i la gitana diu que en ve, el comte li pregunta si recorda alguna cosa sobre el rapte fa anys, del fill d’un noble, i li revela la veritat. Aleshores el comte ordena l’execució de la gitana. Azucena oposa resistència i crida Manrico amb força: agradosament, el comte comprova que la dona que té al seu poder és, no tan sols l’assassina del seu germà, sinó també la mare de l’odiat enemic.

Sala adjacent a la capella, a Castellor

Manrico té el comandament de Castellor i diu a Leonora que l’assalt al campament enemic és imminent. Havent enviar Ruiz a avisar els soldats, Manrico declara a Leonora que, si cau en la batalla, l’esperarà al cel (Ah si, ben mio; coll’essere io tuo,…). Sobtadament es presenta Ruiz i diu que Azucena ha estat capturada pels homes del comte i que és a punt de ser cremada a la foguera. Manrico, aterrit davant d’aquesta nova, fa reunir els soldats per anar a rescatar a la gitana (Di quella pira…).

Una ala del Palau d’Aljaferia

Castellor s’ha vist envoltat per sorpresa pels homes del Conte di Luna i Manrico ha estat fet presoner. És de nit. Entra Leonora acompanyada pel fidel Ruiz, que li indica que Manrico és empresonat amb la seva mare a la torre de palau. Leonora es queda sol i medita el seu projecte: només ella pot salvar el trobador a canvi de la seva pròpia vida (D’amor sull’ali rose…). Mentre Leonora reflexiona sobre això, se sent un cant fúnebre (Miserere d’un alma già vicina…). (Quel suon, quelli preci…). Des de la torre Manrico es lamenta que la mort trigui tant a arribar i recorda Leonora, demanant que no l’oblidi, sense saber que ella és a fora escoltant-lo. Poc després surt del palau el Conte di Luna, que dóna les ordres per a l’execució dels dos detinguts. La seva sorpresa és gran en trobar Leonora, que es presenta al seu davant amb una petició de clemència per a Manrico (A te davante…), que el compte rebutja immediatament. Aleshores Leonora, amb ferma decisió, proposa al comte un pacte: ella se li lliurarà incondicionalment a canvi de la vida del trobador (M’avrai, ma fredda, esanime spoglia). El comte accepta ràpidament el pacte i dóna ordres que deixin passar Leonora cap al calabós, moment que aquesta aprofita per prendre el verí que duu ocult en un anell.

Un calabós

Azucena, aterrida davant la proximitat de la mort, recorda el suplici de la seva mare, però Manrico la calma. De sobte, Leonora es presenta per dir a Manrico que serà alliberat. Sorprès, ell vol saber-ne la causa i, com que Leonora roman en silenci, Manrico comprèn que s’ha venut al comte per tal de salvar-lo. Enfadat, ell li fa durs retrets, mentre Leonora suplica que se’n vagi de seguida. Els retrets de Manrico acaben amb una exclamació d’horror quan ella li confessa que ha ingerit un verí (Prima che d’altri vivere io volli tua morir!…). El comte es presenta a la porta del calabós i veu con Leonora s’està morint. Enfurit per l’engany, ordena la immediata execució de Manrico. El comte arrossega Azucena cap a la gran reixa del calabós perquè vegi l’execució. La gitana, a la fi, confessa al comte que ell acaba de matar el seu propi germà i s’esvaneix després d’haver venjar la mort de la seva mare.

Heus aquí Il trovatore, una òpera amb un dels arguments més embolicats que us pugueu imaginar. De fet, confesso que cada vegada que m’hi haig de posar, me l’haig de tornar a llegir (ben a poc a poc) per entendre’l. Es tracta d’una d’aquelles trames esperpèntiques del teatre romàntic espanyol del segle XIX que tant agradaven, no només a la gent, que es tornava boja amb aquest tipus d’arguments, sinó al mateix Vedi. Tant és així, que el compositor va arribar a escriure fins a tres òperes sobre aquests textos: Il trovatore i Simon Boccanegra (basades en els drames homònims d’Antonio García Gutiérrez), i La forza del destino (basada en l’obra Don Álvaro o la fuerza del sino del Duc de Ribas). Tres arguments plens de casualitats absurdes i situacions inversemblants que no hi ha per on agafar-los.

Ara bé, dit això, i sense jutjar els gustos de l’època, que no estem aquí per això i tampoc no som ningú per a fer-ho, és necessari afirmar, anunciar, declarar, assenyalar i, fins i tot, asseverar, que cal treure’s el barret davant Verdi.
Només un músic del seu geni podia agafar l’estrambòtica obra teatral de García Gutiérrez (a hores d’ara, empolsinada i oblidada en algun calaix del temps) i transformar-la en una òpera que converteix les casualitats absurdes i les situacions inversemblants en una anècdota i ens convida a viure una experiència a un altre nivell. Un nivell superior, és clar. Un nivell on Verdi, gràcies al seu mestratge musical, ens ofereix un retrat psicològic dels seus personatges de primera magnitud. Especialment d’Azucena, la veritable protagonista de l’obra; la mare turmentada i venjativa que va copsar l’atenció del compositor, precisament quan ell va perdre la seva.

Una òpera d’un nivell superior que, com no podia ser d’una altra manera, va aconseguir un èxit aclaparador el dia de la seva estrena. Va ser el 19 de gener de 1853 al Teatre Apollo de Roma. Aquell dia el Tíber es va desbordar, però tot i així, el teatre, que estava al costat del riu, es va omplir de gom a gom i l’apoteosi va ser tan brutal que, una vegada acabada la representació, es va haver de repetir el final del tercer acte i tot el quart! Això sí que és un bis com déu mana!

Des de les hores, Il trovatore es va convertir en l’òpera més popular de Verdi; una òpera immortal que encara entusiasmaria a tort i a dret durant el que quedava de segle XIX, durant tot el XX i també durant tot el que portem de XXI. Tant és així que, tot i la immensa dificultat per trobar quatre solistes (cinc, si hi afegim el baix) que puguin cantar-la en condicions, els teatres d’arreu fan mans i mànigues per programar-la. També Sabadell. De fet, ara que celebrem els 40 anys de vida, cal recordar que els Amics de l’Òpera de Sabadell l’han programada quatre vegades (1985, 1995, 2000 i 2009). Enguany, sota el paraigua de la FOC, serà la cinquena i, si voleu que us digui la veritat, crec que no serà l’última. I és que tot i la seva dificultat, Il trovatore és una òpera massa important, massa bonica i massa popular per no fer-la de tant en tant. I si no em creieu, pregunteu-ho als germans Marx. Ells ho saben bé.

Ramon Gener

Músic, escriptor i humanista… Ah!, i alumne de la 1a edició (1996) de l’Escola d’Òpera de Sabadell.

Il trovatore: cim del melodrama romàntic italià

Estrenada al Teatre Apollo de Roma el 19 de gener de 1853, Il trovatore va néixer en un període de gran intensitat creativa de Verdi i ràpidament va triomfar representant-se arreu durant aquells anys. De fet, pot considerar-se la culminació del melodrama romàntic italià per nombrosos factors com el marc històric medieval i exòtic del regne espanyol, on s’ubica el conflicte entre els partidaris del Comte d’Urgell i els partidaris de Ferran d’Antequera a inicis del segle XV. D’aquesta manera es contraposen escenaris, accions i personatges: l’estament nobiliari i poderós respecte les classes baixes i marginals (gitanos, trobador), a través de situacions concises però desenvolupades frenèticament que arrengleren dos triangles argumentals (un amorós: Manrico-Leonora-Comte; l’altre venjatiu: Azucena-Comte-Manrico). Ho fa amb el rerefons d’un idealisme divergent a les altres dues òperes de la trilogia popular verdiana i que juga amb la simbologia de la nit, omnipresent i pulsional; i, també, del foc: de qui va morir-hi, de qui hi morirà, de la passió, de la gelosia, com font de llum al campament i com a premonició. 

A partir d’aquest esquema i malgrat que Verdi no ho volia, l’obra es basteix en la solita forma amb l’scena com a matriu constructiva (recitatiu-ària-cabaletta) i números tancats juxtaposats en quadres escènics sense la continuïtat assolida amb Rigoletto. I és que el llibret de Cammarano, que va morir a mitja redacció deixant una adaptació força fidel a l’enrevessada i truculenta obra original de García Gutiérrez, responia a aquestes convencions facilitades -en part,- per la combinació de prosa i vers d’aquesta. I de la qual, per cert, en van redistribuir algunes escenes i van prescindir del germà de Leonora (Guillén).  

Un altre element aclamadíssim rau en la vocalitat curulla d’un melodisme exuberant i alta exigència tècnica que combina el belcantisme pur amb una força dramàtica i violència, on cada personatge queda perfectament delimitat i alhora interrelacionat per un elaborat joc de tonalitats. La mezzosoprano, Azucena, una de les poques mares protagonistes del repertori operístic, és un personatge tràgic i venjatiu amb una psicologia complexa reflectida en la tessitura aguda i la versatilitat de la dicció i l’expressivitat amb què Verdi va redefinir els rols d’aquesta corda de manera semblant a com ho havia anat fent amb els barítons. El tenor, Manrico, és el seu fill i demanda una combinació de lirisme i efusivitat amb algun excés de rudesa i èpica (Di quella pira!). Com Gilda i Violetta, Leonora és un rol vocalment complet i acabarà sacrificant-se i desemparada en un món corromput pel poder dels homes. El baríton, el Conte di Luna, respon a l’arquetip masculí dominant, actiu, instigador de la trama i requereix una extensió ampla i ser un fraseggiatore; mentre que el capità del seu exèrcit, Ferrando, és un baix amb aptituds pel cant florit.         

Per la seva part el cor funciona com a farciment i com a personatge col·lectiu, però resulta determinant en l’il·lusionisme teatral del “Miserere”, cantat a capella fora d’escena a l’acte IV, amb què Verdi obre l’espai escènic, fa present allò que no veiem i reforça la sensació de foscor i solitud de Leonora. Ella, sola a l’escenari, canta sobre un obstinat rítmic a la manera de marxa fúnebre secundada pel registre greu de l’orquestra, alhora que sent el cant amorós de Manrico, que s’acomiada d’ella també en la llunyania, des de la torre on està empresonat i sense saber que Leonora l’escolta. Amb aquesta escena i la superposició d’aquests espais, accions, temps i estils musicals diferents Verdi construeix un paisatge sonor diegètic on s’hi fusiona amor i vestigi de mort: un tòpic fonamental del Romanticisme.

Albert Ferrer Flamarich

Musicògraf i historiador de l’art